El noi amb ulleres de sol.

(Evidentment no eren aquest model d'ulleres, però eren de sol!).

El viatge ha anat molt bé. Hem caminat força i podem dir que ens hem patejat mitja ciutat. Hem visitat, ni que sigui per fora, tots els llocs més o menys importants, sobretot des del punt de vista turístic.

No hem fet visites a centres culturals gais de la capital londinenca, per la qual cosa haurem de tornar.

Però sobretot, nosaltres dos, haurem de tornar perquè un de nosaltres, i no sóc jo, ho ha vist tot de color més aviat fosc. Això és el que té haver de dur ulleres fosques a causa d'una conjuntivitis...

Bye London!

Fish and chips...

Hem voltat per Londres, sota la pluja, durant tres dies. Demà, dia 12, tornem cap a casa. I fins avui, darrera nit, no hem tastat el menjar típic anglès: el fish and chips. Bé, suposo que s'escriu així, perquè jo no parlo la seva llengua, i escriure-la, encara menys!

Doncs es veu que el seu plat més típic és el peix arrebossat amb patates fregides. La veritat és que podem dir que ha estat un bon àpat, molt més saludable que algunes de les hamburgueses que ens hem fotut.

Llàstima de la companyia... i no parlo per la gent amb qui hem viatjat. M'explico.

Hem voltat pels carrers, sota una pluja fina, fins que, per sort, hem trobat taula per tanta gent. Ens hem assegut i, a mida que passava l'estona, hem anat notant una certa olor... com... sí, com a merda. Hem començat a fer cares rares, pel tuf que ens arribava, fins que hem descobert que hi havia un senyor que no feia precisament olor a colònia. I era evident. És ell. I la senyora que l'acompanya no sembla gaire preocupada. O no té olfacte o tant li fa.

Ens hem vist forçats a canviar de taula. D'una per tots nosaltres, a dues a l'altra banda. Nosaltres i la resta de gent del restaurant. Però l'olor encara és intensa.

És una llàstima. El nostre primer plat típic anglès... fa olor de merda!

Ai, el cafè!

Aquesta entrada al bloc només és per dir que al restaurant dels nois macos i simpàtics fan uns cafès boníssims.

Paga la pena tornar-hi!


.

One gay guy... or not!

Aquest restaurant té bona pinta. Hi entrem? Taules amples, de fusta. Menú complet, amb força varietat. Decoració interessant. Música bona. Ambient relaxat. Cambrers... uf! Cambrers!

El detector s'ha posat en marxa. Pi, pi, pi, piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii. Alarma general! Dos de tres, com a mínim! Caldria entrar a la cuina per veure què tal. Però fora, dels que ens serveixen, dos de tres... o ple al quinze?

I a més, simpàtics. No puc evitar, perquè el detector gairebé m'hi obliga, de seguir-los amb la vista.

El de la pissarra, està força bé, tot i la foto moguda. Quantes fotos he fet? Ni ho se. Però aquesta m'agrada.

El cambrer, jove, maco, simpàtic i eixerit en plena acció. Treballant, vull dir. I aquí, perquè ningú ens ho demana? Ara no caldria que diguessin they are, they are. Seria jo mateix, nosaltres dos, els que ràpid i corrents diríem I am, yes, i am.

Musical

Londres és una ciutat de musicals. I per això, tots plegats, comencem a caminar amunt i avall a la recerca d'un que ens pugui motivar.

En una plaça cèntrica de Londres, trobem una multitud de "botigues" d'entrades per als teatres. Uf, i la tira de representacions musicals.

L'oferta és molt variada, en títols i preus. Però primer haurem de consensuar. Sembla que Priscilla, Queen of the desert o Billy Elliot seran les guanyadores.

La llàstima de tot plegat és que no hem arribat a temps. I no hi ha entrades per a cap musical, per dissabte, a un preu mòdic, per a tanta gent.

La propera vegada, reservarem abans de venir!

Un cafè del facebook...

Als Països Catalans, de moment, no hi ha gaire tradició d'anar pel carrer amb un cafè a la mà. Però a Europa, i a Anglaterra es veu que també, sí que és habitual.

