Un cap d'any "frescot, frescot".

Acabem d'arribar a la ciutat.

A Budapest fa fred, força fred. Els pronòstics del temps, trets d'internet, ja ens ho deien: màxima de 4 o 5 graus. Mínimes d'uns deu sota zero.

Entrem a la que serà, durant uns dies, casa nostra. És ben cèntrica. De sostres alts. Remodelada. I "arranjada"... o més aviat "desarranjada". La sensació és que de cada pis n'han fet dos o tres. Però està bé. Calefacció, cuina, dutxa o banyera a les dues habitacions, sofà, estris de cuina... Té de tot!

El primer que hem de fer és anar de compres. Per sort, la gentil noia, de nom Elvira, que ens ha rebut ens fa cinc cèntim de què podem fer avui, per passar el darrer dia de l'any, i on podem comprar. Ep, abans haurem de dinar!

Au, doncs, cerquem un lloc on, si més no, hi hagi calefacció!

Objectiu: Budapest!

S'acosta el 2009. I com sempre, per donar la benvinguda al nou any, en funció de com cauen els festius, triem una capital europea (o una vila catalana) i ens hi anem de pet!

I enguany hem triat la capital d'Hongria, la nació de na Violant, per passar el que resta del 2008. Serà maco de veure per poder comparar, ja que nosaltres ja hi hem estat, un estiu, amb els nens.

Per sort, sempre trobes algú que, animadament, t'explica què pots fer-hi, quina temperatura trobaràs, on anar, amb qui parlar... I una cosa tenim clara, per activa i per passiva: el fred de Budapest és... com ho diria... menys fred?

Ja en parlarem!

Les Dunes de Maspalomas

Al Sud de Gran Canària, ben visible des de l'avió, hi ha les famoses Dunes de Maspalomas. Són immenses i formen un parc natural amb camins senyalitzats.

En ple mes d'agost, passejar-hi és ben bé cosa de bojos. És com una excursió pel desert. Sobretot si ho fas caminant cap a la platja, on només aconseguiràs beguda en algun dels xiringuitos que, amb la música a tope, entretenen el personal assedegat.

Però tot i això, tot i la calor i la manca d'oasis pel camí, a qualsevol hora del dia (de nit encara no ho sabem!) es poden observar caravanes, com les que hem pogut veure a les pel·lícules. Però no, no hi ha camells, ni tuàregs!

Són fileres d'homes, de totes les formes, mides, llengües i colors, que van cap al xiringuito número 7, coronat per una bandera gai.

El que ningú no explica enlloc, excepte als llibres especialitzats en "safaris", és que hi ha, en el recorregut, misterioses desaparicions. Les males llengües diuen que són esperits que abdueixen els pobres caminants, astorats, esgotats pel llarg recorregut, sense esma... Però són esperits bons, que al cap d'una estona els alliberen i els tornen al camí.... el camí que condueix cap a la platja, passant pel xiringuito número 7.

Realitat o ficció?

Gran Canària: Villas Blancas.

Per acabar el mes d'agost, des de fa un cert temps, busquem relax. És a dir, algun lloc on descansar i no haver de prendre cap mena de decisió. Bé, cap mena de decisió complicada. Només discutim sobre què soparem o si avui triem platja o piscina.

I si bé és cert que és el tercer any que anem a Gran Canària, no és menys correcte dir que enguany hem pujat el llistó. Abans havíem anat a uns apartaments, molt cèntrics, a deu minuts de les dunes i cinc del Yumbo. Però l'any passat ens va picar la curiositat i al gener, que som força previsors, vam decidir "canviar una mica". I au, aquí ho tenim: VILLAS BLANCAS!

Cafe-au-lait?

El viatge a Itàlia ja ha arribat al final. Aquest matí ja hem iniciat el viatge. Fem nit en un càmping francès (occità?), per tal de descansar una mica. No cal fer de cop els més de 1000 quilòmetres que tenim fins arribar a casa.

