Nus, lliures.

Mira, ves que et dic, jo no n'estava pas acostumat. De fet, no ho havia fet pas mai. Jo sempre havia anat a la platja vestit, amb banyador, vull dir. No m'havia plantejat mai de treure'm el banyador. Ep, a la meva piscina de Masquefa, sí, però entre setmana només, que estava sol!

I ara no m'agrada anar amb aquella roba que es mulla, s'enganxa, s'omple de sorra. Vaja, que el banyador molesta.

I a les Canàries, tant a la piscina del recinte, com a la platja, com a gran part de les dunes, pots practicar el nudisme, sense molestar ningú, sense que et molestin.

I pots, també, aconseguir una cosa que jo mai abans havia aconseguit: que no se'm marqui tant la diferència de color entre l'esquena i aquella part del cos on canvia de nom.

El cul, vaja.

De nou, Gran Canària!

Som 21 d'agost. Ahir vam aterrar a les Canàries, per quart any consecutiu. I no serà l'últim, de ben segur.

Enguany som cinc. Tenim un apartament gran, de la zona nova de Villas Blancas, com l'any passat.

Tornarem, de nou, a passejar descalços per les dunes de Maspalomas, per la immensitat de les seva sorra. Un desert. Una platja. Tornarem a sortir al Yumbo, centre comercial de dia, discoteques i bars d'ambient de nit.

Però sobretot, seguint el ritme d'aquest estiu, ens relaxarem prenent el sol a la piscina o a primera línia de mar, ja més a la tarda.

I farem el cafetó de cada matí al restaurant, acompanyats per la premsa gai europea... tot i que els exemplars estiguin una mica caducats, com el de la foto.

I farem nous amics, segur.

El "boulanger"

Ja hem arribat al final del viatge per terres occitanes. Hem passat uns dies al ben mig de la natura, envoltats de muntanyes, boscos i rierols, amb la companyia de gent de diferents llocs, tot i que bàsicament francesos (en un sentit "ampli" de la paraula!).

Cal destacar, però, una persona que ens ha frapat força: el boulanger.

No, no el vam descobrir al forn del càmping, sinó al restaurant, durant la primera nit. Estava allà, dalt del petit escenari, ballant... com una "loca", amb un vestit de dona. S'ho estava passant d'allò més bé. Era la reina de la festa. Formava part de l'animació del restaurant. Ell i una noia rossa que l'acompanyava en tot moment. Tots dos, personal del càmping.

Des d'un primer moment es va fixar en nosaltres, quatre homes sols. Sols, vull dir, sense dones. I ballava i ballava. I tothom s'ho passava teta.

A la piscina mirava de reüll. Crec que mai ens va adreçar una sola paraula. Amb prou feines un "bonjour" i poca cosa més. Devia pensar que érem, que som, dels seus, del ram de l'aigua. Un somriure creuat, potser de complicitat, potser de soledat. La veritat és que ha de ser molt trist ser "l'únic" allà al mig del no res.

De dia, al matí, venia el pa al forn del càmping. Al migdia, passava l'estona a la piscina, amb la seva amiga. I al vespre, de veritat, era qui més animava la festa. Destacava.

I quan vam marxar, va saber greu no saber-ne ni el nom. "Le boulanger", serà el nom per al record.

Un dia de (més) relax.

Vinga, fem una excursioneta. Aquesta vegada anem cap a la costa, a visitar la ciutat més important i coneguda de la zona, Niça, anomenada Nissa per la gent que encara viu i somnia el país.

Niça és un lloc de contrastos. Hi ha una modernitat latent en els seus carrers, per la forta presència de turistes, que contrasta amb les aromes que es respiren pels seus carrers antics. Tradició? Cultura? No ho se dir. Passegem amunt i avall. Arribem a la platja, a la poca platja que té Niça. I la majoria de l'espai de costa és privat i s'ha de pagar per entrar-hi. I no es veu ni la sorra! I la part pública està deixada de la mà de... qui sigui.

Continuem caminant i decidim de passar una estona tranquil·la, en uns banys amb sauna i jacuzzi. Sempre va bé per al cos. Obrir els pulmons, renovar la pell. Per què els europeus occidentals no tenim més estesa la cultura del bany, a l'estil dels otomans?

Un berenar típic, una crep de xocolata, serveix per rematar la tarda. Va, ràpid cap al càmping, que no volem fer aquella carretera estreta i fosca de nit.

Tripes à la sauce catalane...

Ostres, mirà això! "Tripes à la catalane". Anecdòtic, no? Doncs no. No és l'únic producte amb l'afegit "català" o "a la catalana" que ens trobem als comerços de la zona. Amanides, verdures, pastes... I nosaltres sense saber-ho!

De tot plegat, jo n'extrec una conclusió. Bé, dues.

La primera és que Occitània és la segona llar dels catalans. Parlem si fa no fa igual (bé, hauria de ser així). Tenim música tradicional semblant... o gairebé idèntica. I compartim història.

I la segona, no cal dir mai més (si és que algun cop ho hem fet, que no!) que som espanyols. O és que heu vist mai, en alguna botiga, "tripes à l'espagnole"?

El riu d'aigües fredes.

Lo Puget és un petit poble a pocs quilòmetres de Niça, a la Costa Blava, però ben a prop dels Alps, travessat per infinitat de rius i rierols d'aigües fredes que fan el seu recorregut des de les altres muntanyes fins al mar.

I a poca distància del nostre càmping, mig amagat per la vegetació, hi ha un caminet que ens porta directament a un d'aquests rius. Les seves aigües tranquil·les no són visibles des del poble, però tampoc des del càmping ni des dels camins que l'envolten. I rares vegades hi ha gent banyant-se. No cobreix gaire i està ben fred, però convida a entrar-hi.

