No som espanyols.

Sovint, quan viatges pel món, la gent et demana d'on ets. Sovint, per evitar conflictes, contestes "de Barcelona", tot i no ser ben bé cert. Segurament, hom afegeix "ahhh, espanyols" i ja la tenim liada.

Jo ja fa temps que tiro pel dret i dic que sóc català. I si pregunten, que preguntin. Però com a mínim que ho sàpiguen. Dir que ets de Barcelona (o de prop) no vol dir que siguis espanyol.

L'altre dia, llegint un diari, vaig trobar una "possible solució". En un estira i arronsa al parlament espanyol, aquell en el qual ara hi som, però d'aquí a uns anyets (pocs) ja no hi haurem d'anar, van tractar aquest tema. Un socialista parlava de la presència dels catalans en aquell parlament, afegint que això es deu al fet de ser espanyols. I un diputat d'Esquerra el va contestar, fent al·lusió a la riquesa de la nostra llengua, que no som espanyols... estem espanyols! Aquesta és la diferència entre l'essència del verb ésser i la transitorietat del verb estar.

D'on sou, doncs? Catalans, però estem espanyols... per ara.

P.D. Ep, que, malgrat el que digui el Butlletí Oficial del PSOE-Catalunya, els de Perpinyà són catalans i... estan francesos.

Osona i els cargols

Avui hem passat el dia a Osona. Sovint ho fem. Vull dir que, de tant en tant, quedem uns quants per anar a Vic a passar el dia. És una mena de compromís d'amistat. Tot i que ens veiem sovint, allà és diferent. No parlem de feina, no parlem del dia a dia. Parlem de projectes, de vacances, de futur...

I avui hem anat a dinar a Can Pantano. I, vés per on, he tastat dues coses "noves". Carn de cérvol i... caragols!!! I, mira que us dic, eren bons. Que n'eren de bons! I crec que el proper cop que hi anem, tornaré a menjar-ne. No està gens malament això de tastar coses noves. Quanta raó tenen les mares quan diuen "com ho saps que no t'agraden, si no els has tastat mai!"

I és que, de mare, no n'hi ha més que una!

Salut i caragols, que són bons!

Galícia és morta!

Avui ha mort Galícia. Ha mort a casa meva. La llengua antiga, ancestral, de casa, dels avantpassats, dels orígens.

Qui perd els orígens, perd la identitat.

La meva àvia ha canviat de domicili. Ha anat a una residència. Té demència senil. No recorda ni la llengua, ni la terra, ni la família. Ni origen, ni identitat. Ja no hi és. Ja no és.

I ara? Quan parlem dels records d'infància, en quina llengua anomenarem la "llar de foc"? I el "bosc", "els llops" i "os trasgos"? El gallec ja és, a casa meva, una llengua morta. Plena de records i llegendes que ningú podrà explicar a l'hivern, al costat d'una estufa, tapat amb una manta. S'ha acabat.

Només quedarà un record, que ella ja no pot tenir, el de la seva joventut, corrents, lliure i feliç per les Valls del Bierzo. Per la llengua gallega.

Avoa, un bico moi grande. T'estimo!

Berlín: no obliden per no repetir!

És temps de castanyes a casa nostra... I no, no em refereixo al tema de la Renfe, l'aeroport, les balances fiscals... I per aprofitar aquest llarg pont, hem anat a Berlín, capital d'Alemanya. Allà, com aquí, hi ha gent, cada dia més, que s'oblida de les seves tradicions i s'estan més per les americanes tipus Halloween (s'escriu així?).

La plugeta, que no pas pluja, ha enterbolit una mica el viatge. Plovia sense ploure, però mullava. El fred no era d'allò més fort, però es feia sentir.

Hem passejat amunt i avall i hem pogut observar com allà si que van fer una llei de la memòria. No hi ha carrers o instituts, places o avingudes amb el nom del gran dictador ni cap dels seus col·laboradors. Els camps de concentració són museus en record de les víctimes i contra l'oblit. Vaja, a anys llum de l'Espanya que ens ofega.

A Berlín, les víctimes són víctimes i els botxins són botxins.

Los Supersalidos

Dissabte a la nit teníem plans. Aniríem a la capital del Garraf al cinema a veure una pel·lícula d'humor... Bé, això deia la Vanguardia, que si ella ho diu, les vaques volen.