Entres a un Starbucks, o un altre lloc, compres el cafè al teu gust i, au, cap al carrer. Cap a la feina, cap a casa o cap a fer una volta. Tant fa. Suposo que deu ser la temperatura, que no és gaire alta.

Així que, com a bons ciutadans, ens veiem abocats a fer complir els costums del país que ens ha acollit, ni que sigui per quatre dies. I entrem al primer Facebook que trobem i ens preparem uns cafetons. Facebook? Has dit Facebook? Coi, dos dies sense i ja no sabem diferenciar Starbucks de Facebook. Serà perquè és en anglès?

Benvinguts a Londres.

Ja hem arribat a Londres. Fa més fred que al nostre país. Des de l'aeroport hem fet un llarg recorregut. Una hora i mitja més o menys entre tren, metro i caminada, però ja hi som.

L'alberg està força bé. Tot i ser onze, tenim força espai. Són unes instal·lacions al mig d'un parc, ple d'esquirols i bolets. Estan ben condicionades. La nostra llar londinenca té dues plantes. La primera, amb els lavabos i les dutxes. I la segona, amb una gran habitació amb quatre lliteres de tres llits cada una. Hi haurà caliu...

Però ara marxem, que la capital anglesa ens espera. Welcome!

Això no és un avió... és un festival!

Per fi ha arribat el dia. Ens llevem ben d'hora. Fa fresca. Quin temps farà a Londres? Duem roba d'estiu, de tardor i d'hivern. Tot hi cap, a la maleta.

Agafem carretera avall, que anem a Reus, i no tardem gaire a arribar. L'avió va amb retard. Si més no, això és el que diuen les pantalles informatives.

Facturem. Ens fan treure les botes i els cinturons. Quina llàstima que el segurata no ens hagi de regirar, aviam si duem alguna cosa perillosa...

Ens entaulem una estona. Fem un entrepà i un cafè. Per fi anuncien el vol. Puntual. Hi anem. Quan som a dalt... comença la festa!

Els de ryanair ens anuncien, en català (quina sort!), que hem de seguir les normes de seguretat. Fins aquí tot correcte. I ara? Primer tenen un menú excel·lent, això diuen, a la nostra disposició. Després no podem oblidar els perfums de grans marques internacionals. I la loteria? No podem passar per alt els "rasca rasca" de ryanair! Fins a 40.000 euros en premis. I ens ho anuncia tot plegat una noia valenciana, que de tant en tant parla la llengua del país, que indica que Maria, que és molt guapa, això diu, ens vendrà les butlletes.

Uf, sort que ja arribem. Au, i aquesta música? I els aplaudiments? És que hem arribat a Londres 30 minuts abans de l'horari previst. Ryanair no és una companyia aèria... és un festival!

Propera estació: Londres.

Ja s'acosta el dia. Divendres dia 9 d'octubre, coincidint amb la Festa del Bolet de Seva (Osona) i amb la Diada Nacional del País Valencià, marxem cap a la capital d'Anglaterra.

Som ni més ni menys... onze persones! Alguns parlen anglès i altres no. Uns quants volen visitar museus i uns altres, ni parlar-ne. Un parell visitaran algun cementiri victorià. Uns altres faran visites a les cafeteries per tastar els cafès i els tes anglesos. Hi haurà varietat.

I què farem en comú? Doncs dormirem junts. Molt junts... perquè ho farem tots a la mateixa habitació!

Nus, lliures.

Mira, ves que et dic, jo no n'estava pas acostumat. De fet, no ho havia fet pas mai. Jo sempre havia anat a la platja vestit, amb banyador, vull dir. No m'havia plantejat mai de treure'm el banyador. Ep, a la meva piscina de Masquefa, sí, però entre setmana només, que estava sol!

I ara no m'agrada anar amb aquella roba que es mulla, s'enganxa, s'omple de sorra. Vaja, que el banyador molesta.

I a les Canàries, tant a la piscina del recinte, com a la platja, com a gran part de les dunes, pots practicar el nudisme, sense molestar ningú, sense que et molestin.

I pots, també, aconseguir una cosa que jo mai abans havia aconseguit: que no se'm marqui tant la diferència de color entre l'esquena i aquella part del cos on canvia de nom.

El cul, vaja.

De nou, Gran Canària!

