AMB SENSE TÍTOL

Neva... a fora!

2012-02-02T10:45:00.002+01:00

S'acosta el fred siberià, diuen. Nevades a qualsevol indret de Catalunya i gran part dels Països Catalans. I jo em demano si, a hores d'ara, Vilafranca no és Catalunya. Quatre flocs de res, com perduts. Potser anaven cap a Girona o Vic. Tal vegada cap a Barcelona o Perpinyà.
El fred, que si que està arribant, em fa venir gana. Clar, que l'hora que és, ja toca esmorzar. Avui canviaré de lloc. On? Per què? Guaita! Aquest m'agrada. És diferent, potser més car, però un dia és un dia. Entro. M'hi assec. Agafo el diari. Ostres, no en tenen cap en castellà... Total, per veure com el President Mas pacta, com sempre, amb el PP... Vés, què hi farem.
Demano. Cafè amb llet, com sempre, curt de cafè i molt, però molt, calent. L'entrepà és de botifarra blanca, que els de formatge ja s'han acabat. Ja ho he dit abans, un dia és un dia. I miro fora... Cauen quatre volves. Ha arribat el front siberià? Res. Quatre tristes volves. Acabo de llegir la premsa, sense gaire interès, amb ganes de veure Vilafranca emblanquinada... però haurem d'esperar. Sibèria no acaba d'arribar, com a mínim al Penedès.

Drôle de vie

2012-01-02T20:00:00.001+01:00

Una mica de música mai fa mal... Tafanejant per internet, entre youtube i facebook, he trobat aquesta cançó i, vés per on, m'agrada... i no me la puc treure del cap. Des que l'he trobada que no paro d'escoltar-la i a hores d'ara fins i tot provo de cantar-la... sobretot la tornada.
Que vagi de gust!

L'Ametlla de Mar.

2012-01-01T20:00:00.003+01:00

Passejant. Recorrent pobles i viles dels Països Catalans. Així és com hem començat l'any. Ens llevem, no gaire d'hora, que ahir vam anar a dormir tard. Una dutxa ràpida. Esmorzar? Si ahir vam sopar d'allò més! Vestits informals. Cap al cotxe. Arrenquem. Tira cap avall, cap al sud. Peatges... encara! Vinyes a dreta i esquerra. Encara som al Penedès. Continuem avall. Tornarem a cridar? Tornarem a sortir al carrer? Tornarem a dir "Lo riu és vida"? Ja som a les Terres de l'Ebre. Es respira diferent. Ja veiem el mar. Anem vora la costa. Sortim de l'autovia interminable, aquella que ja està acabada, de fa temps, però encara està tancada a la circulació. L'Hospitalet de l'Infant... un dia en parlaré. Nacional avall. Castelló? I ara! L'Ametlla de Mar, altrament coneguda per "La Cala". Aparquem. Hi ha poc moviment. Dos restaurants oberts. Què dinem? Paella? Fideuà? Ja està! Arròs negre!!!! Boníssim. El sol brilla. No fa fred. Ganes de mar! Tampoc fa calor! Passegem. Mirem el mar. Veiem les barques dels pescadors. Es respira diferent a La Cala. Bon any nou a tothom!

Benvingut 2012!

2012-01-01T10:00:00.000+01:00

Ja està aquí, ja ha arribat... Semblava massa lluny, com si encara faltessin dies, setmanes, mesos... Però no! Ja el tenim aquí: 2012!
Ara fa 10 anys de l'euro, de l'adéu de la nostrada pesseta (potser hauríem de dir "peceta"). Ara fa deu anys que els preus van créixer de cop... però no els salaris. Fa deu anys que ens creiem que som europeus pel fet de gastar la mateixa moneda. Fa deu anys...

I què ens depara aquest nou any? D'entrada ens apugen els impostos, ens rebaixen les condicions laborals, ens augmenten jornades de treball, ens treuen drets... No pinta gaire bé, no!

Però, vés què hi farem! Ja el tenim aquí! I la nit de Cap d'Any, a les 12 de la nit, a cop de campana i mossegada al raïm, milers i milers de ciutadans dels Països Catalans miraven endavant, cap a un futur incert, amb desig, amb esperança...

Cuidem-lo, que ens ha de durat tot un any!

Plan dau pichòt sèl

2010-05-18T16:11:00.002+02:00

Avui ens toca visita guiada pel centre històric. Anem amb el que, casualment, és el meu professor. És un noi més o menys jove, d'uns quaranta i pocs anys, amb melenes. A simple vista semblaria que no és el "profe ideal", però domina i té exemples per tots els temes. I mots per comparar el francès amb la llengua majoritària dels alumnes, l'alemany, però també de l'anglès i, ai las!, de la llengua occitana!!!!!

I comencem, amb el dinar encara a la boca, a caminar per carrerons. Què estem buscant? I hi arribem. I comença a xerrar de la República Francesa. De la igualtat, la fraternitat i la legalitat... I ho fa amb la boca petita, sense orgull "nacional". I aleshores ho entenem tot... Bé, ho entenc jo, que sóc català! Ens assenyala una placa a la paret, amb el nom del carrer en francès i occità. I ens explica la malaurada història de la seva llengua nacional. I em mira. I somriu. I aleshores parla dels germans catalans, sobretot dels que són d'e, erra, cé (ERC), que els ajuden a lluitar cada dia per la seva supervivència. I em fa dir els dies de la setmana en la meva llengua. I després ell en occità. O era al revés? Igual! Pràcticament igual. I ens descobreix el que queda d'una nació sobirana i digna. Encara hi són. Encara existeixen. I ens parla de les Calendretes, escoles occitanes en occità. I jo penso "els he trobat". I el viatge ja paga la pena. I els francesos? Que s'hi posen fulles! Occitània encara existeix!

Què hi ha avui per sopar?

2010-05-16T21:15:00.003+02:00

Faig voltes amunt i avall. La veritat és que les sis hores d'autocar des de Barcelona fins aquí cansen una mica. I més si al costat tens un freak que decideix que la seva pausa a l'àrea de servei ha de durar més del previst per poder-se prendre una coca-cola tranquil·lament!

Doncs res, continuo fent voltes pel centre de Montpeller. Els carrerons tenen el seu encant, amb un aire medieval. Gent? Poca. Gairebé ningú. Tot tancat. Paro l'orella i no escolto res que no sigui francès. Encara recordaran aquestes parets la llengua occitana? Sabrien reconèixer algun mot en la llengua del Nobel Mistral?

I, a banda de la llengua, quedarà res del menjar autòcton? D'Occitània només en conec el típic caçolet - que vaig tastar a Carcassona. Però aquí, res, ni rastre!

Continuo buscant i, per fi, trobo un menjar conegut... McDonalds? Burger King? Kentucky?

I ara! Kebab!!! Au, a sopar, que és tard i vol ploure!

À cause des garçons!

2010-05-16T18:47:00.002+02:00

Ja he arribat a Montpeller. Amb el tramvia "de flors" he arribat fins pràcticament la porta de la que serà casa meva durant una setmana. Un carreró sense sortida i sense asfaltar. Una gran porta, amb porter automàtic i número revolucionari, dóna lloc a una piscina perfecta i una casa amb jardí. M'instal·lo. Deixo les coses i surto a descobrir la ciutat.

Passejo amunt i avall. M'acosto fins a l'escola on demà començaré el curs, per saber quan tardaré en arribar-hi. Un quart, com a molt, a peu. No caldrà agafar tramvies. Continuo pels carrerons del centre de la ciutat. No hi ha gaire gent. No era aquesta una gran ciutat universitària? Deuen fer vacances.

Veig un carrer que em sona. Per què? Li faig una foto. Em fa gràcia un cartell que diu "A cause des garçons". El fotografio. No reconeixeu la foto? La imatge és la mateixa que vaig descarregar d'internet fa uns dies per dir que venia a Montpeller... Això sí, amb uns anyets de diferència. I el nom de la botiga? À cause des garçons! És el mateix nom d'una pàgina web de temàtica glbt. Coincidència?

Doncs au, vaig a fer un cafè.

La "documentasión".

2010-05-16T14:59:00.000+02:00

Acabem d'arribar a la suposada frontera entre els estats espanyol i francès. Suposada, dic, perquè aquí no n'hi ha cap, de separació. Som al lloc on catalans del nord i del sud refermem la nostra voluntat de ser un sol poble. I ells, els de la "frontera", ho saben. I ens aturen, i miren qui va dins de l'autocar. Vaja, quatre sospitosos: tres marroquins... i un català! Així que a ells els demanen la documentació i a mi que digui que duc a la maleta. Sí, "en esa que tiene un burro enganchao". Total, que ens maregen a tots. Als gairebé seixanta francesos (occitans?), als tres marroquins i al català. I tot plegat, només per xulejar i deixar clar qui mana. I encara em demaneu per què vull la independència del meu país?

I, finalment...

2010-05-16T10:10:00.002+02:00

Pot semblar estrany, però tinc un lleuger pessigolleig a la panxa, com quan els nens petits marxen de colònies. I és que avui és com si el que marxés d''acampada fos jo. Increïble, però cert.
Avui marxo cap a la ciutat natal del rei en Jaume, "El Conqueridor", pare, en molts sentits, de la nació catalana.
Durant una setmaneta hi seré per estudiar francès, que s'acosta l'examen oficial de tercer i el vull aprovar.
Com deia, durant uns dies estaré en una escola i dormiré a casa d'una família més o menys benestant.
De moment, ara sóc a mig camí entre Barcelona i Girona, en un autocar ple de gent silenciosa que es pensa que va cap a França. Ai, si Maria de Montpeller, mare de rei, aixequés el cap!
Sort que ja he fet el meu talladet i un croissant per obrir boca!

Montpeller 2010.

2010-03-27T14:59:00.002+01:00

Normalment, a aquestes alçades de l'any ja sabem, amb molta certesa, on anirem durant les vacances. On anirem o què farem.

Però enguany hi ha una data incerta. I un lloc inconcret. Bé, més o menys està decidit. Serà, si ho fos, Montpeller, a Occitània, durant una setmana del mes de maig. I, per què fer? Doncs, coses de la vida, per aprendre francès... i no pas occità!

I això és degut a dues coses. La primera és que tinc una setmaneta de vacances... de l'any passat! I no la vull pas perdre.

I la segona? Doncs que si l'agafo i em quedo a casa, que ja em conec, acabaré anant a treballar.

Així que, com que el dia 2 de juny tinc examen oficial de tercer de francès, què pot ser millor que viure una setmana fent immersió lingüística?

Ja, ja ho se! Montpeller és Occitània! I no ho dubteu pas, a l'escola faré francès... I al carrer? Doncs, d'entrada un "bon dia" en occità. Algú sap com es diu bon dia en llengua d'oc?

De festa!

2010-03-14T20:14:00.000+01:00

Diumenge. I quina hora és? Quarts d'una! Encara em xiulen una mica les orelles. És un problema que tinc sempre l'endemà d'anar de festa, però paga la pena.

Feia dies que no anàvem de festa. Digue'm-ho més clar: feia mesos que no anàvem a ballar, ni que fos una estona. I ahir dissabte 13 (quin bon número!) ho vaig aconseguir! Ahir vam sortir amb els nois del Bages.

La tarda va començar bé, prenent alguna cosa a Two-set, un tallat del qual no en tinc cap foto. Una mica d'esport a la piscina i alguna xerrada breu.

Després a sopar a un restaurant del Gaixample del qual no recordo el nom, però que sempre que hi anem demano el mateix. Senyal que m'agrada. Unes torrades amb embotit i formatge o patès. Excel·lent! I la companyia fugaç d'uns cambrers amb els quals no m'importaria xerrar (he dit xerrar?) una estona.

I després passegem pels carrers de l'Eixample. Amunt i avall, mirant locals. Finalment entrem al "Átame", on podem ballar a ritme de música actual, combinada a estones amb música petarda.

La veritat, no hem tornat a casa gaire tard. Cap a les tres ja hi érem. Però m'ho he passat molt bé. Repetiria? I tant! Els llocs i la companyia.

Ep, el video, que no és pas meu, serveix per il·lustrar-ho millor. Mmmm!

Ja és Nadal a Catalunya!

2010-03-08T19:00:00.001+01:00

Cascada - Last Christmas

8 de Març, dia internacional de la dona treballadora... i a partir d'ara, Nadal a Catalunya!

Feia temps que no veia nevar tant al meu poble, ni al conjunt del meu país. Des de Perpinyà fins a les terres del Penedès. De Lleida a Barcelona. A determinats llocs de Castelló. I demà, a les illes.

Si no fos perquè és encara hi ha moltes desigualtats per corregir, avui podria ser el dia de la dona... esquiadora!

Aquest vídeo m'agrada molt!

2010-02-26T16:52:00.001+01:00

No diré res sobre aquesta cançó. Només que m'agrada molt. L'estil, la música, el paisatge...

Sobretot el paisatge... masculí!

El noi amb ulleres de sol.

2009-10-12T19:00:00.000+02:00

(Evidentment no eren aquest model d'ulleres, però eren de sol!).

El viatge ha anat molt bé. Hem caminat força i podem dir que ens hem patejat mitja ciutat. Hem visitat, ni que sigui per fora, tots els llocs més o menys importants, sobretot des del punt de vista turístic.

No hem fet visites a centres culturals gais de la capital londinenca, per la qual cosa haurem de tornar.

Però sobretot, nosaltres dos, haurem de tornar perquè un de nosaltres, i no sóc jo, ho ha vist tot de color més aviat fosc. Això és el que té haver de dur ulleres fosques a causa d'una conjuntivitis...