El càmping està força bé, fins i tot si és per passar-hi només una nit. Té dues piscines i una cafeteria amb una gran terrassa. I si demanem alguna cosa fresqueta? Doncs mira, unes "orangines" i un... I un...? Mira, innovarem. Ja sabem que en francès de tota la vida un cafè amb llet és un cafe-au-lait, però la modernitat diu que s'ha de demanar "cafe crème". Doncs vinga, trois orangines et un cafe crème. La cambrera comença a preparar-ho, mentre un "client" somriu sornerament. "Cafè crème, cafè creme... les italiens!". Nous ne sommes pas italiens, responem nosaltres. "Les espagnols, les espagnols" ens etziba maleducadament. Evidentment, responem. Nosaltres no som espanyols. Amb cara de sorpresa, acompanyada d'unes quantes cervesetes, ens demana d'on som. Catalans! Amb cara de ràbia, repeteix "Catalogne, Catalogne" i marxa. Potser ell, o els seus avantpassats, també ho eren, de catalans. O d'occitans. D'aquells que, a l'Hexàgon, van renunciar a la llengua i al país. Potser per això no ha tingut resposta. Potser per això ha marxat.

Tant se val. Nosaltres tenim la nostra beguda i, tranquil·lament, ens la prenem a la terrasseta. Demà a aquestes hores ja serem a casa. A Catalogne, Catalogne.

On és Bastia Umbria?

Cap a Assís! Volem veure el conjunt històric d'aquesta ciutat. Abans, però, els del Penedès volem acostar-nos a la ciutat de Bastia Umbria, agermanada amb el nostre poble. Passejar-hi pels carrers. Tastar l'ambient. Copsar aromes i colors. Comparar les dues viles agermanades.

Ens anem acostant a la ciutat dels franciscans, crec, però no hi ha cap senyal de Bastia. Ep!!!! Ara sí. Sortim de la carretera principal. Anem avançant. Ja gairebé hi som, pensem. Passem per una mena d'urbanització, seguint la carretera. Coi, només hi ha un rètol petit amb el nom del poble. Sí, és aquí. Les presses, però, males conselleres, ens fan continuar fins a Assís. Després hi passarem, per Bastia, i hi romandrem una estona. Potser hi farem el cafetó de la tarda.

A la ciutat de Sant Francesc, gentades amunt i avall. Caminem i caminem. Però cap miracle. A mitja tarda decidim marxar... a la recerca del cartell de Bastia amb el nom a sota de Sant Sadurní, indicant que estan agermanades.

Arribem. Llunyanament sembla que veiem el cartell... Ai las! La primera, paaaaaaaaaaaam, a la cara! Bastia Umbria està agermanada amb Sant Sadurní d'Anoia... ESPAÑA!!!

Saps què? El cafè ja el farem en un altre lloc.

Els italians comprem diners!

Avui ens torna a tocar cotxe. Anem cap a Assís. A mig camí, però, com és habitual, fem una aturadeta. Toca el cafè del matí. És un poble a la vora d'un llac. Apuntem el nom en un paperet, per posar-lo a les fotos.

Una cafeteria amb terrassa!!! Ens hi atancem. Demanem, en italià, el mateix de sempre. És fàcil, només cal aprendre una salutació formal i el nom dels diferents cafès (tallat, amb llet...) i unes pastes.
Curiós! Deu venir molta gent de fora, perquè pel sol fet de demanar quatre ximpleries en italià ens han preguntat si érem del país! S'han pensat que som italians!

Ens mirem un diari autòcton. Les notícies a l'estiu són força ximpletes.

Continuem passejant. Hi ha un mercat de carrer. Hi ha monedes d'euro de països diferents. Ostres! Malta? Xipre? Eslovènia? Com diríem abans... "falti"! Au, cap a la col·lecció!

Deu ser que els italians comprem diners.

El Penedès toscà... o la Toscana penedesenca.