Som 21 d'agost. Ahir vam aterrar a les Canàries, per quart any consecutiu. I no serà l'últim, de ben segur.

Enguany som cinc. Tenim un apartament gran, de la zona nova de Villas Blancas, com l'any passat.

Tornarem, de nou, a passejar descalços per les dunes de Maspalomas, per la immensitat de les seva sorra. Un desert. Una platja. Tornarem a sortir al Yumbo, centre comercial de dia, discoteques i bars d'ambient de nit.

Però sobretot, seguint el ritme d'aquest estiu, ens relaxarem prenent el sol a la piscina o a primera línia de mar, ja més a la tarda.

I farem el cafetó de cada matí al restaurant, acompanyats per la premsa gai europea... tot i que els exemplars estiguin una mica caducats, com el de la foto.

I farem nous amics, segur.

El "boulanger"

Ja hem arribat al final del viatge per terres occitanes. Hem passat uns dies al ben mig de la natura, envoltats de muntanyes, boscos i rierols, amb la companyia de gent de diferents llocs, tot i que bàsicament francesos (en un sentit "ampli" de la paraula!).

Cal destacar, però, una persona que ens ha frapat força: el boulanger.

No, no el vam descobrir al forn del càmping, sinó al restaurant, durant la primera nit. Estava allà, dalt del petit escenari, ballant... com una "loca", amb un vestit de dona. S'ho estava passant d'allò més bé. Era la reina de la festa. Formava part de l'animació del restaurant. Ell i una noia rossa que l'acompanyava en tot moment. Tots dos, personal del càmping.

Des d'un primer moment es va fixar en nosaltres, quatre homes sols. Sols, vull dir, sense dones. I ballava i ballava. I tothom s'ho passava teta.

A la piscina mirava de reüll. Crec que mai ens va adreçar una sola paraula. Amb prou feines un "bonjour" i poca cosa més. Devia pensar que érem, que som, dels seus, del ram de l'aigua. Un somriure creuat, potser de complicitat, potser de soledat. La veritat és que ha de ser molt trist ser "l'únic" allà al mig del no res.

De dia, al matí, venia el pa al forn del càmping. Al migdia, passava l'estona a la piscina, amb la seva amiga. I al vespre, de veritat, era qui més animava la festa. Destacava.

I quan vam marxar, va saber greu no saber-ne ni el nom. "Le boulanger", serà el nom per al record.

Un dia de (més) relax.

Vinga, fem una excursioneta. Aquesta vegada anem cap a la costa, a visitar la ciutat més important i coneguda de la zona, Niça, anomenada Nissa per la gent que encara viu i somnia el país.

Niça és un lloc de contrastos. Hi ha una modernitat latent en els seus carrers, per la forta presència de turistes, que contrasta amb les aromes que es respiren pels seus carrers antics. Tradició? Cultura? No ho se dir. Passegem amunt i avall. Arribem a la platja, a la poca platja que té Niça. I la majoria de l'espai de costa és privat i s'ha de pagar per entrar-hi. I no es veu ni la sorra! I la part pública està deixada de la mà de... qui sigui.

Continuem caminant i decidim de passar una estona tranquil·la, en uns banys amb sauna i jacuzzi. Sempre va bé per al cos. Obrir els pulmons, renovar la pell. Per què els europeus occidentals no tenim més estesa la cultura del bany, a l'estil dels otomans?

Un berenar típic, una crep de xocolata, serveix per rematar la tarda. Va, ràpid cap al càmping, que no volem fer aquella carretera estreta i fosca de nit.

Tripes à la sauce catalane...

Ostres, mirà això! "Tripes à la catalane". Anecdòtic, no? Doncs no. No és l'únic producte amb l'afegit "català" o "a la catalana" que ens trobem als comerços de la zona. Amanides, verdures, pastes... I nosaltres sense saber-ho!

De tot plegat, jo n'extrec una conclusió. Bé, dues.

La primera és que Occitània és la segona llar dels catalans. Parlem si fa no fa igual (bé, hauria de ser així). Tenim música tradicional semblant... o gairebé idèntica. I compartim història.

I la segona, no cal dir mai més (si és que algun cop ho hem fet, que no!) que som espanyols. O és que heu vist mai, en alguna botiga, "tripes à l'espagnole"?