Bye London!

Fish and chips...

2009-10-12T08:30:00.000+02:00

Hem voltat per Londres, sota la pluja, durant tres dies. Demà, dia 12, tornem cap a casa. I fins avui, darrera nit, no hem tastat el menjar típic anglès: el fish and chips. Bé, suposo que s'escriu així, perquè jo no parlo la seva llengua, i escriure-la, encara menys!

Doncs es veu que el seu plat més típic és el peix arrebossat amb patates fregides. La veritat és que podem dir que ha estat un bon àpat, molt més saludable que algunes de les hamburgueses que ens hem fotut.

Llàstima de la companyia... i no parlo per la gent amb qui hem viatjat. M'explico.

Hem voltat pels carrers, sota una pluja fina, fins que, per sort, hem trobat taula per tanta gent. Ens hem assegut i, a mida que passava l'estona, hem anat notant una certa olor... com... sí, com a merda. Hem començat a fer cares rares, pel tuf que ens arribava, fins que hem descobert que hi havia un senyor que no feia precisament olor a colònia. I era evident. És ell. I la senyora que l'acompanya no sembla gaire preocupada. O no té olfacte o tant li fa.

Ens hem vist forçats a canviar de taula. D'una per tots nosaltres, a dues a l'altra banda. Nosaltres i la resta de gent del restaurant. Però l'olor encara és intensa.

És una llàstima. El nostre primer plat típic anglès... fa olor de merda!

Ai, el cafè!

2009-10-12T02:00:00.000+02:00

Aquesta entrada al bloc només és per dir que al restaurant dels nois macos i simpàtics fan uns cafès boníssims.

Paga la pena tornar-hi!

.

One gay guy... or not!

2009-10-12T01:00:00.000+02:00

Aquest restaurant té bona pinta. Hi entrem? Taules amples, de fusta. Menú complet, amb força varietat. Decoració interessant. Música bona. Ambient relaxat. Cambrers... uf! Cambrers!

El detector s'ha posat en marxa. Pi, pi, pi, piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii. Alarma general! Dos de tres, com a mínim! Caldria entrar a la cuina per veure què tal. Però fora, dels que ens serveixen, dos de tres... o ple al quinze?

I a més, simpàtics. No puc evitar, perquè el detector gairebé m'hi obliga, de seguir-los amb la vista.

El de la pissarra, està força bé, tot i la foto moguda. Quantes fotos he fet? Ni ho se. Però aquesta m'agrada.

El cambrer, jove, maco, simpàtic i eixerit en plena acció. Treballant, vull dir. I aquí, perquè ningú ens ho demana? Ara no caldria que diguessin they are, they are. Seria jo mateix, nosaltres dos, els que ràpid i corrents diríem I am, yes, i am.

Musical

2009-10-11T08:00:00.000+02:00

Londres és una ciutat de musicals. I per això, tots plegats, comencem a caminar amunt i avall a la recerca d'un que ens pugui motivar.

En una plaça cèntrica de Londres, trobem una multitud de "botigues" d'entrades per als teatres. Uf, i la tira de representacions musicals.

L'oferta és molt variada, en títols i preus. Però primer haurem de consensuar. Sembla que Priscilla, Queen of the desert o Billy Elliot seran les guanyadores.

La llàstima de tot plegat és que no hem arribat a temps. I no hi ha entrades per a cap musical, per dissabte, a un preu mòdic, per a tanta gent.

La propera vegada, reservarem abans de venir!

Un cafè del facebook...

2009-10-10T22:44:00.000+02:00

Als Països Catalans, de moment, no hi ha gaire tradició d'anar pel carrer amb un cafè a la mà. Però a Europa, i a Anglaterra es veu que també, sí que és habitual.

Entres a un Starbucks, o un altre lloc, compres el cafè al teu gust i, au, cap al carrer. Cap a la feina, cap a casa o cap a fer una volta. Tant fa. Suposo que deu ser la temperatura, que no és gaire alta.

Així que, com a bons ciutadans, ens veiem abocats a fer complir els costums del país que ens ha acollit, ni que sigui per quatre dies. I entrem al primer Facebook que trobem i ens preparem uns cafetons. Facebook? Has dit Facebook? Coi, dos dies sense i ja no sabem diferenciar Starbucks de Facebook. Serà perquè és en anglès?

Benvinguts a Londres.

2009-10-09T23:10:00.000+02:00

Ja hem arribat a Londres. Fa més fred que al nostre país. Des de l'aeroport hem fet un llarg recorregut. Una hora i mitja més o menys entre tren, metro i caminada, però ja hi som.

L'alberg està força bé. Tot i ser onze, tenim força espai. Són unes instal·lacions al mig d'un parc, ple d'esquirols i bolets. Estan ben condicionades. La nostra llar londinenca té dues plantes. La primera, amb els lavabos i les dutxes. I la segona, amb una gran habitació amb quatre lliteres de tres llits cada una. Hi haurà caliu...

Però ara marxem, que la capital anglesa ens espera. Welcome!

Això no és un avió... és un festival!

2009-10-09T20:11:00.000+02:00

Per fi ha arribat el dia. Ens llevem ben d'hora. Fa fresca. Quin temps farà a Londres? Duem roba d'estiu, de tardor i d'hivern. Tot hi cap, a la maleta.

Agafem carretera avall, que anem a Reus, i no tardem gaire a arribar. L'avió va amb retard. Si més no, això és el que diuen les pantalles informatives.

Facturem. Ens fan treure les botes i els cinturons. Quina llàstima que el segurata no ens hagi de regirar, aviam si duem alguna cosa perillosa...

Ens entaulem una estona. Fem un entrepà i un cafè. Per fi anuncien el vol. Puntual. Hi anem. Quan som a dalt... comença la festa!

Els de ryanair ens anuncien, en català (quina sort!), que hem de seguir les normes de seguretat. Fins aquí tot correcte. I ara? Primer tenen un menú excel·lent, això diuen, a la nostra disposició. Després no podem oblidar els perfums de grans marques internacionals. I la loteria? No podem passar per alt els "rasca rasca" de ryanair! Fins a 40.000 euros en premis. I ens ho anuncia tot plegat una noia valenciana, que de tant en tant parla la llengua del país, que indica que Maria, que és molt guapa, això diu, ens vendrà les butlletes.

Uf, sort que ja arribem. Au, i aquesta música? I els aplaudiments? És que hem arribat a Londres 30 minuts abans de l'horari previst. Ryanair no és una companyia aèria... és un festival!

Propera estació: Londres.

2009-10-08T00:10:00.001+02:00

Ja s'acosta el dia. Divendres dia 9 d'octubre, coincidint amb la Festa del Bolet de Seva (Osona) i amb la Diada Nacional del País Valencià, marxem cap a la capital d'Anglaterra.

Som ni més ni menys... onze persones! Alguns parlen anglès i altres no. Uns quants volen visitar museus i uns altres, ni parlar-ne. Un parell visitaran algun cementiri victorià. Uns altres faran visites a les cafeteries per tastar els cafès i els tes anglesos. Hi haurà varietat.

I què farem en comú? Doncs dormirem junts. Molt junts... perquè ho farem tots a la mateixa habitació!

Nus, lliures.

2009-08-26T04:00:00.000+02:00

Mira, ves que et dic, jo no n'estava pas acostumat. De fet, no ho havia fet pas mai. Jo sempre havia anat a la platja vestit, amb banyador, vull dir. No m'havia plantejat mai de treure'm el banyador. Ep, a la meva piscina de Masquefa, sí, però entre setmana només, que estava sol!

I ara no m'agrada anar amb aquella roba que es mulla, s'enganxa, s'omple de sorra. Vaja, que el banyador molesta.

I a les Canàries, tant a la piscina del recinte, com a la platja, com a gran part de les dunes, pots practicar el nudisme, sense molestar ningú, sense que et molestin.

I pots, també, aconseguir una cosa que jo mai abans havia aconseguit: que no se'm marqui tant la diferència de color entre l'esquena i aquella part del cos on canvia de nom.

El cul, vaja.

De nou, Gran Canària!

2009-08-21T23:06:00.000+02:00

Som 21 d'agost. Ahir vam aterrar a les Canàries, per quart any consecutiu. I no serà l'últim, de ben segur.

Enguany som cinc. Tenim un apartament gran, de la zona nova de Villas Blancas, com l'any passat.

Tornarem, de nou, a passejar descalços per les dunes de Maspalomas, per la immensitat de les seva sorra. Un desert. Una platja. Tornarem a sortir al Yumbo, centre comercial de dia, discoteques i bars d'ambient de nit.

Però sobretot, seguint el ritme d'aquest estiu, ens relaxarem prenent el sol a la piscina o a primera línia de mar, ja més a la tarda.

I farem el cafetó de cada matí al restaurant, acompanyats per la premsa gai europea... tot i que els exemplars estiguin una mica caducats, com el de la foto.

I farem nous amics, segur.

El "boulanger"

2009-08-18T08:00:00.000+02:00

Ja hem arribat al final del viatge per terres occitanes. Hem passat uns dies al ben mig de la natura, envoltats de muntanyes, boscos i rierols, amb la companyia de gent de diferents llocs, tot i que bàsicament francesos (en un sentit "ampli" de la paraula!).

Cal destacar, però, una persona que ens ha frapat força: el boulanger.

No, no el vam descobrir al forn del càmping, sinó al restaurant, durant la primera nit. Estava allà, dalt del petit escenari, ballant... com una "loca", amb un vestit de dona. S'ho estava passant d'allò més bé. Era la reina de la festa. Formava part de l'animació del restaurant. Ell i una noia rossa que l'acompanyava en tot moment. Tots dos, personal del càmping.

Des d'un primer moment es va fixar en nosaltres, quatre homes sols. Sols, vull dir, sense dones. I ballava i ballava. I tothom s'ho passava teta.

A la piscina mirava de reüll. Crec que mai ens va adreçar una sola paraula. Amb prou feines un "bonjour" i poca cosa més. Devia pensar que érem, que som, dels seus, del ram de l'aigua. Un somriure creuat, potser de complicitat, potser de soledat. La veritat és que ha de ser molt trist ser "l'únic" allà al mig del no res.

De dia, al matí, venia el pa al forn del càmping. Al migdia, passava l'estona a la piscina, amb la seva amiga. I al vespre, de veritat, era qui més animava la festa. Destacava.

I quan vam marxar, va saber greu no saber-ne ni el nom. "Le boulanger", serà el nom per al record.

Un dia de (més) relax.

2009-08-15T03:00:00.000+02:00

Vinga, fem una excursioneta. Aquesta vegada anem cap a la costa, a visitar la ciutat més important i coneguda de la zona, Niça, anomenada Nissa per la gent que encara viu i somnia el país.

Niça és un lloc de contrastos. Hi ha una modernitat latent en els seus carrers, per la forta presència de turistes, que contrasta amb les aromes que es respiren pels seus carrers antics. Tradició? Cultura? No ho se dir. Passegem amunt i avall. Arribem a la platja, a la poca platja que té Niça. I la majoria de l'espai de costa és privat i s'ha de pagar per entrar-hi. I no es veu ni la sorra! I la part pública està deixada de la mà de... qui sigui.

Continuem caminant i decidim de passar una estona tranquil·la, en uns banys amb sauna i jacuzzi. Sempre va bé per al cos. Obrir els pulmons, renovar la pell. Per què els europeus occidentals no tenim més estesa la cultura del bany, a l'estil dels otomans?

Un berenar típic, una crep de xocolata, serveix per rematar la tarda. Va, ràpid cap al càmping, que no volem fer aquella carretera estreta i fosca de nit.

Tripes à la sauce catalane...

2009-08-14T03:00:00.000+02:00

Ostres, mirà això! "Tripes à la catalane". Anecdòtic, no? Doncs no. No és l'únic producte amb l'afegit "català" o "a la catalana" que ens trobem als comerços de la zona. Amanides, verdures, pastes... I nosaltres sense saber-ho!

De tot plegat, jo n'extrec una conclusió. Bé, dues.

La primera és que Occitània és la segona llar dels catalans. Parlem si fa no fa igual (bé, hauria de ser així). Tenim música tradicional semblant... o gairebé idèntica. I compartim història.

I la segona, no cal dir mai més (si és que algun cop ho hem fet, que no!) que som espanyols. O és que heu vist mai, en alguna botiga, "tripes à l'espagnole"?

El riu d'aigües fredes.

2009-08-13T03:00:00.000+02:00

Lo Puget és un petit poble a pocs quilòmetres de Niça, a la Costa Blava, però ben a prop dels Alps, travessat per infinitat de rius i rierols d'aigües fredes que fan el seu recorregut des de les altres muntanyes fins al mar.

I a poca distància del nostre càmping, mig amagat per la vegetació, hi ha un caminet que ens porta directament a un d'aquests rius. Les seves aigües tranquil·les no són visibles des del poble, però tampoc des del càmping ni des dels camins que l'envolten. I rares vegades hi ha gent banyant-se. No cobreix gaire i està ben fred, però convida a entrar-hi.

En un primer moment, l'aigua et glaça fins i tot les idees. Tot queda encongidet... Però ve de gust. Refresca, la veritat, i l'entorn fa que sigui paradisiac. Així que, deixo la tovallola a la vora, amb el llibre i les ulleres de sol, i cap a dins.

La seva sorra és molt suau, i fosca, però sobretot molt relaxant. De seguida t'adones que, l'aigua, no la notes tan freda i que el teu cos ho agraeix. Així que, sense pensar-s'ho dues vegades, cap a dins, mig estirat, veient com l'aigua continua el seu camí cap al mar.