Avui toca ruta. Anem amb el cotxe per endinsar-nos a les profunditats de la Toscana meridional. Visitem la zona de Chianti, formada per turons suaus coberts de vinyes. Amunt i avall per pobles com Greve, Montefioralle o Panzano.

Descobrim vells (bells) mercats tradicionals on sembla que el temps no passi. Visitem paisatges amb una verdor intensa. Són vistes conegudes. Camps immensos plens de vinyes per tot arreu. Hi fan un bon vi.

Aquesta Toscana és un conjunt de sensacions, les que desprenen les vinyes, ja conegudes. Colors. Aromes. La sonoritat de l'aire entre els pàmpols.

Tot plegat, amb els ulls tancats, et fa sentir com a casa. Per un moment et perds. On ets? Al Penedès o a la Toscana?

Viareggio, la Itàlia més gai.

Avui hem fet matí de turista típic: Pisa i Lucca. Però i si a la tarda fem alguna cosa diferent? Sortim de les ciutats i de la zona de vinyes i anem cap a la platja? Som-hi, doncs.

Agafem el cotxe i anem cap al mar. Visitem Viareggio, una zona força turística amb gran atractiu per al públic homosexual, tot i que principalment gai. Sembla que el temps no acompanyarà.

Hi arribem. I descobrim que realment si vols anar a la platja has de pagar. Bé, no és del tot cert. Només has de donar calers si vols un lloc net a la platja.

Al llarg dels tres o quatre quilòmetres de costa d'aquesta població, tot són platges privades. Banderes per tot arreu. Deu ser que en funció del país et toca un tros de sorra o un altre?

I els gais? Dune Beach. Tot són cossos impressionants, lubricats, brillants, que fan esport (volei), al ritme de la música. A tot volum, és clar. Déu n'hi do!

Continuem caminant cap a on ens sembla que és gratis. Hi ha una gentada caminant, sobretot homes, en grupets de tres o quatre, com nosaltres.

Travessem una zona de vegetació baixa, semblant a la de Maspalomas, en tots els aspectes. Raconets plens de misteri. Homes passejant. Sols. Entren i surten dels matolls.

Uns deu minuts després arribem a una zona més arreglada, amb una passera de fusta que condueix cap al mar. Aquí és gratis! No hi ha música. Els homes són més variats. És la platja gai.

Però el temps no acompanya. Fa un aire impressionat i uns núvols negres com la nit s'acosten cap a nosaltres, poc amistosos. Tot i no ser gaire tard, la gent marxa. Desfilada de banyadors. De totes les marques i mides.

Ens hi estem una estoneta, però decidim anar enrere, a un dels molts bars gais que hi ha davant la platja, a l'altra banda del carrer. El preu, no cal dir-ho, està a l'alçada de qualsevol capital europea.

La música, de nou, sona per tot arreu. Diversió i festa, però sobretot llibertat.

I si ens fem un petó? És el millor moment.

L'home perfecte és... italià!

Sense cap mena de dubte, el millor que pot oferir aquest país, Itàlia, són les seves ciutats, amb grans restes romanes, i els seus paisatges, sobretot els de la Toscana.

Però hi ha grans secrets amagats...

Tothom que visita Florència va, més tard o més d'hora, a visitar el David de Michelangelo. El pot veure al carrer, una còpia, o al museu, l'original.

I sovint la gent es pot demanar si aquesta estàtua imita algun jove real de l'època o eren imaginacions de l'artista (quina imaginació!!!).

Doncs jo, la veritat, no ho sé. Però sí que puc dir que actualment, a Michelangelo Buonarroti no li caldria tenir tanta imaginació.

I si no us ho creieu, agafeu el cotxe, aneu cap a Florència; desvieu-vos una mica i gireu cap a San Gimignano. Uns quilòmetres abans d'arribar-hi, trobareu la ciutat de Colle di Val d'Elsa. Podreu fer-hi algunes fotografies.