Doncs bé, mengem més o menys bé, depèn dels gustos, en un mexicà. Van lents, però és que se'ls acumula la feina. Comprem crispetes. Què és una pel·lícula d'humor sense crispetes?

I humor... Humor, he dit? Los Supersalidos és ridícula, masclista, homòfoba, absurda, sense sentit ... ja he dit que era ridícula?

Se'ns va quedar la cara de pasta de moniato.

Vam sortir del cinema amb cares rares, vista baixada, tristots, enganyats... i vam pensar que òstia tu, que això nostre no és res si ho comparem amb el que passa la gent d'aquesta mateixa comarca cada dia quan va a la Renfe: ESTAFATS, ENGANYATS, HUMILIATS i INSULTATS és com es deuen sentir.

Al cap i a la fi, nosaltres hem anat al cinema a veure aquesta "pel·lícula" perquè ens ha donat la gana. La gent que "pretén" agafar el tren per anar a treballar cada dia ho fan per obligació.

Per cert, ahir vaig rebre un missatge que diu:

"DILLUNS, MANIFESTACIÓ A LES 19'00 A PLAÇA SANT JAUME DE BARCELONA. PER UN TREN DIGNE. DUGUEU ESTELADES, PASSA-HO"

Doncs això, millor a Sant Jaume!

Anem a Berlín... si Espanya ens ho permet.

Ja s'acosta. Dimecres vinent - que allargo el pont - sortim cap a Berlín. Nosaltres ja hi hem estat, a la capital d'Alemanya, al viagte de noces.

Ara hi tornem. Segur que fa fred. El primer cop que hi vam ser era estiu. Feia caloreta. Vam coincidir, a més (per casualitat?) amb la festa del 28 de juny. Ens ho vam passar molt bé.

Ara anem amb més gent. Dues amigues del poble i un amic alemany.

I hi passarem cinc dies ben bons... si Espanya ens ho permet!

Anirem amb la Renfe fins a l'aeroport? Hi haurà trens? O agafem un taxi? Estarà col·lapsada la carretera? I al Prat, funcionaran les pantalles informatives?

Sabeu què? Millor anem a peu, sortim avui mateix, i plantem una tenda a la Terminal corresponent, no fos cas que la Magadalena Àlvarez decidís fer-hi millores...

MAGADALENA ÀLVAREZ DIMISSIÓ! INDEPENDÈNCIA!

L'orgull de'n Rajoy

En Rajoy, líder del Partido Popular, ha demanat que avui, dia nacional d'Espanya (el seu dia, no pas el nostre), els espanyols (ells, no pas nosaltres), demostrin el seu orgull.

I em penso que, quan diu que demostrin el seu orgull, també es refereix als catalans... Doncs, apa, jo li faig cas.

I demostro el meu orgull, amb les meves banderes. A la meva finestra, UNA ESTELADA, i al bloc, la bandera de l'ORGULL GAI.

I totes, dues, amb "carinyo" les hi dedico.

Àmsterdam

Ja fa dies que hem tornat d'Àmsterdam... bé, ja fa més d'un mes. Però és que aquests dies he estat mirant les fotos, per endreçar-les, i he decidit fer una "comparativa" amb les de l'any passat. No hi ha color!

I on trobo la diferència? Bé, a banda de la companyia, que era diferent, en les coses fetes i visitades.

La primera vegada, a finals del 2006, era un viatge bàsicament de descoberta. Per primer cop aixafàvem la ciutat holandesa. Museus, canals, carrers, tulipes, bars.... Tot era nou. Anàvem amb les nostres nenes, les del poble. Fantàstic. Molt bon rotllo en tot moment. I plovia, molt.

Enguany, en ple estiu.... també ens ha plogut. Però, a diferència de la primera vegada, hem anat a un càmping a uns 20 minutets del centre amb transport públic. Ens hem remullat bastant. La companyia? Aquest cop no han vingut les nenes, sinó els nens. Érem quatre en total. Per a ells, descoberta de la ciutat i del país (que hem voltat una mica). Per a nosaltres, gaudir més del moment.

Si bé el viatge no va començar del tot bé... per qüestions personals, l'evolució ha fet que fos, que hagi estat, un dels millors viatges de la meva vida.