Néixer en occità...

2009-08-11T19:29:00.000+02:00

Hi ha moments del dia, sobretot quan anem a pobles petits, en què sembla que jo viatgi sol i, a més, sigui sord. I això? Doncs perquè sóc un projecte inacabat de sociolingüista, si és que ho he començat a ser en algun moment.

Quan veig gent que xerra al mercat, m'aturo a veure què diuen. Millor dit, què parlen, en quina llengua. Tant me fa si a la paradeta es compren naps o es venen cols. M'aturo i escolto, amb esperança. Però res.

També aminoro el pas quan veig pintades en alguna paret, a veure si identifico alguna cosa de la llengua nacional dels occitans, de l'antiga llengua nacional.

Però sembla que res. Res? És cert que l'esperança és el darrer que es perd, però només he vist els noms dels pobles bilingües, i sempre en francès primer i més gran, o algun nom "més o menys folclòric": el nom d'un cafè, una plaça, una font, un camí. I algun llibre vell, intent de diccionari, de poca utilitat, que serveix per dividir més la ja dividida llengua del país. I poca cosa més.

Ep, i un símbol, el de la foto de dalt, potser molt antic, que parla de néixer, viure i morir, de fer cadascú el seu camí. I sí, en occità.

Però per mi, tot plegat, el resum, aprofitat aquesta roca antigua que les ha vistes de tots colors, seria: néixer en occità, viure com es pot, morir en francès.

El cafè del matí.

2009-08-10T19:20:00.000+02:00

Des de fa uns anys, tinc un costum ben arrelat dins meu: el cafè del matí. I no el deixo enlloc. Bé, per ser sincer, tampoc deixo el cafè de la tarda.

I aquí, a Lo Puget tampoc me n'estaré, del cafetó.

De bon matí, després d'esmorzar, i abans del primer bany a la piscina, sempre pujo al restaurant del càmping i demano el meu talladet, en un francès una mica macarrònic, ja que en occità ho he intentat i m'han mirat amb uns ulls oberts de la mida d'un plat de sopa.

Així que, tallat en mà, obro el diari francès (i en francès) que tenen al restaurant, o el llibre que porti amb mi, i passo un dels millors moments del dia.

Sento com la gent, a la piscina, xerra i els adolescents juguen als tobogans. Mentre els companys de viatge, estirats a l'hamaca, s'endinsen en lectures estiuenques que ens allunyen de la rutina diària.

Això és vida!

L'Origan

2009-08-10T03:12:00.000+02:00

Ja hem arribat. La veritat és que és un goig anar a un lloc més a prop de l'habitual. Això vol dir que hem dinat a mig camí i hem arribat a una hora prudent.

El primer que hem fet, sobretot jo, és suar... No, no hem anat al desert ni a una sauna, però és que a mi em posa molt nerviós fer segons què amb la rulot. I la pujada era molt "bufona": estreta, empinada, recargolada...

Un cop instal·lats, el millor és fer un banyet a la piscina, tal i com vam venir al món, que per alguna cosa és un "càmping naturista", i després anar al poble a fer alguna compra i una petita passejada.

Benvinguts a l'Origan de Lo Puget!

Pais d'Oc.

2009-08-08T18:35:00.000+02:00

Com cada any, durant el mes d'agost fem un viatge cap a l'estranger, amb cotxe i rulot, que, enguany, ens durà a terres franceses, a prop de la frontera italiana. França? Itàlia? Ni parlar-ne! Anem a terres occitanes, a la zona de Niça.

A internet, abans de començat el viatge real, he tafanejat per veure què trobava de la realitat occitana en aquestes terres. La veritat és que tinc poques esperances de trobar occità pel carrer o als rètols, però de ben segur que encara hi ha gent, encara que sigui una minoria, que conserva la llengua i, per tant, una manera pròpia de veure el món.

I com que anem a casa seva, dels occitans, també he cercat a internet un llistat de paraules necessàries per sobreviure durant uns dies de vacances: bon dia, gràcies, bona tarda, menjar, anar, cafè, venir, piscina, riu...

I marxem, demà, amb l'esperança de trobar-los, de trobar-nos amb els nostres germans del nord.

Endavant Occitània!

Agost, on anem?

2009-08-03T18:25:00.000+02:00

Corre, agafa la motxilla, alguna cosa del menjar del rebost... Banyador?

Les vacances han arribat i, de ben segur, no ens fan falta viatges a l'altra punta del món per passar-nos-ho d'allò més bé. Una tovallola, una crema protectora solar, un entrepà per dinar i unes begudes refrescants. Ja ho tenim tot!

I cap avall, cap a les Terres de l'Ebre, per aprofitar una zona costanera del país que, per sort, encara està força protegida, força verge.

Prenem el sol, llegim molt, caminem més encara, al llarg i ample de la platja, pels camins del bosc. Fem gelats i, sobretot, gaudim del bon temps i de la tranquil·litat. Sols o acompanyats pels amics del Bages.

Una setmaneta, amb el nostre "apartament mòbil", abans de marxar cap a l'Occitània francesa.

Que bé que senta descansar al sol, com els llangardaixos!

Pride Mediterrani de Catalunya

2009-06-29T05:40:00.000+02:00

Ja és estiu. I això vol dir que ja és moment de lluir cos... qui pugui, és clar!

I, aprofitant l'avinentesa, es commemora a Barcelona el 28 de juny, dia de l'Orgull Gai. I, per primera vegada s'hi fa un pride com els de la resta del món, perà amb accent català: l'Europride, el Pride de la Mediterrània, el Pride dels Països Catalans.

Durant tot el recorregut, fins arribar a la Plaça de l'Exposició, coneguda pels estrangers com a Plaça d'Espanya, es poden veure centenars de persones als balcons, mirant la desfilada. Però sobretot, milers de persones als carrers. Homes, dones, canalla... Gais, lesbianes, heteros... A ningú se li ha demanat res per venir. El Pride, en el fons, no és una festa per a un col·lectiu. És la festa d'un col·lectiu per a tothom.

Sigueu benvinguts a Catalunya, al Pride de la Mediterrània.

Le Marais, el París més gai.

2009-06-08T00:00:00.000+02:00

En un lloc ben cèntric de París, just a tocar de l'Ajuntament i del Centre Pompidou, hi ha Le Marais.

És un barri amb molta vida, amb bars, cafeteries, locals musicals, llibreries especialitzades, botigues de roba... i multitud d'homes passejant-se amunt i avall.

Avui en dia, Le Marais és el barri gai de París. Hi ha, però, una combinació estranya, diferent. També és el barri jueu de la capital francesa. Pots veure, porta amb porta, un bar freqüentat per joves gais i una llibreria hebraica. Un forn amb pans de formes ben variades i una botiga de menjar a l'estil israelià.

Passegem pels carrerons. Entrem al Central, una cafeteria ben moderna, situada al bell mig del barri, que encara conserva l'encant autèntic, barrejat amb la modernitat. Al costat, Les mots a la bouche, una llibreria especialitzada en temàtica gai i lèsbica. Literatura, revistes, films, mapes...

I per dinar? Entrem a l'Okawa, on no sabem què està més bo: el dinar o el cambrer. Se n'adona que el mirem. El remirem. Al final ja passeja per davant per fer-se veure... encara més!

En acabat, continuem passejant. Ja s'acosta l'hora de marxar. Enfilem carrer amunt, fins a l'alberg. Cal recollir la maleta. I au, cap a l'aeroport, que és tard i vol ploure... malgrat que avui, avui sí, ha sortit el sol!

El darrer esmorzar.

2009-06-07T18:00:00.000+02:00

Ahir dissabte, malgrat el desmai imprevist, vam fer tanta feina que avui podrem gaudir més del paisatge quotidià. No cal córrer. És evident que no ho hem vist tot... ni de lluny! Però hem acomplert els nostres objectius.

Així que avui passejarem pel centre, pel barri del Marais, pels voltants de l'Ajuntament i del Centre Pompidou.

A l'alberg, ja hem fet les maletes i les hem guardades a la consigna. Hi tornarem, al vespre, per recollir-les i marxar cap a l'aeroport.

Però, abans de començar a voltar... cal esmorzar. I a la Place de la République fan uns àpats excel·lents a un preu mòdic: 12 euros!

Place de la République et des garçons!

2009-06-07T07:35:00.000+02:00

I què té un rètol qualsevol com aquest de turístic? Potser que, just al costat, hi ha un Habitat, una botiga... que a determinada gent li passa desapercebuda. Potser és que és un cartell bonic de veure, potser...

O és que, tal vegada, la foto és d'aquest rètol per vergonya o timidesa? O perquè les càmeres que duem no són prou potents per fer una foto més indiscreta des de més lluny?

Per què una foto del rètol de "Place de la République" i no d'un altre carrer, avinguda o plaça?

La resposta hauria d'estar sota el rètol. No! No entre el cartell i la paret. Això seria darrera! Sota vol dir entre el rètol i el terra. Allà, curiosament, sempre que hi hem passat hi havia algú. Sempre diferent. Sol o acompanyat. Però sempre.... excel·lent!

I per què no fem una campanya i canviem el nom de la plaça? O només el rètol? I hi posem "Cantonada dels nois macos". I si cal, fem agafar número. Qui és l'últim?

Una gran ruta: Invalides, Tulleries, Louvre...

2009-06-07T06:50:00.000+02:00

Sempre és un plaer visitar París. I encara ho és més si, pel que sigui, arribes al Louvre i la poca quantitat de gent et permet de fer fotos sense tenir al mig centenars de persones. És un plaer inexplicable. No és creïble.

Tirats per terra, de genolls, asseguts, estirats de nou, saltant... més d'una vintena de fotos diferents amb la Piràmide del Louvre de fons.

També visitem altres zones properes. Fem una bona passejada. Això és bo per a la salut... però no per a la de tothom.

De camí cap a l'alberg, per descansar una mica abans de veure París de nit, la chouchou de la maîtrese comença a fer alguna cara rara. I patapam! Estirada a terra, entre les lliteres. Aigua amunt i avall, cames sobre la cadira, finestres obertes... Per sort només és un ensurt. Anirem a sopar i ja descobrirem la nit un altre any.

Notre Dame i un curs de català per a cambreres.

2009-06-07T02:50:00.000+02:00

Tot i que visitem la ciutat a bord del vaixell-bus, de tant en tant cal fer una parada per omplir el dipòsit. I clar, el millor és, com sempre, un bon cafè.

Voltem, a peu!, pels carrerons propers a Notre Dame, i trobem una cafeteria força bufona. Té una estufa al carrer i convida a passar-hi una estoneta. Tot i que la temperatura exterior és fresqueta, asseguts a la terrassa, amb l'estufa al clatell, comencem a suar i a treure'ns roba, que semblem una ceba, amb tantes capes!

Ens porten les begudes. Tallats i cafès amb llet.

L'addition, svp! I ben ràpid ens porten el compte. Que bons que són els cafès a París. Que... cars que són els cafès a París. Els donem els calers. I el canvi? La noia espavilada francesa ha interpretat que no calia que ens portés el canvi. Quatre euros!!! On s'és vist, això? Quatre euros de propina. I ara, que som catalans...

I amb bones paraules ens fem entendre. I ha quedat clar que de propina res de res, maca!

El "bateu bus" i algun monument francès.

2009-06-07T01:00:00.000+02:00

Una manera senzill i econòmica de visitar París és anar amb el Bateaubus, que és una mena de bus turístic que recorre la ciutat pel riu. Clar, és un vaixell. No donen gaire explicacions dels monuments, però si que indiquen què pots veure a cada parada. Per això val només uns dotze euros. I pots pujar i baixar tantes vegades com vulguis al llarg del dia. T'estalvies unes patejades!

Hem comprat un bitllet i, durant tot el dia ens dedicarem a visitar els monuments que hi ha a les des bandes del riu. I així, sense cansar-nos gaire, visitarem el Louvre, la Cité, Notre Dame...

La llàstima és que cada cop que baixes (i tornes a pujar) ho fas en un bateau diferent... i et perds alguns dels monuments que, tot i anar al vaixell, no estan inclosos al preu. C'est la vie!

La Tour Eiffel i els catalans que parlen francès

2009-06-06T22:50:00.000+02:00

Amb el metro arribem a l'estació de Trocadero. Veiem la Torre Eiffel des de ben amunt. La veritat és que, si no l'has vista mai, impressiona.

Però avui hi ha quelcom que ens arriba més endins, més al cor. Miris on miris, amunt o avall, dreta o esquerra... tot és ple de gent amb senyeres. Impressionant!

Centenars, milers. I tots canten i riuen. Deu ser el dia de l'Orgull Català, a l'estil del de l'Alliberament Gai? Grans, joves, ni grans ni joves. Homes i dones. Milers.

El fet és que avui juga la final l'equip de rugbi perpinyanès de l'USAP... i té força possibilitats de guanyar.

Encara hi ha vida, potser, a Catalunya Nord. Ens barregem entre ells. Són dels nostres. Hi ha, però, una frontera. Són, potser, com els irlandesos que no parlen la seva llengua. Són (i estan orgullosos de ser-ho) catalans. Però parlen en francès. I canten en francès. Excepte el seu himne: l'Estaca.

Sovint veiem algú amb una senyera independentista. O algun escrit en català. I algú que encara el parla. I no és gaire gran.

Són, malgrat tot, dels nostres. Som nosaltres. I per això estem amb l'USAP.

Perquè, com deia el Capità Enciam, els petits canvis són poderosos.

Fiers d'être catalans!