El riu d'aigües fredes.

Lo Puget és un petit poble a pocs quilòmetres de Niça, a la Costa Blava, però ben a prop dels Alps, travessat per infinitat de rius i rierols d'aigües fredes que fan el seu recorregut des de les altres muntanyes fins al mar.

I a poca distància del nostre càmping, mig amagat per la vegetació, hi ha un caminet que ens porta directament a un d'aquests rius. Les seves aigües tranquil·les no són visibles des del poble, però tampoc des del càmping ni des dels camins que l'envolten. I rares vegades hi ha gent banyant-se. No cobreix gaire i està ben fred, però convida a entrar-hi.

En un primer moment, l'aigua et glaça fins i tot les idees. Tot queda encongidet... Però ve de gust. Refresca, la veritat, i l'entorn fa que sigui paradisiac. Així que, deixo la tovallola a la vora, amb el llibre i les ulleres de sol, i cap a dins.

La seva sorra és molt suau, i fosca, però sobretot molt relaxant. De seguida t'adones que, l'aigua, no la notes tan freda i que el teu cos ho agraeix. Així que, sense pensar-s'ho dues vegades, cap a dins, mig estirat, veient com l'aigua continua el seu camí cap al mar.

Néixer en occità...

Hi ha moments del dia, sobretot quan anem a pobles petits, en què sembla que jo viatgi sol i, a més, sigui sord. I això? Doncs perquè sóc un projecte inacabat de sociolingüista, si és que ho he començat a ser en algun moment.

Quan veig gent que xerra al mercat, m'aturo a veure què diuen. Millor dit, què parlen, en quina llengua. Tant me fa si a la paradeta es compren naps o es venen cols. M'aturo i escolto, amb esperança. Però res.

També aminoro el pas quan veig pintades en alguna paret, a veure si identifico alguna cosa de la llengua nacional dels occitans, de l'antiga llengua nacional.

Però sembla que res. Res? És cert que l'esperança és el darrer que es perd, però només he vist els noms dels pobles bilingües, i sempre en francès primer i més gran, o algun nom "més o menys folclòric": el nom d'un cafè, una plaça, una font, un camí. I algun llibre vell, intent de diccionari, de poca utilitat, que serveix per dividir més la ja dividida llengua del país. I poca cosa més.

Ep, i un símbol, el de la foto de dalt, potser molt antic, que parla de néixer, viure i morir, de fer cadascú el seu camí. I sí, en occità.

Però per mi, tot plegat, el resum, aprofitat aquesta roca antigua que les ha vistes de tots colors, seria: néixer en occità, viure com es pot, morir en francès.

El cafè del matí.

Des de fa uns anys, tinc un costum ben arrelat dins meu: el cafè del matí. I no el deixo enlloc. Bé, per ser sincer, tampoc deixo el cafè de la tarda.

I aquí, a Lo Puget tampoc me n'estaré, del cafetó.

De bon matí, després d'esmorzar, i abans del primer bany a la piscina, sempre pujo al restaurant del càmping i demano el meu talladet, en un francès una mica macarrònic, ja que en occità ho he intentat i m'han mirat amb uns ulls oberts de la mida d'un plat de sopa.

Així que, tallat en mà, obro el diari francès (i en francès) que tenen al restaurant, o el llibre que porti amb mi, i passo un dels millors moments del dia.

Sento com la gent, a la piscina, xerra i els adolescents juguen als tobogans. Mentre els companys de viatge, estirats a l'hamaca, s'endinsen en lectures estiuenques que ens allunyen de la rutina diària.

Això és vida!

L'Origan

Ja hem arribat. La veritat és que és un goig anar a un lloc més a prop de l'habitual. Això vol dir que hem dinat a mig camí i hem arribat a una hora prudent.

El primer que hem fet, sobretot jo, és suar... No, no hem anat al desert ni a una sauna, però és que a mi em posa molt nerviós fer segons què amb la rulot. I la pujada era molt "bufona": estreta, empinada, recargolada...

Un cop instal·lats, el millor és fer un banyet a la piscina, tal i com vam venir al món, que per alguna cosa és un "càmping naturista", i després anar al poble a fer alguna compra i una petita passejada.