En un primer moment, l'aigua et glaça fins i tot les idees. Tot queda encongidet... Però ve de gust. Refresca, la veritat, i l'entorn fa que sigui paradisiac. Així que, deixo la tovallola a la vora, amb el llibre i les ulleres de sol, i cap a dins.

La seva sorra és molt suau, i fosca, però sobretot molt relaxant. De seguida t'adones que, l'aigua, no la notes tan freda i que el teu cos ho agraeix. Així que, sense pensar-s'ho dues vegades, cap a dins, mig estirat, veient com l'aigua continua el seu camí cap al mar.

Néixer en occità...

Hi ha moments del dia, sobretot quan anem a pobles petits, en què sembla que jo viatgi sol i, a més, sigui sord. I això? Doncs perquè sóc un projecte inacabat de sociolingüista, si és que ho he començat a ser en algun moment.

Quan veig gent que xerra al mercat, m'aturo a veure què diuen. Millor dit, què parlen, en quina llengua. Tant me fa si a la paradeta es compren naps o es venen cols. M'aturo i escolto, amb esperança. Però res.

També aminoro el pas quan veig pintades en alguna paret, a veure si identifico alguna cosa de la llengua nacional dels occitans, de l'antiga llengua nacional.

Però sembla que res. Res? És cert que l'esperança és el darrer que es perd, però només he vist els noms dels pobles bilingües, i sempre en francès primer i més gran, o algun nom "més o menys folclòric": el nom d'un cafè, una plaça, una font, un camí. I algun llibre vell, intent de diccionari, de poca utilitat, que serveix per dividir més la ja dividida llengua del país. I poca cosa més.

Ep, i un símbol, el de la foto de dalt, potser molt antic, que parla de néixer, viure i morir, de fer cadascú el seu camí. I sí, en occità.

Però per mi, tot plegat, el resum, aprofitat aquesta roca antigua que les ha vistes de tots colors, seria: néixer en occità, viure com es pot, morir en francès.

El cafè del matí.

Des de fa uns anys, tinc un costum ben arrelat dins meu: el cafè del matí. I no el deixo enlloc. Bé, per ser sincer, tampoc deixo el cafè de la tarda.

I aquí, a Lo Puget tampoc me n'estaré, del cafetó.

De bon matí, després d'esmorzar, i abans del primer bany a la piscina, sempre pujo al restaurant del càmping i demano el meu talladet, en un francès una mica macarrònic, ja que en occità ho he intentat i m'han mirat amb uns ulls oberts de la mida d'un plat de sopa.

Així que, tallat en mà, obro el diari francès (i en francès) que tenen al restaurant, o el llibre que porti amb mi, i passo un dels millors moments del dia.

Sento com la gent, a la piscina, xerra i els adolescents juguen als tobogans. Mentre els companys de viatge, estirats a l'hamaca, s'endinsen en lectures estiuenques que ens allunyen de la rutina diària.

Això és vida!

L'Origan

Ja hem arribat. La veritat és que és un goig anar a un lloc més a prop de l'habitual. Això vol dir que hem dinat a mig camí i hem arribat a una hora prudent.

El primer que hem fet, sobretot jo, és suar... No, no hem anat al desert ni a una sauna, però és que a mi em posa molt nerviós fer segons què amb la rulot. I la pujada era molt "bufona": estreta, empinada, recargolada...

Un cop instal·lats, el millor és fer un banyet a la piscina, tal i com vam venir al món, que per alguna cosa és un "càmping naturista", i després anar al poble a fer alguna compra i una petita passejada.

Benvinguts a l'Origan de Lo Puget!

Pais d'Oc.

Com cada any, durant el mes d'agost fem un viatge cap a l'estranger, amb cotxe i rulot, que, enguany, ens durà a terres franceses, a prop de la frontera italiana. França? Itàlia? Ni parlar-ne! Anem a terres occitanes, a la zona de Niça.

A internet, abans de començat el viatge real, he tafanejat per veure què trobava de la realitat occitana en aquestes terres. La veritat és que tinc poques esperances de trobar occità pel carrer o als rètols, però de ben segur que encara hi ha gent, encara que sigui una minoria, que conserva la llengua i, per tant, una manera pròpia de veure el món.

I com que anem a casa seva, dels occitans, també he cercat a internet un llistat de paraules necessàries per sobreviure durant uns dies de vacances: bon dia, gràcies, bona tarda, menjar, anar, cafè, venir, piscina, riu...

I marxem, demà, amb l'esperança de trobar-los, de trobar-nos amb els nostres germans del nord.

Endavant Occitània!

Agost, on anem?

Corre, agafa la motxilla, alguna cosa del menjar del rebost... Banyador?

Les vacances han arribat i, de ben segur, no ens fan falta viatges a l'altra punta del món per passar-nos-ho d'allò més bé. Una tovallola, una crema protectora solar, un entrepà per dinar i unes begudes refrescants. Ja ho tenim tot!

I cap avall, cap a les Terres de l'Ebre, per aprofitar una zona costanera del país que, per sort, encara està força protegida, força verge.

Prenem el sol, llegim molt, caminem més encara, al llarg i ample de la platja, pels camins del bosc. Fem gelats i, sobretot, gaudim del bon temps i de la tranquil·litat. Sols o acompanyats pels amics del Bages.

Una setmaneta, amb el nostre "apartament mòbil", abans de marxar cap a l'Occitània francesa.

Que bé que senta descansar al sol, com els llangardaixos!