Pigalle: Le Moulin Rouge

2009-06-06T20:00:00.000+02:00

És famós arreu. Té renom. Tothom se l'imagina lligat al "Music Hall". Festa i diversió. Xerinola i alegria.

Mirem a banda i banda del carrer, una avinguda ampla, i no el veiem pas. Això vol dir que deu ser lluny. Entrem, per variar, en una botiga de records. Com les de la Rambla de Barcelona, també regentades per "paquis". Compren i compren i compren. I ens indiquen on és el tant desitjat molí vermell. Ben a prop. Ens hi acostem i...

Què voleu que us diga? Me l'imatxinave més gran!

Pigalle, el cafè.

2009-06-06T19:09:00.000+02:00

Baixem pels carrerons del voltant del Sagrat Cor, direcció "le Moulin Rouge". Fem unes quantes voltes de més. Cerquem una fruiteria de barri, i no pas per comprar... sinó per veure els carrers per on voltava l'Amélie. No hi ha orientació que valgui. No la trobem

Però, ai las, si que trobem un carrer ple de cafeteries franceses. Sí, sí. Franceses. Amb la decoració rústica que tots tenim a l'ideari col·lectiu. Amb fotos penjades a la paret, d'un París inexistent i transformat. Bohemi.

I què podem demanar? Café crème et croissant ou pain au chocolat. Boníssim. Però més bo encara està el cambrer!

Planifiquem una mica la resta de la ruta. Paguem i au... tassa trencada. Sort que sempre hi ha algú responsable al viatge, la maman, que s'adreça al cambrer (per educació o per veure'l de més a prop?) per demanar disculpes.

Carrer avall, propera parada, "Le Moulin Rouge".

Montmartre: la transformació.

2009-06-06T18:32:00.000+02:00

Ens hem llevat ben aviat. I, sota una pluja prima però constant, hem anat cap a Montmartre. La veritat és que no hi ha gaire gent. Comencem a caminar per un carrer ple de botigues de records. Canvia "París" per qualsevol altre nom i tens les mateixes samarretes, bosses, clauers i paraigües que a qualsevol altra ciutat europea. Bé, exceptuant les que tenen la Torre Eiffel dibuixada. Globalització?

A les portes del Sacré Coeur pràcticament ens assalten venedors il·legals (!) amb innumerables records de la ciutat de les llums.

A l'església ni hi entrem. Qüestió de principis? Continuem caminant, aprofitant la soledat dels carrers, en comparació amb altres èpoques. Deu ser la crisi econòmica? La pluja? L'hora? O tot plegat?

Arribem a dalt de tot. Oh, sorpresa! On abans hi havia gran quantitat d'artistes pintant, ara hi ha terrasses de restaurants. L'encant ha desaparegut. Bé, no del tot. Si hi ets per primera vegada no pots comparar i encara és força bonic. Però és clar, el turisme de masses fa canviar la fesomia dels llocs. És una contradicció. Anem a buscar la París autèntica i, a força d'anar-hi, la transformem.

L'encant, però, encara hi és. Ostres, mira quina hora és... i encara no hem fet un cafè!

El primer sopar.

2009-06-06T07:00:00.000+02:00

Arribem força cansats... i atrotinats, que l'avió ens ha tractat com si fóssim fruites fresques dins una batedora!

Tot i això, i malgrat la fresca que fa, comencem a caminar. Anem a la recerca d'un bon sopar. Algun plat típic francès. De la nova cuina francesa.

Comencem a veure restaurants... típics? Home, si n'hi ha molts, deu ser que ho són.

I entrem en un d'ells, ben a prop de la Place de la Republique. Ens entaulem. I demanem... un bon plat de kebap, a l'estil turc! Carn, que no recordo si era de pollastre o de vedella, amb amanida, patates fregides, moresc i força arròs picant. Aviam qui s'ho acaba tot!

Paris, nous sommes arrivés!

2009-06-06T06:00:00.000+02:00

Hem arribat a París. Miracle!!! Sí, miracle. L'avió no ha parat de moure's amunt i avall, com si fos un vell tren atrotinat. Un somriure congelat ens ha acompanyat durant tot el trajecte. I gent mig marejada amunt i avall.

Per sort, ja hi som. El temps no acompanya gaire. Les temperatures són diferents aquí i al Penedès. Per sort, venim preparats: alguna roba d'abric, mocador de coll, impermeable...

No triguem gaire en arribar a l'alberg. És força cèntric. Sort que entre nosaltres algú, la maman, domina el tema orientació... i això que és la primera vegada que visita la ciutat!

A l'alberg de joventut (sí, sí, de joventut!) ens sembla que el francès i el català són llengües força semblants... Ep, si el recepcionista ens ha dit em podeu parlar en català.

Coi, doncs ara no volem, que hem vingut a practicar francès, apa!

Eivissa, illa catalana.

2009-03-16T05:08:00.000+01:00

Mira que ja estava avisat: A Eivissa no queda ningú que parli català! Però tot i així, pagava la pena intentar-ho.De bon començament, a internet, per cercar hotel i vol, vaig triar la versió en català. Ben curiós és l'ús de les varietats de la nostra llengua a la xarxa. Els hotelers eivissencs tenen el seu web en eivissenc. Aquesta és la riquesa de la nostra llengua, que ens podem permetre el luxe d'escriure-la amb tots els nostres accents!

Però, i la realitat? Com deia abans, ja estàvem avisats. Tots els amics i amigues que han passat per l'illa (a l'estiu) havien tornat bufant. Res de res! Ni un mot! Tot anglès! Etc, etc...

Aterrem, és divendres, hivern, tot i que les temperatures són bones. A l'aeroport, escoltem la megafonia... Coi! Tots els anuncis són també en català. Passa el mateix a la capital del país? Au, a més, el català és la primera llengua dels anuncis de veu. Increïble! Lloguem un cotxe. El contracte? En castellà, anglès, alemany i francès. L'atenció? En català autòcton. Salat i dolç! Comencem a circular per l'illa, cap a Eivissa ciutat. Tota la retolació de les carreteres és exclusivament en català, tret d'algun rètol rovellat. Hi arribem. El recepcionista de l'hotel, d'una cinquantena d'anys, se'ns adreça en bon eivissenc. 2 a 0! Els escrits? Només en castellà... i anglès i francès i alemany. Sortim a passejar, a fer un cafetó. Entrem en una bona cafeteria. Tot retolat en la "lengua del imperio". Però, idò!, les cambreres parlen en català. I també ho fa una parella jove amb un nen petitet. I se senten diferents converses "salades". Fins i tot, hi ha una noia que parla en català amb una gent que es manté fidel a l'espanyol. Encara en queda algun, dels nostres! Els rètols, però, en un 90%, són en espanyol... només en espanyol (a la zona turística, només en anglès).

Durant els tres dies que hi hem estat ens han entès (i atès) en català al 90% dels establiments. Ningú, repeteixo, ningú, ens ha dit aquell "eeeeeeeehhhhhhh?????" menyspreador i ofensiu. Absolutament ningú. Al llarg i ample de l'illa hem parlat i ens han parlat en català. Només en un parell d'ocasions hi ha hagut "divergència lingüística". En un restaurant a la ciutat, on ens va atendre una noia que només parlava francès, i en un bar on van "treure pit", tot i que al final, en no veure una actitud hostil, van acabar emprant la nostra llengua. Ah, i al restaurant de l'hotel, on amb prou feines entenien res que no fos romanès.

En definitiva, potser a l'estiu l'ús del català baixa moltíssim (fins a desaparèixer enmig dels milers i milers de turistes), però a l'hivern, tot i que la cosa està malament, la situació és millor del que em pensava. Cal treballar, cal lluitar, però encara hi ha base social per a defensar "sa nostra llengua". No dependrà d'ells (dels turistes), dependrà de nosaltres, dels catalans (els d'Eivissa, de Barcelona, de València...).

Eivissa encara aguanta. Durant quant de temps? De nosaltres depèn.

La Platja des Cavallet.

2009-03-14T23:00:00.000+01:00

Si surts de la capital, Eivissa és una illa tranquil·la, de cales amb aigües transparents, on prendre el sol i relaxar-se. Hem voltat amunt i avall i ho hem pogut comprovar. És ben cert que hi ha zones on han construït a correcuita, sense cap mena de planificació, com a gran part de la costa del País Valencià. Però no és menys cert que encara trobem moltes cales netes.

I voltant, voltant, hem arribat, i no per casualitat, a la Platja des Cavallet. Com indica el rètol és un lloc on es practica el nudisme. No hi havia gaire gent, la veritat, però és que tot i les bones temperatures, encara som al mes de març.

Es nota que encara no ha començat la temporada turística perquè no han netejat les platges.

Així que ens hem estirat a prendre el sol en un altiplà de les típiques dunes, naturals o artificials, entre matolls, que hi ha a moltes platges nudistes d'arreu d'Europa (la Mar Bella a Barcelona, Viareggio a Itàlia o Maspalomas a Espanya).

Quin plaer, prendre el sol al mes de març!

Eivissa gai...

2009-03-14T05:38:00.000+01:00

Eivissa gai.. Això serà a l'estiu, no?

Hem fet voltes i voltes, amb un mapa a la mà, cercant els locals d'ambient de la vila d'Eivissa. Bé, hem cercat qualsevol local on fer una copa i res de res. Ja ens han avisat a l'Oficina de Turisme.

Els locals d'oci estan tancats aquests dies. Obren per Setmana Santa. Ara pinten i endrecen. I és ben cert.

A la nit, però, algun lloc obert en alguna plaça, sobretot cafès i restaurants.

Mira, ja tenim un altre motiu per tornar-hi!

Eivissa en lluita!

2009-03-13T21:33:00.000+01:00

Alguns poden pensar que enganxar adhesius als semàfors no és cívic. Doncs fins que la terra no sigui lliure, les parets no callaran... I no he estat jo!

Bona feina, JERC d'Eivissa!

Eivissa: el primer cafè.

2009-03-13T20:00:00.000+01:00

Tothom sap que tinc dues mànies (o més): fer cafès cada cinc minuts i parar l'orella per veure què parla la gent.

Hauria de matisar. Pel que fa al cafè, haig de dir que no m'agrada gaire. El que m'atreu és una bona conversa o una bona lectura al voltant d'un cafè... o d'un tallat molt curt de cafè amb la llet força calenta, a qualsevol moment i època de l'any. En sóc un adicte.

I pel que fa a parar l'orella... no és que sigui un tafaner, és que sóc un sociolingüista fustrat. Tinc la vocació però em va faltar l'empenta per estudiar la carrera. I sí, escolto i escolto per saber quina llengua parla la gent al meu país, els Països Catalans, o a qualsevol nació semblant a la nostra: Occitània, Euskal Herria, Galiza, Süd Tirol...

I aquí he trobat els dos ingredient necessaris: cafè i llengua. I he quedat gratament sorprès. Un tallat i una magdalena de xocolata excel·lents. I llengua catalana per tot arreu. Oral, per això. Que els escrits són en castellà i anglès.

Com senta de bé que, acabats d'arribar a Eivissa, et serveixin un bon cafè en la seva (nostra) llengua!

La calefacció no funciona!

2009-01-06T07:00:00.000+01:00

Hem passat uns dies a Budapest, capital d'Hongria. La veritat és que ha fet molt de fred. En algun moment hem arribat als 10 graus sota zero. De roba no ens n'ha faltat. A vegades no sabíem qui era la persona que teníem al davant... per la quantitat de bufandes que teníem al damunt.

Sort que a l'apartament era diferent. Tret de la primera nit, quan algú va tenir calor i la va treure (collons!!!), la calefacció ha estat la nostra salvació. Què passaria en aquest país si no tinguessin gas? Què passaria si, per un moment, no funcionessin els aparells de calefacció? De ben segur que hi hauria greus conseqüències, no només per a l'economia, sinó també per a la salut i la vida de moltes persones.

El darrer dia, la sensació al carrer era de menys fred, però de bon matí a les nostres habitacions, era tot el contrari. La calefacció s'ha espatllat! Sort que ja marxem, que si no...

La tristor la tens, però, quan arribes a casa, amb una temperatura més agradable i llegeixes als diaris que un conflicte d'interessos entre les potències de l'Europa Oriental ha fet que... tallessin el subministrament del gas!

Ridícul! No té un altre nom, això. D'idiotes. Perquè segur que ells, els que han donar l'ordre de tancar el subministrament, no passen fred a casa. Però i els milers de ciutadans dels diferents països afectats? Qui pensa en ells? I l'Elvira?

Els banys turcs.

2009-01-03T06:00:00.000+01:00

Avui anem a descobrir els banys turcs. D'entrada sabem que un mateix bany és uns dies per a homes i uns altres per a dones. Així que fem dos grups. A nosaltres ens ha tocat el Rudas, un antic bany otomà recentment reformat, amb forta reminiscència turca.

Hem de fer molta cua. Gairebé ens entren ganes de marxar, però aguantem. Hi ha molta gent, sobretot turistes.

És ben cert que sembla reformat. Hi ha una estructura central (a la foto) molt autèntica. A cada racó hi ha una piscina petita amb diferents temperatures. Des d'aigua molt freda a molt calenta.

Les saunes, però, són ben diferents. No conserven gaire l'estil tradicional. Tenen portes de vidres i seients més moderns. Tot plegat per evitar que hi hagi "moviments estranys" entre els usuaris dels banys.

És clar, com no, tots anem tapats amb... amb... no sabria com definir-ho, una tela d'uns 20 centímetres quadrats, amb un cordill que serveix per tapar... què? tapar?