Com deia, hem gaudit la ciutat, ja que podíem seure tranquil·lament a les terrassetes (quan no plovia) i copsar la vida del lloc i del moment. Ells descobrien, sols en alguns moments, la ciutat que ja havíem vist nosaltres. I nosaltres passejàvem sense pressa pels carrerons, perdent-nos, descobrint llocs nous allunyats del turisme de masses...

I hem compartit, nosaltres dos, coses noves. Moments, olors, colors, sons, paisatges naturals i humans.... instants que han transformat la nostra vida. Ara som més forts, som més "un" que abans. Des de la diferència.

Àmsterdam és increïble. I, per cert, els nois "Bel Ami" existeixen de veritat... i estan en aquesta ciutat.

Visca Catalunya Lliure!

Navegant per internet he trobat això en el bloc d'un valencià independentista:

Hi ha d'aquells que lluiten un dia i són bons. Hi ha altres que lluiten un any i són millors. Hi ha d'aquells que lluiten durant molts anys, i són molt bons. Però hi ha d'aquells que lluiten tota la vida, eixos són els imprescindibles . (Bertolt Brecht)

L'única lluita que es perd és la que s'abandona: VISCA CATALUNYA LLIURE!

Propera destinació: Berlín (amb permís del Prat)

Sovint sembla que el temps va lent, però res més lluny de la realitat. Abans de l'estiu parlàvem sobre quin viatge podríem fer per la Castanyada i, vés per on, ja és aquí...Només queden una trentena de dies i estarem a l'avió cap a Berlín! Bé, això si el ministeri no desmunta abans l'aeroport del Prat o ens fa anar-hi via Brussel·les, París o, mira tu, Madrid.

No sabem ben bé quina roba hi hem de dur. Farà fred? Ja hi vam ser nosaltres a la capital d'Alemanys, fa uns tres anys, quan ens vam casar -no oficialment -, però era estiu.

De moment, que comencin els preparatius!

Bis bald, Berlin!

He vist un àngel plorant!

Algú ha vist alguna vegada un àngel? Ningú deu saber com són o on viuen. La gent que en parla, ho fa sense saber-ne gaires coses. La prova és que quan algú parla sobre ells ho fa per dir coses que no saben... Què vol dir això? Clar i català! "Parlar del sexe dels àngels" ho resumeix prou bé.

Però jo, avui, he vist un àngel!!!

No és pas conya, no. Jo n'he vist un, a Holanda. I no en sentit figurat. I com són? És fa difícil de dir. Bé, se'm fa difícil de descriure ja que no tenen forma. És una sensació que surt d'algú (o de quelcom) que fa que hom sàpiga que "allò" és un àngel.

Els seus ulls, perquè en té, d'ulls, són brillants i humits i emanen sentiments i bellesa. Una bellesa que no és comparable a res. Ni a animals, ni a coses ni a persones. A res.

I uns sentiments difícils de dir, de descriure, però tots profunds... de ben endins.

I parla, però la seva veu no diu res, no sona. No cal. Els seus ulls, la seva mirada, ho diuen tot.

I el meu àngel plorava; però els seus ulls, els seus ulls, desprenien passió i amor. Passió i amor!

Avui he vist un àngel. I plorava. Plorava d'amor... Plorava d'amor per mi.

Hijos de puta!

Ja hem tornat. Hem anat a Astúries a passar uns dies de vacances. Jo, com sempre, he anat tot el dia amb l'orella parada per veure si encara queda alguna cosa de la llengua autòctona, l'asturià (o bable?), que no és ni oficial, ni cooficial ni res. Ens hem assabentat, però, que hi ha escoles on fan alguna classe d'aquesta llengua, de manera voluntària, per als alumnes que ho demanin.

Com deia, he anat parant l'orella; he mirat les parets, que sovint parlen, i l'únic que hem vist han estat tres o quatre pintades - molt desgastades - d'Andecha Astur (un partit?) i alguna enganxina que deia "N'Asturianu" o "Asturianu, llingua oficial", però res més....

Res més? I ara!!! Totes les carreteres estaven plenes de pintades signades per un grup desconegut (!!!) anomenat "Falange Española" que deia coses com "Los españoles primero". És això una reivindicació asturianista? O és que els asturians ja ho tenen tot i els espanyols se senten agredits?