Però el millor de tot ho trobareu als seus carrers... Travesseu la porta de la muralla; feu unes dues-centes passes, pot ser no tantes. Atureu-vos i espereu... I allà el trobareu, a l'estiu, en calça curta, sense samarreta!!!!

Això no és un model per a una estàtua... Això és una prova que la perfecció existeix! L'home perfecte viu a Itàlia!

(No penjo la foto perquè me la guardo per a mi solet, apa!).

Per cert, el dibuix que he penjat aquí l'ha fet Steve Walker, que té dissenys molt bons!

El poble sense nom.

Sortim de Siena. Ens endincem a la Toscana per carreteres que gairebé no trobem al mapa. Cerquem un bon lloc per a dinar. Aquest camí? On som? On anem? Tant fa! Tornem a veure paisatges de pel·lícula que recorden el Penedès. Per les olors, pels colors, per les imatges.

En un obrir i tancar d'ulls, la nostra ruta, el camí que estem fent, no surt al mapa. I ara? Endavant? Dreta? Esquerra? Sempre endavant i sempre a l'esquerra! Arribem a un poble. És bufó, oi? A l'entrada mateix, un restaurant. Sembla adequat. Hi aparquem. Hi ha turistes, joves. Sembla que també tenen habitacions. També hi ha gent del poble.

Ens asseiem a la terrassa. Fa sol i una temperatura agradable. Demanem plats de pasta i aigua fresca. És un bon àpat. Un plat de bona pasta feta per ells, suposadament. Sigui com sigui, està bo.

Treiem el mapa... Ni la gent del poble ens hi sap situar. Quin poble és? Bé, el nom el saben. Riem, tots plegats. Això és realment un poble tranquil. Existeix, tenen bon menjar, són agradables... i no tenen cap necessitat de situar-se al mapa del món! Qui els vulgui trobar, que els vingui a buscar.

Siena.

Esmorzen d'hora, com cada dia, i agafem el cotxe. Siena està de festa. Només arribar, per no perdre la tradició, fem un cafetó. Deu ser típic? El preu? De capital europea, si fa no fa.

Ens endinsem a la ciutat, tota plena de banderes. Sabem si canviem o no de barri pels colors dels estendards que pengen de les finestres. Turistes amunt i avall barrejats amb els autòctons, que estan de festa. Visitem la gran església (catedral?). Uns anem més ràpids que altres. Escoltem timbals de lluny. Sortim i continuem caminant pels carrers empedrats. Arribem a la gran plaça. No hi cap una agulla! Cada minut que passa són centenars de persones més que hi arriben. Fem les fotos de rigor, per no oblidar cap detall, i tornem cap a la via principal. De cop, timbals i més timbals... i més gent, molt abillada amb vestits tradicionals i mocadors al coll. És una mena de competició entre barris. Llueixen cavalls, que demà "s'emfrontaran" en una cursa.

Ja és l'hora de dinar. Aquí o a fora? Els preus són, en alguns llocs, força raonables, però no s'hi cap. Saps què? Afagem el cotxe i anem cap als poblets a veure paisatges verds, plens de vinyes.

Florència.

Baixem del càmping, xino-xano, i anem fins la parada de bus. No tarda gaire en arribar-hi. Com tants d'altres turistes, hem comprat el bitllet al càmping. Ens anirà de conya, això! En ben poca estona, som a les portes de la ciutat. Baixem abans del que ho fan molts altres. El motiu? Tastar el primer cafetó italià del nostre viatge. Bé, ja n'hem fet algun altre... però els cafès de benzinera compten? El preu ja és una altra història.

Ben aviat arribem al Ponte Veccio, un dels símbols de la capital toscana. És tot com ho recordava. Increïble. Està ple de turistes, però potser no tants com altres estius. La crisi?

Amunt i avall, fotos i més fotos. Caminar i més caminar.

Florència paga la pena!