Tot plegat és com una sauna gai, amb una olor forta de sofre que ho impregna tot i una tovalloleta de 20 cm que no tapa res de res, però sense rotllo evident.

I qui vulgui entendre que entengui.

Raïm? Que va, salsitxes bullides.

2009-01-01T09:24:00.000+01:00

Quan viatges pel món, te n'adones de com és de diferent la gent. Les llengües, la manera de vestir, els costums, els àpats... Sí, els àpats.

Alguns estan força fonamentats en temes de clima o per la situació econòmica. Però, com es justifica que la nit de Cap d'Any, quan falten uns minuts per a les dotze campanades... en un pub irlandès de Budapest et serveixin unes salsitxes bullides calents i toves amb salsa de tomàquet???

Jo prefereixo el raïm. Potser és una qüestió nacional, vés que hi farem!

Elvira i la festa de Cap d'Any.

2009-01-01T08:00:00.000+01:00

Elvira és una noia molt simpàtica i eixerida. És hongaresa de dalt a baix i bona coneixedora de Budapest, la ciutat on viu i que la va veure néixer. Ho sap tot, tot i tot. Podria fer un anunci de la companyia d'assegurances "Hongaresa Occident". És una font de saviesa inesgotable.

Així doncs, li demanem on podem dinar. Vinga va, que per una cosa que no sap, no passa res. La resposta, carregada de simbolisme, és clara i hongaresa: no conec cap lloc. Aneu més amunt a veure si trobeu algun lloc. Bé, per sort, alguna cosa trobarem.

Provem sort amb una segona pregunta, oh font d'inspiració. I per comprar queviures? Ah, veu inspiradora i sàvia! Uf, no en tinc ni idea. I si aneu al súper que hi ha a l'estació de metro. Potser està obert. Potser, potser, potser...

Vinga va, que a la tercera, segur que l'encerta! I avui, nit de Cap d'Any, festa de festes, què fa la gent del país? "Ni flowers".

Res, que finalment comprem a l'estació de metro, dinem a uns metres de l'apartament i anem de festa de cap d'any... al Becketts, el pub on treballa l'Elvireta del nostre cor, un local tradicional irlandès de Budapest. Segur que cobra comissió!

El primer àpat.

2009-01-01T02:00:00.000+01:00

El fred pica. Diferent, però pica. Anem pels carrers, a la recerca d'un lloc on entaular-nos i fer un plat calent, i anem tapats de dalt a baix. Barret, bufandes, guants, samarretes gruixudes, jerseis, jaquetes, pantalons, calçotets i calces de coll alt, mitjons... Però, és clar, com podem trobar un lloc per dinar... si aquí ja és gairebé l'hora de sopar!

Doncs amb paciència trobem un lloc a prop de l'apartament. Sembla interessant. Hauran canviat els preus? I els menús?

I què podem demanar que ens escalfi i ens faci notar que realment ja som aquí, a Budapest? Gulaix. El serveixen calent, en un plat gran i fondo... i ben carregat d'espècies picants. De seguida comencem a entrar en calor. Uf, és veritat que el fred aquí, amb un plat d'aquests al davant, es passa ràpid.

Realment, el fred i el menjar, a Budapest, piquen. Ep, i el preu també, que això comença a semblar París!

Un cap d'any "frescot, frescot".

2008-12-31T23:21:00.000+01:00

Acabem d'arribar a la ciutat.

A Budapest fa fred, força fred. Els pronòstics del temps, trets d'internet, ja ens ho deien: màxima de 4 o 5 graus. Mínimes d'uns deu sota zero.

Entrem a la que serà, durant uns dies, casa nostra. És ben cèntrica. De sostres alts. Remodelada. I "arranjada"... o més aviat "desarranjada". La sensació és que de cada pis n'han fet dos o tres. Però està bé. Calefacció, cuina, dutxa o banyera a les dues habitacions, sofà, estris de cuina... Té de tot!

El primer que hem de fer és anar de compres. Per sort, la gentil noia, de nom Elvira, que ens ha rebut ens fa cinc cèntim de què podem fer avui, per passar el darrer dia de l'any, i on podem comprar. Ep, abans haurem de dinar!

Au, doncs, cerquem un lloc on, si més no, hi hagi calefacció!

Objectiu: Budapest!

2008-12-30T22:56:00.000+01:00

S'acosta el 2009. I com sempre, per donar la benvinguda al nou any, en funció de com cauen els festius, triem una capital europea (o una vila catalana) i ens hi anem de pet!

I enguany hem triat la capital d'Hongria, la nació de na Violant, per passar el que resta del 2008. Serà maco de veure per poder comparar, ja que nosaltres ja hi hem estat, un estiu, amb els nens.

Per sort, sempre trobes algú que, animadament, t'explica què pots fer-hi, quina temperatura trobaràs, on anar, amb qui parlar... I una cosa tenim clara, per activa i per passiva: el fred de Budapest és... com ho diria... menys fred?

Ja en parlarem!

Les Dunes de Maspalomas

2008-08-25T23:11:00.000+02:00

Al Sud de Gran Canària, ben visible des de l'avió, hi ha les famoses Dunes de Maspalomas. Són immenses i formen un parc natural amb camins senyalitzats.

En ple mes d'agost, passejar-hi és ben bé cosa de bojos. És com una excursió pel desert. Sobretot si ho fas caminant cap a la platja, on només aconseguiràs beguda en algun dels xiringuitos que, amb la música a tope, entretenen el personal assedegat.

Però tot i això, tot i la calor i la manca d'oasis pel camí, a qualsevol hora del dia (de nit encara no ho sabem!) es poden observar caravanes, com les que hem pogut veure a les pel·lícules. Però no, no hi ha camells, ni tuàregs!

Són fileres d'homes, de totes les formes, mides, llengües i colors, que van cap al xiringuito número 7, coronat per una bandera gai.

El que ningú no explica enlloc, excepte als llibres especialitzats en "safaris", és que hi ha, en el recorregut, misterioses desaparicions. Les males llengües diuen que són esperits que abdueixen els pobres caminants, astorats, esgotats pel llarg recorregut, sense esma... Però són esperits bons, que al cap d'una estona els alliberen i els tornen al camí.... el camí que condueix cap a la platja, passant pel xiringuito número 7.

Realitat o ficció?

Gran Canària: Villas Blancas.

2008-08-23T22:52:00.000+02:00

Per acabar el mes d'agost, des de fa un cert temps, busquem relax. És a dir, algun lloc on descansar i no haver de prendre cap mena de decisió. Bé, cap mena de decisió complicada. Només discutim sobre què soparem o si avui triem platja o piscina.

I si bé és cert que és el tercer any que anem a Gran Canària, no és menys correcte dir que enguany hem pujat el llistó. Abans havíem anat a uns apartaments, molt cèntrics, a deu minuts de les dunes i cinc del Yumbo. Però l'any passat ens va picar la curiositat i al gener, que som força previsors, vam decidir "canviar una mica". I au, aquí ho tenim: VILLAS BLANCAS!

Cafe-au-lait?

2008-08-20T04:20:00.000+02:00

El viatge a Itàlia ja ha arribat al final. Aquest matí ja hem iniciat el viatge. Fem nit en un càmping francès (occità?), per tal de descansar una mica. No cal fer de cop els més de 1000 quilòmetres que tenim fins arribar a casa.

El càmping està força bé, fins i tot si és per passar-hi només una nit. Té dues piscines i una cafeteria amb una gran terrassa. I si demanem alguna cosa fresqueta? Doncs mira, unes "orangines" i un... I un...? Mira, innovarem. Ja sabem que en francès de tota la vida un cafè amb llet és un cafe-au-lait, però la modernitat diu que s'ha de demanar "cafe crème". Doncs vinga, trois orangines et un cafe crème. La cambrera comença a preparar-ho, mentre un "client" somriu sornerament. "Cafè crème, cafè creme... les italiens!". Nous ne sommes pas italiens, responem nosaltres. "Les espagnols, les espagnols" ens etziba maleducadament. Evidentment, responem. Nosaltres no som espanyols. Amb cara de sorpresa, acompanyada d'unes quantes cervesetes, ens demana d'on som. Catalans! Amb cara de ràbia, repeteix "Catalogne, Catalogne" i marxa. Potser ell, o els seus avantpassats, també ho eren, de catalans. O d'occitans. D'aquells que, a l'Hexàgon, van renunciar a la llengua i al país. Potser per això no ha tingut resposta. Potser per això ha marxat.

Tant se val. Nosaltres tenim la nostra beguda i, tranquil·lament, ens la prenem a la terrasseta. Demà a aquestes hores ja serem a casa. A Catalogne, Catalogne.

On és Bastia Umbria?

2008-08-18T02:20:00.000+02:00

Cap a Assís! Volem veure el conjunt històric d'aquesta ciutat. Abans, però, els del Penedès volem acostar-nos a la ciutat de Bastia Umbria, agermanada amb el nostre poble. Passejar-hi pels carrers. Tastar l'ambient. Copsar aromes i colors. Comparar les dues viles agermanades.

Ens anem acostant a la ciutat dels franciscans, crec, però no hi ha cap senyal de Bastia. Ep!!!! Ara sí. Sortim de la carretera principal. Anem avançant. Ja gairebé hi som, pensem. Passem per una mena d'urbanització, seguint la carretera. Coi, només hi ha un rètol petit amb el nom del poble. Sí, és aquí. Les presses, però, males conselleres, ens fan continuar fins a Assís. Després hi passarem, per Bastia, i hi romandrem una estona. Potser hi farem el cafetó de la tarda.

A la ciutat de Sant Francesc, gentades amunt i avall. Caminem i caminem. Però cap miracle. A mitja tarda decidim marxar... a la recerca del cartell de Bastia amb el nom a sota de Sant Sadurní, indicant que estan agermanades.

Arribem. Llunyanament sembla que veiem el cartell... Ai las! La primera, paaaaaaaaaaaam, a la cara! Bastia Umbria està agermanada amb Sant Sadurní d'Anoia... ESPAÑA!!!

Saps què? El cafè ja el farem en un altre lloc.

Els italians comprem diners!

2008-08-17T19:50:00.000+02:00

Avui ens torna a tocar cotxe. Anem cap a Assís. A mig camí, però, com és habitual, fem una aturadeta. Toca el cafè del matí. És un poble a la vora d'un llac. Apuntem el nom en un paperet, per posar-lo a les fotos.

Una cafeteria amb terrassa!!! Ens hi atancem. Demanem, en italià, el mateix de sempre. És fàcil, només cal aprendre una salutació formal i el nom dels diferents cafès (tallat, amb llet...) i unes pastes.
Curiós! Deu venir molta gent de fora, perquè pel sol fet de demanar quatre ximpleries en italià ens han preguntat si érem del país! S'han pensat que som italians!

Ens mirem un diari autòcton. Les notícies a l'estiu són força ximpletes.

Continuem passejant. Hi ha un mercat de carrer. Hi ha monedes d'euro de països diferents. Ostres! Malta? Xipre? Eslovènia? Com diríem abans... "falti"! Au, cap a la col·lecció!

Deu ser que els italians comprem diners.

El Penedès toscà... o la Toscana penedesenca.

2008-08-17T03:31:00.000+02:00

Avui toca ruta. Anem amb el cotxe per endinsar-nos a les profunditats de la Toscana meridional. Visitem la zona de Chianti, formada per turons suaus coberts de vinyes. Amunt i avall per pobles com Greve, Montefioralle o Panzano.

Descobrim vells (bells) mercats tradicionals on sembla que el temps no passi. Visitem paisatges amb una verdor intensa. Són vistes conegudes. Camps immensos plens de vinyes per tot arreu. Hi fan un bon vi.

Aquesta Toscana és un conjunt de sensacions, les que desprenen les vinyes, ja conegudes. Colors. Aromes. La sonoritat de l'aire entre els pàmpols.

Tot plegat, amb els ulls tancats, et fa sentir com a casa. Per un moment et perds. On ets? Al Penedès o a la Toscana?

Viareggio, la Itàlia més gai.

2008-08-16T03:00:00.000+02:00

Avui hem fet matí de turista típic: Pisa i Lucca. Però i si a la tarda fem alguna cosa diferent? Sortim de les ciutats i de la zona de vinyes i anem cap a la platja? Som-hi, doncs.

Agafem el cotxe i anem cap al mar. Visitem Viareggio, una zona força turística amb gran atractiu per al públic homosexual, tot i que principalment gai. Sembla que el temps no acompanyarà.

Hi arribem. I descobrim que realment si vols anar a la platja has de pagar. Bé, no és del tot cert. Només has de donar calers si vols un lloc net a la platja.

Al llarg dels tres o quatre quilòmetres de costa d'aquesta població, tot són platges privades. Banderes per tot arreu. Deu ser que en funció del país et toca un tros de sorra o un altre?

I els gais? Dune Beach. Tot són cossos impressionants, lubricats, brillants, que fan esport (volei), al ritme de la música. A tot volum, és clar. Déu n'hi do!

Continuem caminant cap a on ens sembla que és gratis. Hi ha una gentada caminant, sobretot homes, en grupets de tres o quatre, com nosaltres.

Travessem una zona de vegetació baixa, semblant a la de Maspalomas, en tots els aspectes. Raconets plens de misteri. Homes passejant. Sols. Entren i surten dels matolls.

Uns deu minuts després arribem a una zona més arreglada, amb una passera de fusta que condueix cap al mar. Aquí és gratis! No hi ha música. Els homes són més variats. És la platja gai.