I de la llingua, què? Ni rastre. En algun poblet algú parla amb accent, però res. El que si tenen en comú els pobles d'Astúries són les pintades. Les de "los espñoles primero" i les que fan palès el seu amor pel nostre país... "Boicot a Cataluña", així, sense més, en gran i a dos colors (sabeu quins?). A Ribadesella, a Mier i a parets de la carretera.

Ens estimen? Ens odien? Ens envegen? LOS ESPAÑOLES PRIMERO.

Ostres tú, i si ens allunyem dels grans centres urbans i anem a un bar de carretera a fer un cafetó? Segur que allà no ens odia ningú...

Entrem al bar, demanem cafès i gelats, que hi fa calor avui. I mirem Antena 3. La notícia del dia és que per primera vegada a la història les barreres de les autopistes catalanes s'aixequen per l'immens colapse circulatori: 70 km de retencions de Barcelona a Tarragona!!! I heus ací on trobem el que queda de l'asturià i la demostració de què ens estimen... Un client del bar, en sentir la notícia HISTÒRIA, no pot dir res més que un amigable HIJOS DE PUTA. Ens estimen, massa.... però amb mi que no hi comptin!!!

Poble en decadència

Avui estic un xic deprimit pel tema nacional. Som un poble en decadència? Som un poble sotmès, ocupat, menystingut, abolit, que renuncia a les seves arrels i, fins i tot, a la seva llengua. Les ciutats, la bandegen; les viles, la marginen i els pobles l'amaguen.

Però no, no som un poble en decadència, ja que això voldria dir que encara podem resorgir. El que som és un POBLE DECADENT. Aquesta, i no la llengua o el territori, és la nostra essència pàtria. Un poble decadent sense passat, present ni futur. No hi creiem ni nosaltres.

La culpa? Dels polítics, diuen. I si deixem de donar la culpa als altres i de dir que estem decebuts de tots plegats? I si deixem el comandament de la tele, ens aixequem del sofà i sortim al carrer? Massa complicat, que no em vull perdre Ventdelplà o Herois... o Yo soy Bea o Las tardes de Patrícia.

Plantegem-nos-ho. Tornem a sortir al carrer. Però, ja que no ens ho creiem ni nosaltres això de la llengua i la cultura i el país... Canviem el lema. Passem del "Som una nació". Oblidem-ho. Matem-ho definitivament.

Sortim al carrer amb un lema clar (no cal que sigui en català!!!): SOM UN POBLE DECADENT. De ben segur que ompliríem els carrers de la ruïnosa i sense llum ciutat de Barcelona.

I als pobles... pengem esqueles, cosa típica, però enlloc de posar-hi el nom d'una persona, posem-hi "CATALUNYA". Sense missa. Sense res. Un parenostre i au, bon vent.... i barca nueva, que mañana será otro día.

Ja ha tornat l'estiu!

Ostres tu, com passa el temps. No ens hem adonat i ja és estiu de nou!!!

Ara comencen, de nou, les desfilades de cossos lluents amunt i avall, però també de mirades fugisseres que els segueixen.

Comença també la turistada, sobretot a la capital del país, Barcelona (encara que no n'exerceixi!) i les zones de platja.

Bé, malgrat tot això, als Països Catalans, ja fa dies que fa temps d'estiu... mesos i tot, m'atreviria a dir. Però l'estiu "mental", aquell que ens indica que ja falta menys per a les vacances, ha començat durant aquests dies, durant la Revetlla de Sant Joan. Ara ja està tothom pensant en elles, parlant-ne, somicant... "Quan fas vacances? On vas de vacances?" ens demanem els uns als altres amunt i avall com si res. Que ja no parlem del temps? I amb els veïns i veïnes a l'ascensor? Amb ells també parlem de les vacances o fem allò típic de dir "Quina calorada que ens farà aquest estiu, oi? Amb la calor que ha fet a la primavera... Se'ns cremaran tots els boscos... Això sèrà inaguantable". Vaja, com cada any.

Estic segur, però,que enguany serà pitjor... Molta sequera, molta calor, molta xafogor... Sort que això farà que els nois entrats en la vintena d'anys, llueixin desacomplexadament els seus cossos... Com hem trobat a faltar l'estiu!