El Càmping Internacional de Florència.

Ja estem arribat al nostre destí principal, Florència. Som ben bé a les portes de la ciutat, en un càmping situat a un parell de quilòmetres, amb una parada de bus al costat que ens hi durà demà al matí. Ja tenim força ganes d'anar-hi.

El nostre càmping, el que serà el nostre "campament base" durant uns dies, està força bé. Hi ha un munt de gent d'arreu, sobretot gent jove en cabanes de fusta i viatges organitzats.

Hi ha un gran bar restaurant on, de ben segur, aprendrem a dir algunes paraules en italià: cafè, cafè amb llet, gelat, sopar...

Avui, però, farem un àpat ràpid a la rulot i passejarem una mica pels voltants, que estem una mica cansats.

Ciao, Firenze!

El camping francès.

Som 10 d'agost. Iniciem el nostre viatge cap a Florència i la Toscana. Ho tenim tot previst. Tot? No, només ens resta un petit detall. Ens manca el càmping per dormir a mig camí, a l'alçada de Niça. Però no en trobem. A mida que ens hi anem acostant, ho anem veient més pelut. Portem una llista de telèfons de càmpings de la zona. Res. Enlloc. Només despenjar ja ens diuen, en anglès, que està ple. Coi. I ara què fem? Però, ai las, en el darrer intent, una veu angelical ens diu que sí, que tenen places i que no hi ha cap problema per anar-hi tan sols una nit.
Doncs cap allà! Ens haurem de desviar uns setanta quilòmetres de la nostra ruta, però anem bé de temps. Estem de vacances! El poble es diu Puget-Théniers, i està situat als Alps Marítims.

Ui, ara la cosa comença a pintar no gaire bé. La carretera és cada cop més estreta... i els 70 quilòmetres són plens de revolts i balmes. Ja hi caben, aquí, els camions?
Arribem al poble en qüestió i hem de començar a practicar la llengua de la "Grandeur", tot i que em penso que són occitans. Ens hi ajuden, en l'única llengua oficial.
Hem d'anar amunt i amunt i amunt. La carretera s'estreteix encara més. No passa res. Ja està dominat. Ja veiem les indicacions... Càmping naturista, diu?
Arribem a les portes. Un gran mur, amb una porta enorme n'impedeixen l'entrada. Hi ha un interfon. Amb un contestador. Ens obren les portes. Amunt i més amunt. Doncs sí, ara entenem per què hi havia lloc. És un càmping nudista al bell mig dels Alps. Però, ves, no haurem de desfer l'equipatge. Encara ens dóna temps d'anar a la piscina? No cal banyador.

Ja marxem cap a Florència!

Avui iniciarem el nostre viatge cap a Florència. Haig de dir que jo ja hi he estat. Sí. Però fa força temps. Devia tenir uns 18 o 19 anys. No ho recordo bé. I em va agradar molt. Va se el meu primer viatge lluny de casa.

Ara marxem, com cada estiu, nosaltres dos i els "nens de Cabrils".

Florència, que venim!

Sortim de Festa III. Curs d'anglès per a locals gais.

Com que avui, de festa "hetero" ja n'hem tingut al pub, proposem d'anar, tot i ser minoria, a algun local gai de la ciutat. A més, estan a prop de l'alberg.

Arribem al primer, però ningú s'anima a fer el primer pas. Segur que cobren. I sembla més aviat una disco. No tenen gaire ganes de ballar.

Ens hi atancem. Per sort, l'Àngela Protectora, que parla anglès, ens segueix. Comencem a repassar mentalment el nostre anglès.

I apa, ens etziben una frase com "Have you ever been there?". Ja l'hem cagada. Què ens han dit? Sort que la Inspiració Divina intervé i contesta que no, que és la primera vegada. Somriu victoriosa.