Però el temps no acompanya. Fa un aire impressionat i uns núvols negres com la nit s'acosten cap a nosaltres, poc amistosos. Tot i no ser gaire tard, la gent marxa. Desfilada de banyadors. De totes les marques i mides.

Ens hi estem una estoneta, però decidim anar enrere, a un dels molts bars gais que hi ha davant la platja, a l'altra banda del carrer. El preu, no cal dir-ho, està a l'alçada de qualsevol capital europea.

La música, de nou, sona per tot arreu. Diversió i festa, però sobretot llibertat.

I si ens fem un petó? És el millor moment.

L'home perfecte és... italià!

2008-08-14T05:42:00.000+02:00

Sense cap mena de dubte, el millor que pot oferir aquest país, Itàlia, són les seves ciutats, amb grans restes romanes, i els seus paisatges, sobretot els de la Toscana.

Però hi ha grans secrets amagats...

Tothom que visita Florència va, més tard o més d'hora, a visitar el David de Michelangelo. El pot veure al carrer, una còpia, o al museu, l'original.

I sovint la gent es pot demanar si aquesta estàtua imita algun jove real de l'època o eren imaginacions de l'artista (quina imaginació!!!).

Doncs jo, la veritat, no ho sé. Però sí que puc dir que actualment, a Michelangelo Buonarroti no li caldria tenir tanta imaginació.

I si no us ho creieu, agafeu el cotxe, aneu cap a Florència; desvieu-vos una mica i gireu cap a San Gimignano. Uns quilòmetres abans d'arribar-hi, trobareu la ciutat de Colle di Val d'Elsa. Podreu fer-hi algunes fotografies.

Però el millor de tot ho trobareu als seus carrers... Travesseu la porta de la muralla; feu unes dues-centes passes, pot ser no tantes. Atureu-vos i espereu... I allà el trobareu, a l'estiu, en calça curta, sense samarreta!!!!

Això no és un model per a una estàtua... Això és una prova que la perfecció existeix! L'home perfecte viu a Itàlia!

(No penjo la foto perquè me la guardo per a mi solet, apa!).

Per cert, el dibuix que he penjat aquí l'ha fet Steve Walker, que té dissenys molt bons!

El poble sense nom.

2008-08-14T00:17:00.000+02:00

Sortim de Siena. Ens endincem a la Toscana per carreteres que gairebé no trobem al mapa. Cerquem un bon lloc per a dinar. Aquest camí? On som? On anem? Tant fa! Tornem a veure paisatges de pel·lícula que recorden el Penedès. Per les olors, pels colors, per les imatges.

En un obrir i tancar d'ulls, la nostra ruta, el camí que estem fent, no surt al mapa. I ara? Endavant? Dreta? Esquerra? Sempre endavant i sempre a l'esquerra! Arribem a un poble. És bufó, oi? A l'entrada mateix, un restaurant. Sembla adequat. Hi aparquem. Hi ha turistes, joves. Sembla que també tenen habitacions. També hi ha gent del poble.

Ens asseiem a la terrassa. Fa sol i una temperatura agradable. Demanem plats de pasta i aigua fresca. És un bon àpat. Un plat de bona pasta feta per ells, suposadament. Sigui com sigui, està bo.

Treiem el mapa... Ni la gent del poble ens hi sap situar. Quin poble és? Bé, el nom el saben. Riem, tots plegats. Això és realment un poble tranquil. Existeix, tenen bon menjar, són agradables... i no tenen cap necessitat de situar-se al mapa del món! Qui els vulgui trobar, que els vingui a buscar.

Siena.

2008-08-13T21:08:00.000+02:00

Esmorzen d'hora, com cada dia, i agafem el cotxe. Siena està de festa. Només arribar, per no perdre la tradició, fem un cafetó. Deu ser típic? El preu? De capital europea, si fa no fa.

Ens endinsem a la ciutat, tota plena de banderes. Sabem si canviem o no de barri pels colors dels estendards que pengen de les finestres. Turistes amunt i avall barrejats amb els autòctons, que estan de festa. Visitem la gran església (catedral?). Uns anem més ràpids que altres. Escoltem timbals de lluny. Sortim i continuem caminant pels carrers empedrats. Arribem a la gran plaça. No hi cap una agulla! Cada minut que passa són centenars de persones més que hi arriben. Fem les fotos de rigor, per no oblidar cap detall, i tornem cap a la via principal. De cop, timbals i més timbals... i més gent, molt abillada amb vestits tradicionals i mocadors al coll. És una mena de competició entre barris. Llueixen cavalls, que demà "s'emfrontaran" en una cursa.

Ja és l'hora de dinar. Aquí o a fora? Els preus són, en alguns llocs, força raonables, però no s'hi cap. Saps què? Afagem el cotxe i anem cap als poblets a veure paisatges verds, plens de vinyes.

Florència.

2008-08-12T14:25:00.000+02:00

Baixem del càmping, xino-xano, i anem fins la parada de bus. No tarda gaire en arribar-hi. Com tants d'altres turistes, hem comprat el bitllet al càmping. Ens anirà de conya, això! En ben poca estona, som a les portes de la ciutat. Baixem abans del que ho fan molts altres. El motiu? Tastar el primer cafetó italià del nostre viatge. Bé, ja n'hem fet algun altre... però els cafès de benzinera compten? El preu ja és una altra història.

Ben aviat arribem al Ponte Veccio, un dels símbols de la capital toscana. És tot com ho recordava. Increïble. Està ple de turistes, però potser no tants com altres estius. La crisi?

Amunt i avall, fotos i més fotos. Caminar i més caminar.

Florència paga la pena!

El Càmping Internacional de Florència.

2008-08-12T01:19:00.000+02:00

Ja estem arribat al nostre destí principal, Florència. Som ben bé a les portes de la ciutat, en un càmping situat a un parell de quilòmetres, amb una parada de bus al costat que ens hi durà demà al matí. Ja tenim força ganes d'anar-hi.

El nostre càmping, el que serà el nostre "campament base" durant uns dies, està força bé. Hi ha un munt de gent d'arreu, sobretot gent jove en cabanes de fusta i viatges organitzats.

Hi ha un gran bar restaurant on, de ben segur, aprendrem a dir algunes paraules en italià: cafè, cafè amb llet, gelat, sopar...

Avui, però, farem un àpat ràpid a la rulot i passejarem una mica pels voltants, que estem una mica cansats.

Ciao, Firenze!

El camping francès.

2008-08-11T03:23:00.000+02:00

Som 10 d'agost. Iniciem el nostre viatge cap a Florència i la Toscana. Ho tenim tot previst. Tot? No, només ens resta un petit detall. Ens manca el càmping per dormir a mig camí, a l'alçada de Niça. Però no en trobem. A mida que ens hi anem acostant, ho anem veient més pelut. Portem una llista de telèfons de càmpings de la zona. Res. Enlloc. Només despenjar ja ens diuen, en anglès, que està ple. Coi. I ara què fem? Però, ai las, en el darrer intent, una veu angelical ens diu que sí, que tenen places i que no hi ha cap problema per anar-hi tan sols una nit.
Doncs cap allà! Ens haurem de desviar uns setanta quilòmetres de la nostra ruta, però anem bé de temps. Estem de vacances! El poble es diu Puget-Théniers, i està situat als Alps Marítims.

Ui, ara la cosa comença a pintar no gaire bé. La carretera és cada cop més estreta... i els 70 quilòmetres són plens de revolts i balmes. Ja hi caben, aquí, els camions?
Arribem al poble en qüestió i hem de començar a practicar la llengua de la "Grandeur", tot i que em penso que són occitans. Ens hi ajuden, en l'única llengua oficial.
Hem d'anar amunt i amunt i amunt. La carretera s'estreteix encara més. No passa res. Ja està dominat. Ja veiem les indicacions... Càmping naturista, diu?
Arribem a les portes. Un gran mur, amb una porta enorme n'impedeixen l'entrada. Hi ha un interfon. Amb un contestador. Ens obren les portes. Amunt i més amunt. Doncs sí, ara entenem per què hi havia lloc. És un càmping nudista al bell mig dels Alps. Però, ves, no haurem de desfer l'equipatge. Encara ens dóna temps d'anar a la piscina? No cal banyador.

Ja marxem cap a Florència!

2008-08-08T17:10:00.000+02:00

Avui iniciarem el nostre viatge cap a Florència. Haig de dir que jo ja hi he estat. Sí. Però fa força temps. Devia tenir uns 18 o 19 anys. No ho recordo bé. I em va agradar molt. Va se el meu primer viatge lluny de casa.

Ara marxem, com cada estiu, nosaltres dos i els "nens de Cabrils".

Florència, que venim!

Sortim de Festa III. Curs d'anglès per a locals gais.

2008-05-03T21:58:00.000+02:00

Com que avui, de festa "hetero" ja n'hem tingut al pub, proposem d'anar, tot i ser minoria, a algun local gai de la ciutat. A més, estan a prop de l'alberg.

Arribem al primer, però ningú s'anima a fer el primer pas. Segur que cobren. I sembla més aviat una disco. No tenen gaire ganes de ballar.

Ens hi atancem. Per sort, l'Àngela Protectora, que parla anglès, ens segueix. Comencem a repassar mentalment el nostre anglès.

I apa, ens etziben una frase com "Have you ever been there?". Ja l'hem cagada. Què ens han dit? Sort que la Inspiració Divina intervé i contesta que no, que és la primera vegada. Somriu victoriosa.

Però el curs continua. Nova pregunta. Nivell 2? "This is a gay pub". Coi, això ho hem entès nosaltres i tot. Aleshores, com diu la Bíblia (i si no ho diu, que ho incorporin!), l'Àngela Protectora, amb dit acusador, ens assenyala, pecadors, i indica, en un anglès correctíssim, i volum força elevat... THEY ARE, THEY ARE. Ha quedat clar. Sort que els exterminadors de gais no han sortit avui, que si no...

Finalment, totes les proves superades i... optem, per majoria, contra la meva voluntat, per no entrar-hi. És car i és una disco.

Mira, tot i no entrar, ara sabem alguna frase més en anglès!

Més amunt hi ha un altre local, aparentment més tranquil. Som-hi.

Aquest cop, però, per evitar l'interrogatori a la porta, optem per la via fàcil. Ens agafem de la mà, molt acaramelats, i les preguntes que les contesti un altre. One cola, please!

Sortim de festa II. Moda dublinesa.

2008-05-03T21:57:00.000+02:00

Per fi sortim del pub. Ens ho hem passat bé i hem après alguna cosa més de la llengua dels seus veïns, els anglesos.

I això? Ara fem tots (i totes) cara de xinesos... Mirades estranyes. Què fan? Són un grup de noies, vestides.... "diferents". Duen perruques de coloraines molt vives, faldilles curtes llampants, cinturons molt alts. Molt alts? Són cinturons? A l'alçada dels pits? Per realçar-los? Mitges com l'arc de Sant Martí. I són escandaloses de mena. Bé, però s'ho passen teta! Deu ser un comiat de soltera.

Ep, mira un altre comiat. I un altre, i un altre, i un altre...

I un altre, i un altre, i un altre. Deu haver-hi oferta. "Setmana dels Comiats de Soltera, Pagui'n un, faci'n dos".

O això o... Mira una botiga! Ostres tu, no és una botiga de disfresses, ni de roba per a comiats... VESTEIXEN AIXÍ!

D'això se'n diu "moda dublinesa". Per a quan la "Mega mega Fashion Week"?

Sortim de Festa I. El sopar.

2008-05-03T16:48:00.000+02:00

Dublín està plena de pubs, tot decorats, com el de la foto. De dia serveixen menjars; de nit, sopars i música en viu. Plens de gent, autòctons i turistes, que els omplen fins ben entrada la matinada. Varietat d'accents i d'orígens. De tant en tant, algun català que, com nosaltres, deu tenir pont pel maig.

El millor, si volem escoltar música en viu, és començar d'hora a buscar lloc. Triem el que ens sembla millor. Entrem. Escollim taula. Perfecte, fan sopars... a les sis de la tarda. Bé, potser són quarts de set.

Un altre plat típic: salsitxes bullides al bell mig d'un plat de sopa... Sopa? Més aviat aigua calentona. Excel·lent! Impagable!

Sort que he triat un entrepà vegetal!

Molly Malone.

2008-05-02T21:34:00.000+02:00

Molly Malone és un personatge molt estimat a la ciutat. No cal que aquí us n'expliqui la història, amb força controvèrsia, en funció de qui l'explica.

Aneu a la wiquipèdia i ho veure-ho. El que és cert és que a la ciutat hom coneix una cançó popular que toquen a tots els pubs en honor d'ella i que tothom coneix i canta amb entusiasme.

Un plat de pasta, please!

2008-05-02T02:26:00.000+02:00

Arribem, després d'una llarga estona en un autobús de segona divisió, a l'alberg. Deixem les maletes i marxem a dinar. Carrer amunt i carrer avall. Dublín, a simple vista, no és el que esperàvem, però pot ser la gana que tenim, que ens distorsiona la realitat.

Més amunt i més avall. Ara no m'agrada a mi, ara no t'agrada a tu... una varietat de retrets dels uns als altres. Que si un mexicà no és típic, que si aquí només fan verdures, que si no em ve de gust una pizza...

Però, mira, ostres tu, i si a Dublín anem a un Pub a dinar? Coi, bona idea. I per unanimitat acceptem, semblem assemblearis!

Entrem i el local té tota la pinta d'un pub dublinès, com els del carrer Ferran de Barcelona. El decorat, les cerveses, la llengua que parlen... Aquí tampoc entenen el català.

