Drôle de vie

Una mica de música mai fa mal... Tafanejant per internet, entre youtube i facebook, he trobat aquesta cançó i, vés per on, m'agrada... i no me la puc treure del cap. Des que l'he trobada que no paro d'escoltar-la i a hores d'ara fins i tot provo de cantar-la... sobretot la tornada.
Que vagi de gust!

L'Ametlla de Mar.

Passejant. Recorrent pobles i viles dels Països Catalans. Així és com hem començat l'any. Ens llevem, no gaire d'hora, que ahir vam anar a dormir tard. Una dutxa ràpida. Esmorzar? Si ahir vam sopar d'allò més! Vestits informals. Cap al cotxe. Arrenquem. Tira cap avall, cap al sud. Peatges... encara! Vinyes a dreta i esquerra. Encara som al Penedès. Continuem avall. Tornarem a cridar? Tornarem a sortir al carrer? Tornarem a dir "Lo riu és vida"? Ja som a les Terres de l'Ebre. Es respira diferent. Ja veiem el mar. Anem vora la costa. Sortim de l'autovia interminable, aquella que ja està acabada, de fa temps, però encara està tancada a la circulació. L'Hospitalet de l'Infant... un dia en parlaré. Nacional avall. Castelló? I ara! L'Ametlla de Mar, altrament coneguda per "La Cala". Aparquem. Hi ha poc moviment. Dos restaurants oberts. Què dinem? Paella? Fideuà? Ja està! Arròs negre!!!! Boníssim. El sol brilla. No fa fred. Ganes de mar! Tampoc fa calor! Passegem. Mirem el mar. Veiem les barques dels pescadors. Es respira diferent a La Cala. Bon any nou a tothom!

Benvingut 2012!

Ja està aquí, ja ha arribat... Semblava massa lluny, com si encara faltessin dies, setmanes, mesos... Però no! Ja el tenim aquí: 2012!
Ara fa 10 anys de l'euro, de l'adéu de la nostrada pesseta (potser hauríem de dir "peceta"). Ara fa deu anys que els preus van créixer de cop... però no els salaris. Fa deu anys que ens creiem que som europeus pel fet de gastar la mateixa moneda. Fa deu anys...

I què ens depara aquest nou any? D'entrada ens apugen els impostos, ens rebaixen les condicions laborals, ens augmenten jornades de treball, ens treuen drets... No pinta gaire bé, no!

Però, vés què hi farem! Ja el tenim aquí! I la nit de Cap d'Any, a les 12 de la nit, a cop de campana i mossegada al raïm, milers i milers de ciutadans dels Països Catalans miraven endavant, cap a un futur incert, amb desig, amb esperança...

Cuidem-lo, que ens ha de durat tot un any!

Plan dau pichòt sèl

Avui ens toca visita guiada pel centre històric. Anem amb el que, casualment, és el meu professor. És un noi més o menys jove, d'uns quaranta i pocs anys, amb melenes. A simple vista semblaria que no és el "profe ideal", però domina i té exemples per tots els temes. I mots per comparar el francès amb la llengua majoritària dels alumnes, l'alemany, però també de l'anglès i, ai las!, de la llengua occitana!!!!!

I comencem, amb el dinar encara a la boca, a caminar per carrerons. Què estem buscant? I hi arribem. I comença a xerrar de la República Francesa. De la igualtat, la fraternitat i la legalitat... I ho fa amb la boca petita, sense orgull "nacional". I aleshores ho entenem tot... Bé, ho entenc jo, que sóc català! Ens assenyala una placa a la paret, amb el nom del carrer en francès i occità. I ens explica la malaurada història de la seva llengua nacional. I em mira. I somriu. I aleshores parla dels germans catalans, sobretot dels que són d'e, erra, cé (ERC), que els ajuden a lluitar cada dia per la seva supervivència. I em fa dir els dies de la setmana en la meva llengua. I després ell en occità. O era al revés? Igual! Pràcticament igual. I ens descobreix el que queda d'una nació sobirana i digna. Encara hi són. Encara existeixen. I ens parla de les Calendretes, escoles occitanes en occità. I jo penso "els he trobat". I el viatge ja paga la pena. I els francesos? Que s'hi posen fulles! Occitània encara existeix!

Què hi ha avui per sopar?

Faig voltes amunt i avall. La veritat és que les sis hores d'autocar des de Barcelona fins aquí cansen una mica. I més si al costat tens un freak que decideix que la seva pausa a l'àrea de servei ha de durar més del previst per poder-se prendre una coca-cola tranquil·lament!

Doncs res, continuo fent voltes pel centre de Montpeller. Els carrerons tenen el seu encant, amb un aire medieval. Gent? Poca. Gairebé ningú. Tot tancat. Paro l'orella i no escolto res que no sigui francès. Encara recordaran aquestes parets la llengua occitana? Sabrien reconèixer algun mot en la llengua del Nobel Mistral?

I, a banda de la llengua, quedarà res del menjar autòcton? D'Occitània només en conec el típic caçolet - que vaig tastar a Carcassona. Però aquí, res, ni rastre!

Continuo buscant i, per fi, trobo un menjar conegut... McDonalds? Burger King? Kentucky?

I ara! Kebab!!! Au, a sopar, que és tard i vol ploure!

À cause des garçons!

Ja he arribat a Montpeller. Amb el tramvia "de flors" he arribat fins pràcticament la porta de la que serà casa meva durant una setmana. Un carreró sense sortida i sense asfaltar. Una gran porta, amb porter automàtic i número revolucionari, dóna lloc a una piscina perfecta i una casa amb jardí. M'instal·lo. Deixo les coses i surto a descobrir la ciutat.

Passejo amunt i avall. M'acosto fins a l'escola on demà començaré el curs, per saber quan tardaré en arribar-hi. Un quart, com a molt, a peu. No caldrà agafar tramvies. Continuo pels carrerons del centre de la ciutat. No hi ha gaire gent. No era aquesta una gran ciutat universitària? Deuen fer vacances.

Veig un carrer que em sona. Per què? Li faig una foto. Em fa gràcia un cartell que diu "A cause des garçons". El fotografio. No reconeixeu la foto? La imatge és la mateixa que vaig descarregar d'internet fa uns dies per dir que venia a Montpeller... Això sí, amb uns anyets de diferència. I el nom de la botiga? À cause des garçons! És el mateix nom d'una pàgina web de temàtica glbt. Coincidència?

Doncs au, vaig a fer un cafè.

La "documentasión".

Acabem d'arribar a la suposada frontera entre els estats espanyol i francès. Suposada, dic, perquè aquí no n'hi ha cap, de separació. Som al lloc on catalans del nord i del sud refermem la nostra voluntat de ser un sol poble. I ells, els de la "frontera", ho saben. I ens aturen, i miren qui va dins de l'autocar. Vaja, quatre sospitosos: tres marroquins... i un català! Així que a ells els demanen la documentació i a mi que digui que duc a la maleta. Sí, "en esa que tiene un burro enganchao". Total, que ens maregen a tots. Als gairebé seixanta francesos (occitans?), als tres marroquins i al català. I tot plegat, només per xulejar i deixar clar qui mana. I encara em demaneu per què vull la independència del meu país?