Però el curs continua. Nova pregunta. Nivell 2? "This is a gay pub". Coi, això ho hem entès nosaltres i tot. Aleshores, com diu la Bíblia (i si no ho diu, que ho incorporin!), l'Àngela Protectora, amb dit acusador, ens assenyala, pecadors, i indica, en un anglès correctíssim, i volum força elevat... THEY ARE, THEY ARE. Ha quedat clar. Sort que els exterminadors de gais no han sortit avui, que si no...

Finalment, totes les proves superades i... optem, per majoria, contra la meva voluntat, per no entrar-hi. És car i és una disco.

Mira, tot i no entrar, ara sabem alguna frase més en anglès!

Més amunt hi ha un altre local, aparentment més tranquil. Som-hi.

Aquest cop, però, per evitar l'interrogatori a la porta, optem per la via fàcil. Ens agafem de la mà, molt acaramelats, i les preguntes que les contesti un altre. One cola, please!

Sortim de festa II. Moda dublinesa.

Per fi sortim del pub. Ens ho hem passat bé i hem après alguna cosa més de la llengua dels seus veïns, els anglesos.

I això? Ara fem tots (i totes) cara de xinesos... Mirades estranyes. Què fan? Són un grup de noies, vestides.... "diferents". Duen perruques de coloraines molt vives, faldilles curtes llampants, cinturons molt alts. Molt alts? Són cinturons? A l'alçada dels pits? Per realçar-los? Mitges com l'arc de Sant Martí. I són escandaloses de mena. Bé, però s'ho passen teta! Deu ser un comiat de soltera.

Ep, mira un altre comiat. I un altre, i un altre, i un altre...

I un altre, i un altre, i un altre. Deu haver-hi oferta. "Setmana dels Comiats de Soltera, Pagui'n un, faci'n dos".

O això o... Mira una botiga! Ostres tu, no és una botiga de disfresses, ni de roba per a comiats... VESTEIXEN AIXÍ!

D'això se'n diu "moda dublinesa". Per a quan la "Mega mega Fashion Week"?

Sortim de Festa I. El sopar.

Dublín està plena de pubs, tot decorats, com el de la foto. De dia serveixen menjars; de nit, sopars i música en viu. Plens de gent, autòctons i turistes, que els omplen fins ben entrada la matinada. Varietat d'accents i d'orígens. De tant en tant, algun català que, com nosaltres, deu tenir pont pel maig.

El millor, si volem escoltar música en viu, és començar d'hora a buscar lloc. Triem el que ens sembla millor. Entrem. Escollim taula. Perfecte, fan sopars... a les sis de la tarda. Bé, potser són quarts de set.

Un altre plat típic: salsitxes bullides al bell mig d'un plat de sopa... Sopa? Més aviat aigua calentona. Excel·lent! Impagable!

Sort que he triat un entrepà vegetal!

Molly Malone.

Molly Malone és un personatge molt estimat a la ciutat. No cal que aquí us n'expliqui la història, amb força controvèrsia, en funció de qui l'explica.

Aneu a la wiquipèdia i ho veure-ho. El que és cert és que a la ciutat hom coneix una cançó popular que toquen a tots els pubs en honor d'ella i que tothom coneix i canta amb entusiasme.

Un plat de pasta, please!

Arribem, després d'una llarga estona en un autobús de segona divisió, a l'alberg. Deixem les maletes i marxem a dinar. Carrer amunt i carrer avall. Dublín, a simple vista, no és el que esperàvem, però pot ser la gana que tenim, que ens distorsiona la realitat.

Més amunt i més avall. Ara no m'agrada a mi, ara no t'agrada a tu... una varietat de retrets dels uns als altres. Que si un mexicà no és típic, que si aquí només fan verdures, que si no em ve de gust una pizza...

Però, mira, ostres tu, i si a Dublín anem a un Pub a dinar? Coi, bona idea. I per unanimitat acceptem, semblem assemblearis!