Demanem coses variades: hamburgueses, alguna amanida, pollastre i un plat de pasta típica, diuen.

Tot correcte... tot? Doncs no, resulta que a Dublín, els plats de pasta* no porten pasta!

Qui els entengui que els compri!

*A dalt, a la foto, el plat de pasta típic dublinès!

Sorry, he doesn't speak english!

2008-05-01T21:07:00.000+02:00

Hem aterrat a Dublín. Com sempre, alguns, parem l'orella per veure què parla la gent, tot i que l'aeroport no és el millor lloc per investigar. Està ple de turistes.

Una senyora s'acosta. És grandeta. Ens somriu. I ens adreça unes paraules. Unes paraules? La tia no calla! Tot sol davant el perill, li etzibo el primer que em passa pel cap en anglès "I don't know". I ella, res de res, que continua parlant. Que no se n'adona que no l'entenc? Sort que un àngel salvador (bé, una àngela salvadora) es situa al meu costat i, amb un gest contundent, sec, però impactant, afegeix, gairebé cridant "SORRY, HE DOESN'T SPEAK ENGLISH", que traduït al català vulgar que parlem alguns vol dir "senyora, no s'esforci, que el paio aquest mai ha sortit del poble i no parla anglès". La traducció en gaèlic, suposada llengua pròpia d'Irlanda, que la faci un altre, que tampoc el parlo!

Hi ha intervencions divines que sempre creen... bon rotllo???

1 de maig, Dublín!

2008-04-29T19:55:00.000+02:00

Normalment, el dia 1 de maig, Dia Internacional del Treball, la gent del Penedès, banda Sant Sadurní, acostumem a anar al Castell de Subirats a dinar plegats amb els amics, ballar sardanes i barallar-nos amb tothom per aconseguir un miserable crostó de pa... És la tradició del "Pa i l'espenta"... Si, espenta, amb "s"!

Altres, però, passen el dia manifestant-se per Barcelona i altres capitals mundials, reclamant millores per als treballadors i treballadores.

I què fem nosaltres? Doncs au, anirem a Dublín! I si cal, ja ens manifestarem pel carrer demanant millores salarials per al gremi de forners, així no caldrà fer cues ni empentes per un bocí de pa.

Bon viatge!

Canvi de casa!

2008-04-28T04:43:00.000+02:00

Au, ja tenim la solució per no patir quan, per Setmana Santa, viatgem amunt i avall. Els darrers anys sempre hem enganxat pluges, vent i fred. Doncs, s'ha acabat! Que plou? I què! Que fa fred? Tant se me'n fot! Que fa aire? Que es facin fotre! Ens hem canviat de "casa". Vet aquí la solució!

Tarragona, resisteix!

2008-04-07T03:40:00.000+02:00

Sempre va bé fer una mica de país. Anar amunt i avall visitant-lo per saber de quin peu calça cada poble, vila o ciutat.

I Tarragona? Encara pot!

Almeria, terra de neu.

2008-03-15T02:25:00.000+01:00

Ja ha arribat, de nou, la Setmana Santa. No és que l'esperem amb ànsia, però quatre o cinc dies de descans sempre són d'agrair.
L'any passat vam anar al País Valencià i ens va ploure molt (al meu país, la pluja no sap ploure!), així que enguany hem anat a l'estranger, a Almeria (Espanya?).

I que pot esperar algú d'aquest territori? Caloreta, platja, descans, relax, més caloreta, tranquil·litat... Doncs, au, res de res! Feia anys que no nevava a les muntanyes (no se quines), però ara toca! I aire, molt d'aire. I pluja, força pluja! Així que, de platja, res de res. Una passejada per tocar la sorra i prou, que encara hi haurà efectes radioactius de la bomba del Fraga.
El que si que hi ha són processons, tot i el temps que fa. Moltes, arreu, a totes hores, multitudinàries... fins i tot una de dones... les revolucionàries! Aplaudides, sovint.

Així que, per veure coses d'església i passar una mica de fred, l'any vinent... a Osona, que com a mínim parlen català!

No som espanyols.

2007-11-25T12:17:00.001+01:00

Sovint, quan viatges pel món, la gent et demana d'on ets. Sovint, per evitar conflictes, contestes "de Barcelona", tot i no ser ben bé cert. Segurament, hom afegeix "ahhh, espanyols" i ja la tenim liada.

Jo ja fa temps que tiro pel dret i dic que sóc català. I si pregunten, que preguntin. Però com a mínim que ho sàpiguen. Dir que ets de Barcelona (o de prop) no vol dir que siguis espanyol.

L'altre dia, llegint un diari, vaig trobar una "possible solució". En un estira i arronsa al parlament espanyol, aquell en el qual ara hi som, però d'aquí a uns anyets (pocs) ja no hi haurem d'anar, van tractar aquest tema. Un socialista parlava de la presència dels catalans en aquell parlament, afegint que això es deu al fet de ser espanyols. I un diputat d'Esquerra el va contestar, fent al·lusió a la riquesa de la nostra llengua, que no som espanyols... estem espanyols! Aquesta és la diferència entre l'essència del verb ésser i la transitorietat del verb estar.

D'on sou, doncs? Catalans, però estem espanyols... per ara.

P.D. Ep, que, malgrat el que digui el Butlletí Oficial del PSOE-Catalunya, els de Perpinyà són catalans i... estan francesos.

Osona i els cargols

2007-11-24T23:45:00.001+01:00

Avui hem passat el dia a Osona. Sovint ho fem. Vull dir que, de tant en tant, quedem uns quants per anar a Vic a passar el dia. És una mena de compromís d'amistat. Tot i que ens veiem sovint, allà és diferent. No parlem de feina, no parlem del dia a dia. Parlem de projectes, de vacances, de futur...

I avui hem anat a dinar a Can Pantano. I, vés per on, he tastat dues coses "noves". Carn de cérvol i... caragols!!! I, mira que us dic, eren bons. Que n'eren de bons! I crec que el proper cop que hi anem, tornaré a menjar-ne. No està gens malament això de tastar coses noves. Quanta raó tenen les mares quan diuen "com ho saps que no t'agraden, si no els has tastat mai!"

I és que, de mare, no n'hi ha més que una!

Salut i caragols, que són bons!

Galícia és morta!

2007-11-21T00:11:00.000+01:00

Avui ha mort Galícia. Ha mort a casa meva. La llengua antiga, ancestral, de casa, dels avantpassats, dels orígens.

Qui perd els orígens, perd la identitat.

La meva àvia ha canviat de domicili. Ha anat a una residència. Té demència senil. No recorda ni la llengua, ni la terra, ni la família. Ni origen, ni identitat. Ja no hi és. Ja no és.

I ara? Quan parlem dels records d'infància, en quina llengua anomenarem la "llar de foc"? I el "bosc", "els llops" i "os trasgos"? El gallec ja és, a casa meva, una llengua morta. Plena de records i llegendes que ningú podrà explicar a l'hivern, al costat d'una estufa, tapat amb una manta. S'ha acabat.

Només quedarà un record, que ella ja no pot tenir, el de la seva joventut, corrents, lliure i feliç per les Valls del Bierzo. Per la llengua gallega.

Avoa, un bico moi grande. T'estimo!

Berlín: no obliden per no repetir!

2007-11-09T00:13:00.000+01:00

És temps de castanyes a casa nostra... I no, no em refereixo al tema de la Renfe, l'aeroport, les balances fiscals... I per aprofitar aquest llarg pont, hem anat a Berlín, capital d'Alemanya. Allà, com aquí, hi ha gent, cada dia més, que s'oblida de les seves tradicions i s'estan més per les americanes tipus Halloween (s'escriu així?).

La plugeta, que no pas pluja, ha enterbolit una mica el viatge. Plovia sense ploure, però mullava. El fred no era d'allò més fort, però es feia sentir.

Hem passejat amunt i avall i hem pogut observar com allà si que van fer una llei de la memòria. No hi ha carrers o instituts, places o avingudes amb el nom del gran dictador ni cap dels seus col·laboradors. Els camps de concentració són museus en record de les víctimes i contra l'oblit. Vaja, a anys llum de l'Espanya que ens ofega.

A Berlín, les víctimes són víctimes i els botxins són botxins.

Los Supersalidos

2007-10-29T23:14:00.000+01:00

Dissabte a la nit teníem plans. Aniríem a la capital del Garraf al cinema a veure una pel·lícula d'humor... Bé, això deia la Vanguardia, que si ella ho diu, les vaques volen.

Doncs bé, mengem més o menys bé, depèn dels gustos, en un mexicà. Van lents, però és que se'ls acumula la feina. Comprem crispetes. Què és una pel·lícula d'humor sense crispetes?

I humor... Humor, he dit? Los Supersalidos és ridícula, masclista, homòfoba, absurda, sense sentit ... ja he dit que era ridícula?

Se'ns va quedar la cara de pasta de moniato.

Vam sortir del cinema amb cares rares, vista baixada, tristots, enganyats... i vam pensar que òstia tu, que això nostre no és res si ho comparem amb el que passa la gent d'aquesta mateixa comarca cada dia quan va a la Renfe: ESTAFATS, ENGANYATS, HUMILIATS i INSULTATS és com es deuen sentir.

Al cap i a la fi, nosaltres hem anat al cinema a veure aquesta "pel·lícula" perquè ens ha donat la gana. La gent que "pretén" agafar el tren per anar a treballar cada dia ho fan per obligació.

Per cert, ahir vaig rebre un missatge que diu:

"DILLUNS, MANIFESTACIÓ A LES 19'00 A PLAÇA SANT JAUME DE BARCELONA. PER UN TREN DIGNE. DUGUEU ESTELADES, PASSA-HO"

Doncs això, millor a Sant Jaume!

Anem a Berlín... si Espanya ens ho permet.

2007-10-28T00:17:00.000+02:00

Ja s'acosta. Dimecres vinent - que allargo el pont - sortim cap a Berlín. Nosaltres ja hi hem estat, a la capital d'Alemanya, al viagte de noces.

Ara hi tornem. Segur que fa fred. El primer cop que hi vam ser era estiu. Feia caloreta. Vam coincidir, a més (per casualitat?) amb la festa del 28 de juny. Ens ho vam passar molt bé.

Ara anem amb més gent. Dues amigues del poble i un amic alemany.

I hi passarem cinc dies ben bons... si Espanya ens ho permet!

Anirem amb la Renfe fins a l'aeroport? Hi haurà trens? O agafem un taxi? Estarà col·lapsada la carretera? I al Prat, funcionaran les pantalles informatives?

Sabeu què? Millor anem a peu, sortim avui mateix, i plantem una tenda a la Terminal corresponent, no fos cas que la Magadalena Àlvarez decidís fer-hi millores...

MAGADALENA ÀLVAREZ DIMISSIÓ! INDEPENDÈNCIA!

L'orgull de'n Rajoy

2007-10-13T00:18:00.000+02:00

En Rajoy, líder del Partido Popular, ha demanat que avui, dia nacional d'Espanya (el seu dia, no pas el nostre), els espanyols (ells, no pas nosaltres), demostrin el seu orgull.

I em penso que, quan diu que demostrin el seu orgull, també es refereix als catalans... Doncs, apa, jo li faig cas.

I demostro el meu orgull, amb les meves banderes. A la meva finestra, UNA ESTELADA, i al bloc, la bandera de l'ORGULL GAI.

I totes, dues, amb "carinyo" les hi dedico.

Àmsterdam

2007-10-06T00:21:00.000+02:00

Ja fa dies que hem tornat d'Àmsterdam... bé, ja fa més d'un mes. Però és que aquests dies he estat mirant les fotos, per endreçar-les, i he decidit fer una "comparativa" amb les de l'any passat. No hi ha color!

I on trobo la diferència? Bé, a banda de la companyia, que era diferent, en les coses fetes i visitades.

La primera vegada, a finals del 2006, era un viatge bàsicament de descoberta. Per primer cop aixafàvem la ciutat holandesa. Museus, canals, carrers, tulipes, bars.... Tot era nou. Anàvem amb les nostres nenes, les del poble. Fantàstic. Molt bon rotllo en tot moment. I plovia, molt.

Enguany, en ple estiu.... també ens ha plogut. Però, a diferència de la primera vegada, hem anat a un càmping a uns 20 minutets del centre amb transport públic. Ens hem remullat bastant. La companyia? Aquest cop no han vingut les nenes, sinó els nens. Érem quatre en total. Per a ells, descoberta de la ciutat i del país (que hem voltat una mica). Per a nosaltres, gaudir més del moment.

Si bé el viatge no va començar del tot bé... per qüestions personals, l'evolució ha fet que fos, que hagi estat, un dels millors viatges de la meva vida.

Com deia, hem gaudit la ciutat, ja que podíem seure tranquil·lament a les terrassetes (quan no plovia) i copsar la vida del lloc i del moment. Ells descobrien, sols en alguns moments, la ciutat que ja havíem vist nosaltres. I nosaltres passejàvem sense pressa pels carrerons, perdent-nos, descobrint llocs nous allunyats del turisme de masses...

I hem compartit, nosaltres dos, coses noves. Moments, olors, colors, sons, paisatges naturals i humans.... instants que han transformat la nostra vida. Ara som més forts, som més "un" que abans. Des de la diferència.

Àmsterdam és increïble. I, per cert, els nois "Bel Ami" existeixen de veritat... i estan en aquesta ciutat.

Visca Catalunya Lliure!

2007-10-06T00:19:00.000+02:00

Navegant per internet he trobat això en el bloc d'un valencià independentista:

Hi ha d'aquells que lluiten un dia i són bons. Hi ha altres que lluiten un any i són millors. Hi ha d'aquells que lluiten durant molts anys, i són molt bons. Però hi ha d'aquells que lluiten tota la vida, eixos són els imprescindibles . (Bertolt Brecht)

L'única lluita que es perd és la que s'abandona: VISCA CATALUNYA LLIURE!

Propera destinació: Berlín (amb permís del Prat)

2007-10-03T00:23:00.000+02:00

Sovint sembla que el temps va lent, però res més lluny de la realitat. Abans de l'estiu parlàvem sobre quin viatge podríem fer per la Castanyada i, vés per on, ja és aquí...Només queden una trentena de dies i estarem a l'avió cap a Berlín! Bé, això si el ministeri no desmunta abans l'aeroport del Prat o ens fa anar-hi via Brussel·les, París o, mira tu, Madrid.

No sabem ben bé quina roba hi hem de dur. Farà fred? Ja hi vam ser nosaltres a la capital d'Alemanys, fa uns tres anys, quan ens vam casar -no oficialment -, però era estiu.

De moment, que comencin els preparatius!

Bis bald, Berlin!

He vist un àngel plorant!

2007-08-15T00:26:00.000+02:00

Algú ha vist alguna vegada un àngel? Ningú deu saber com són o on viuen. La gent que en parla, ho fa sense saber-ne gaires coses. La prova és que quan algú parla sobre ells ho fa per dir coses que no saben... Què vol dir això? Clar i català! "Parlar del sexe dels àngels" ho resumeix prou bé.

Però jo, avui, he vist un àngel!!!

No és pas conya, no. Jo n'he vist un, a Holanda. I no en sentit figurat. I com són? És fa difícil de dir. Bé, se'm fa difícil de descriure ja que no tenen forma. És una sensació que surt d'algú (o de quelcom) que fa que hom sàpiga que "allò" és un àngel.

Els seus ulls, perquè en té, d'ulls, són brillants i humits i emanen sentiments i bellesa. Una bellesa que no és comparable a res. Ni a animals, ni a coses ni a persones. A res.

I uns sentiments difícils de dir, de descriure, però tots profunds... de ben endins.

I parla, però la seva veu no diu res, no sona. No cal. Els seus ulls, la seva mirada, ho diuen tot.

I el meu àngel plorava; però els seus ulls, els seus ulls, desprenien passió i amor. Passió i amor!

Avui he vist un àngel. I plorava. Plorava d'amor... Plorava d'amor per mi.

Hijos de puta!

2007-08-09T00:28:00.000+02:00

Ja hem tornat. Hem anat a Astúries a passar uns dies de vacances. Jo, com sempre, he anat tot el dia amb l'orella parada per veure si encara queda alguna cosa de la llengua autòctona, l'asturià (o bable?), que no és ni oficial, ni cooficial ni res. Ens hem assabentat, però, que hi ha escoles on fan alguna classe d'aquesta llengua, de manera voluntària, per als alumnes que ho demanin.

Com deia, he anat parant l'orella; he mirat les parets, que sovint parlen, i l'únic que hem vist han estat tres o quatre pintades - molt desgastades - d'Andecha Astur (un partit?) i alguna enganxina que deia "N'Asturianu" o "Asturianu, llingua oficial", però res més....

Res més? I ara!!! Totes les carreteres estaven plenes de pintades signades per un grup desconegut (!!!) anomenat "Falange Española" que deia coses com "Los españoles primero". És això una reivindicació asturianista? O és que els asturians ja ho tenen tot i els espanyols se senten agredits?

I de la llingua, què? Ni rastre. En algun poblet algú parla amb accent, però res. El que si tenen en comú els pobles d'Astúries són les pintades. Les de "los espñoles primero" i les que fan palès el seu amor pel nostre país... "Boicot a Cataluña", així, sense més, en gran i a dos colors (sabeu quins?). A Ribadesella, a Mier i a parets de la carretera.

Ens estimen? Ens odien? Ens envegen? LOS ESPAÑOLES PRIMERO.

Ostres tú, i si ens allunyem dels grans centres urbans i anem a un bar de carretera a fer un cafetó? Segur que allà no ens odia ningú...

Entrem al bar, demanem cafès i gelats, que hi fa calor avui. I mirem Antena 3. La notícia del dia és que per primera vegada a la història les barreres de les autopistes catalanes s'aixequen per l'immens colapse circulatori: 70 km de retencions de Barcelona a Tarragona!!! I heus ací on trobem el que queda de l'asturià i la demostració de què ens estimen... Un client del bar, en sentir la notícia HISTÒRIA, no pot dir res més que un amigable HIJOS DE PUTA. Ens estimen, massa.... però amb mi que no hi comptin!!!

Poble en decadència

2007-08-02T00:29:00.000+02:00

Avui estic un xic deprimit pel tema nacional. Som un poble en decadència? Som un poble sotmès, ocupat, menystingut, abolit, que renuncia a les seves arrels i, fins i tot, a la seva llengua. Les ciutats, la bandegen; les viles, la marginen i els pobles l'amaguen.

Però no, no som un poble en decadència, ja que això voldria dir que encara podem resorgir. El que som és un POBLE DECADENT. Aquesta, i no la llengua o el territori, és la nostra essència pàtria. Un poble decadent sense passat, present ni futur. No hi creiem ni nosaltres.

La culpa? Dels polítics, diuen. I si deixem de donar la culpa als altres i de dir que estem decebuts de tots plegats? I si deixem el comandament de la tele, ens aixequem del sofà i sortim al carrer? Massa complicat, que no em vull perdre Ventdelplà o Herois... o Yo soy Bea o Las tardes de Patrícia.

Plantegem-nos-ho. Tornem a sortir al carrer. Però, ja que no ens ho creiem ni nosaltres això de la llengua i la cultura i el país... Canviem el lema. Passem del "Som una nació". Oblidem-ho. Matem-ho definitivament.

Sortim al carrer amb un lema clar (no cal que sigui en català!!!): SOM UN POBLE DECADENT. De ben segur que ompliríem els carrers de la ruïnosa i sense llum ciutat de Barcelona.

I als pobles... pengem esqueles, cosa típica, però enlloc de posar-hi el nom d'una persona, posem-hi "CATALUNYA". Sense missa. Sense res. Un parenostre i au, bon vent.... i barca nueva, que mañana será otro día.

Ja ha tornat l'estiu!

2007-06-26T00:31:00.000+02:00

Ostres tu, com passa el temps. No ens hem adonat i ja és estiu de nou!!!

Ara comencen, de nou, les desfilades de cossos lluents amunt i avall, però també de mirades fugisseres que els segueixen.

Comença també la turistada, sobretot a la capital del país, Barcelona (encara que no n'exerceixi!) i les zones de platja.

Bé, malgrat tot això, als Països Catalans, ja fa dies que fa temps d'estiu... mesos i tot, m'atreviria a dir. Però l'estiu "mental", aquell que ens indica que ja falta menys per a les vacances, ha començat durant aquests dies, durant la Revetlla de Sant Joan. Ara ja està tothom pensant en elles, parlant-ne, somicant... "Quan fas vacances? On vas de vacances?" ens demanem els uns als altres amunt i avall com si res. Que ja no parlem del temps? I amb els veïns i veïnes a l'ascensor? Amb ells també parlem de les vacances o fem allò típic de dir "Quina calorada que ens farà aquest estiu, oi? Amb la calor que ha fet a la primavera... Se'ns cremaran tots els boscos... Això sèrà inaguantable". Vaja, com cada any.

Estic segur, però,que enguany serà pitjor... Molta sequera, molta calor, molta xafogor... Sort que això farà que els nois entrats en la vintena d'anys, llueixin desacomplexadament els seus cossos... Com hem trobat a faltar l'estiu!

Bon solstici d'hivern o Bon Nadal, per a qui el celebri

2006-12-25T00:32:00.000+01:00

"Que a fogueira do esprito siga quentando as vosas vidas e que a fogueira do lume nunca deixe de quentar os vosos fogares".

De marxa per Barcelona.

2006-12-24T15:45:00.000+01:00

Ahir vam anar de marxa. Podríem dir que també hi hem anat avui, ja que hem arribat a casa a quarts de quinze.

Per començar, fem una volteta per Barcelona, pel centre, ja que hem quedat a la porta de la FNAC. Ens trobem. Petons amunt i avall. Què fem? On anem? Quin pla tenim?

Fem una miqueta de temps passejant. Quina gentada. Anem a veure la Fira de Santa Llúcia... o el que queda, que ja desmunten. A la Plaça de Sant Jaume hi ha força gent mirant el pessebre que cada any instal·la l'Ajuntament. Enguany hi ha caganer? O és incívic?

Xino, xano, anem tirant cap al restaurant, al Carrer del Pintor Fortuny. L'antic Forn es diu? Menjars catalans!!! Que n'és de bo, tot plegat! I no gaire car. Uns vint eurons per barba. Tenint en compte que hem demanat dos plats, vi i cafès, està força arregladet.

Anem a l'Axel, a fer una copa. Vaja, no fan cafès. Deu ser que no tenen prou glamour. Jo hauria preferit un altre lloc, però aquí hi ha força més tranquil·litat... a un preu més alt.

Ja són quarts de dues. Anem cap a.... on? Dèiem d'anar a Metro, però la sala més petarda és la de fumadors. Quin mal rotllo. Així que acabem a l'Arena... crec que a l'Arena Madre, on no es pot fumar.

A l'entrada dues megabanderes que indiquen, com el cartell de l'entrada, que et trobes en un lloc gai, on tothom hi és convidat, però qui s'hagi de senrtir incòmode no cal que hi entri. Això diu.

La música, força bé. L'ambient que hi ha també. Hi ha força dones, en comparació amb altres discoteques gais. Però molt bon rotllo.

Hi ha gent que l'únic que fa és entrar i sortir. Que no ballen? Suposo que deuen anar a fumar al carrer. Ja ho diuen, fumar provoca refredats pel canvi de temperatures. La música? De tot. Des de dance, fins a la més petarda de totes.

Cap a les quatre marxem. És culpa del transport públic. Jo m'hauria quedat una estoneta més, però no és bo abusar.

Ens ho hem passat força bé. Demà serà un altre dia.

Avui sortim.

2006-12-23T15:46:00.000+01:00

Feia dies que havíem quedat. Ja tenim una edat i això de sortir de marxa s'ha de planificar amb temps.

Hem quedat per sopar en algun lloc de Barcelona. Un àpat italià, pasta, pizza o algun menú arregladet. I després de festa per la capital del país.

Anirem, gairebé segur, a Metro, que diuen que hi han fet reformes i que ha milorat molt. Ja ho veurem.

Sodoma, Gomorra i Àmsterdam.

2006-12-08T15:47:00.000+01:00

Àmsterdam és diferent. Tot plegat és diferent. Camines per la ciutat, entre pluja i més pluja, i veus un ambient social molt obert. Ningú no et demana res. No et pregunten per què això o per què allò. Simplement viuen. Cadascú fa la seva. No importa si ets alt o baix, ros o morè, d'aquí o d'allà... Et veuen amb un mapa a la mà i de seguida s'acosten per ajudar. Això és cap aquí o cap allà. Agafa el tramvia. Són molt cordials i amables. I entres en un moment en una botiga de records (gran negoci), on pots veure bosses de mà com les de Barcelona. El mateix estil, el mateix tipus de lletra... només canvia el nom. On a casa nostra diu Barcelona, aquí diu Àmsterdam. I vinga, la gent visa amunt i visa avall. Una bossa de la ciutat, un paraigües holandès (fet a vés a saber on!), unes pastetes típiques... I, ai las, comences a veure el "pecat". Entre bufandes i gorres amb símbols holandesos, patatam... un record de la ciutat en forma de "tita" (és ua paraula popular emprada per no dir polla). Bé, dos: un saler i un pebrer. Una primera rialla. Coi, n'hi ha més de records semblants. Jocs de cartes molt expressius, amb imatges de sexe (de posturetes) amb tot luxe de detalls. Un senyor i una senyora, dos senyors, dues senyores... En la varietat està el gust.I, vés per on, és la part de la botiga que concentra més gent. I no estem al Barri Vermell!!! Per tot arreu veus gent diversa. Entem al Barri Vermell i de seguida ho veiem. Portes amb vidre transparent i llums vermelles a sobre. Noies i senyores d'edats diverses i poca roba. Gesticulen. Et conviden a entrar. Això sí, prohibit fer fotos o enregistrar videos. De tant en tant, alguna cortineta tancada. Estan treballant. Entre carrer i carrer, decenes de botigues de material sexual. Sex-shop. Diverses. Per homes, dones, homes i dones, homes i homes, dones i dones... Uniformes, cuir, manilles, dildos de dimensions desconegudes, vagines de diferents materials... Videos porno, nines, nines... I amb total normalitat. I molts turistes. Més turistes que clients. I banderes gais. Un gran local (The Cockring), i botiguetes, bars...I cafeteries, o això sembla. Cafès on no es prenen cafetons, sinó que es fumen petes. Quina gran varietat!!! Olors, colors, orígens... Això sí, hi ha porros, però no alcohol. A vegades les barreges no són bones. I què en diria, de tot plegat, la santíssima església catòlica (o qualsevol altra), posseïdora de la veritat absoluta (sic)!!!!! Segurament dirien que això és pecat, dolent, tots a l'infern... Sodoma, Gomorra i Àmsterdam!!! Jo en diria LLIBERTAT! I qui no vulgui pols que no vagi a l'Era. A mi, no em faria res tornar-hi.