Entrem i el local té tota la pinta d'un pub dublinès, com els del carrer Ferran de Barcelona. El decorat, les cerveses, la llengua que parlen... Aquí tampoc entenen el català.

Demanem coses variades: hamburgueses, alguna amanida, pollastre i un plat de pasta típica, diuen.

Tot correcte... tot? Doncs no, resulta que a Dublín, els plats de pasta* no porten pasta!

Qui els entengui que els compri!


*A dalt, a la foto, el plat de pasta típic dublinès!

Sorry, he doesn't speak english!

Hem aterrat a Dublín. Com sempre, alguns, parem l'orella per veure què parla la gent, tot i que l'aeroport no és el millor lloc per investigar. Està ple de turistes.

Una senyora s'acosta. És grandeta. Ens somriu. I ens adreça unes paraules. Unes paraules? La tia no calla! Tot sol davant el perill, li etzibo el primer que em passa pel cap en anglès "I don't know". I ella, res de res, que continua parlant. Que no se n'adona que no l'entenc? Sort que un àngel salvador (bé, una àngela salvadora) es situa al meu costat i, amb un gest contundent, sec, però impactant, afegeix, gairebé cridant "SORRY, HE DOESN'T SPEAK ENGLISH", que traduït al català vulgar que parlem alguns vol dir "senyora, no s'esforci, que el paio aquest mai ha sortit del poble i no parla anglès". La traducció en gaèlic, suposada llengua pròpia d'Irlanda, que la faci un altre, que tampoc el parlo!

Hi ha intervencions divines que sempre creen... bon rotllo???

1 de maig, Dublín!

Normalment, el dia 1 de maig, Dia Internacional del Treball, la gent del Penedès, banda Sant Sadurní, acostumem a anar al Castell de Subirats a dinar plegats amb els amics, ballar sardanes i barallar-nos amb tothom per aconseguir un miserable crostó de pa... És la tradició del "Pa i l'espenta"... Si, espenta, amb "s"!

Altres, però, passen el dia manifestant-se per Barcelona i altres capitals mundials, reclamant millores per als treballadors i treballadores.

I què fem nosaltres? Doncs au, anirem a Dublín! I si cal, ja ens manifestarem pel carrer demanant millores salarials per al gremi de forners, així no caldrà fer cues ni empentes per un bocí de pa.

Bon viatge!

Canvi de casa!

Au, ja tenim la solució per no patir quan, per Setmana Santa, viatgem amunt i avall. Els darrers anys sempre hem enganxat pluges, vent i fred. Doncs, s'ha acabat! Que plou? I què! Que fa fred? Tant se me'n fot! Que fa aire? Que es facin fotre! Ens hem canviat de "casa". Vet aquí la solució!

Tarragona, resisteix!

Sempre va bé fer una mica de país. Anar amunt i avall visitant-lo per saber de quin peu calça cada poble, vila o ciutat.

I Tarragona? Encara pot!

Almeria, terra de neu.

Ja ha arribat, de nou, la Setmana Santa. No és que l'esperem amb ànsia, però quatre o cinc dies de descans sempre són d'agrair.
L'any passat vam anar al País Valencià i ens va ploure molt (al meu país, la pluja no sap ploure!), així que enguany hem anat a l'estranger, a Almeria (Espanya?).

I que pot esperar algú d'aquest territori? Caloreta, platja, descans, relax, més caloreta, tranquil·litat... Doncs, au, res de res! Feia anys que no nevava a les muntanyes (no se quines), però ara toca! I aire, molt d'aire. I pluja, força pluja! Així que, de platja, res de res. Una passejada per tocar la sorra i prou, que encara hi haurà efectes radioactius de la bomba del Fraga.
El que si que hi ha són processons, tot i el temps que fa. Moltes, arreu, a totes hores, multitudinàries... fins i tot una de dones... les revolucionàries! Aplaudides, sovint.

Així que, per veure coses d'església i passar una mica de fred, l'any vinent... a Osona, que com a mínim parlen català!