Benvinguts a l'Origan de Lo Puget!

Pais d'Oc.

Com cada any, durant el mes d'agost fem un viatge cap a l'estranger, amb cotxe i rulot, que, enguany, ens durà a terres franceses, a prop de la frontera italiana. França? Itàlia? Ni parlar-ne! Anem a terres occitanes, a la zona de Niça.

A internet, abans de començat el viatge real, he tafanejat per veure què trobava de la realitat occitana en aquestes terres. La veritat és que tinc poques esperances de trobar occità pel carrer o als rètols, però de ben segur que encara hi ha gent, encara que sigui una minoria, que conserva la llengua i, per tant, una manera pròpia de veure el món.

I com que anem a casa seva, dels occitans, també he cercat a internet un llistat de paraules necessàries per sobreviure durant uns dies de vacances: bon dia, gràcies, bona tarda, menjar, anar, cafè, venir, piscina, riu...

I marxem, demà, amb l'esperança de trobar-los, de trobar-nos amb els nostres germans del nord.

Endavant Occitània!

Agost, on anem?

Corre, agafa la motxilla, alguna cosa del menjar del rebost... Banyador?

Les vacances han arribat i, de ben segur, no ens fan falta viatges a l'altra punta del món per passar-nos-ho d'allò més bé. Una tovallola, una crema protectora solar, un entrepà per dinar i unes begudes refrescants. Ja ho tenim tot!

I cap avall, cap a les Terres de l'Ebre, per aprofitar una zona costanera del país que, per sort, encara està força protegida, força verge.

Prenem el sol, llegim molt, caminem més encara, al llarg i ample de la platja, pels camins del bosc. Fem gelats i, sobretot, gaudim del bon temps i de la tranquil·litat. Sols o acompanyats pels amics del Bages.

Una setmaneta, amb el nostre "apartament mòbil", abans de marxar cap a l'Occitània francesa.

Que bé que senta descansar al sol, com els llangardaixos!

Pride Mediterrani de Catalunya

Ja és estiu. I això vol dir que ja és moment de lluir cos... qui pugui, és clar!

I, aprofitant l'avinentesa, es commemora a Barcelona el 28 de juny, dia de l'Orgull Gai. I, per primera vegada s'hi fa un pride com els de la resta del món, perà amb accent català: l'Europride, el Pride de la Mediterrània, el Pride dels Països Catalans.

Durant tot el recorregut, fins arribar a la Plaça de l'Exposició, coneguda pels estrangers com a Plaça d'Espanya, es poden veure centenars de persones als balcons, mirant la desfilada. Però sobretot, milers de persones als carrers. Homes, dones, canalla... Gais, lesbianes, heteros... A ningú se li ha demanat res per venir. El Pride, en el fons, no és una festa per a un col·lectiu. És la festa d'un col·lectiu per a tothom.

Sigueu benvinguts a Catalunya, al Pride de la Mediterrània.

Le Marais, el París més gai.

En un lloc ben cèntric de París, just a tocar de l'Ajuntament i del Centre Pompidou, hi ha Le Marais.

És un barri amb molta vida, amb bars, cafeteries, locals musicals, llibreries especialitzades, botigues de roba... i multitud d'homes passejant-se amunt i avall.

Avui en dia, Le Marais és el barri gai de París. Hi ha, però, una combinació estranya, diferent. També és el barri jueu de la capital francesa. Pots veure, porta amb porta, un bar freqüentat per joves gais i una llibreria hebraica. Un forn amb pans de formes ben variades i una botiga de menjar a l'estil israelià.

Passegem pels carrerons. Entrem al Central, una cafeteria ben moderna, situada al bell mig del barri, que encara conserva l'encant autèntic, barrejat amb la modernitat. Al costat, Les mots a la bouche, una llibreria especialitzada en temàtica gai i lèsbica. Literatura, revistes, films, mapes...

I per dinar? Entrem a l'Okawa, on no sabem què està més bo: el dinar o el cambrer. Se n'adona que el mirem. El remirem. Al final ja passeja per davant per fer-se veure... encara més!

En acabat, continuem passejant. Ja s'acosta l'hora de marxar. Enfilem carrer amunt, fins a l'alberg. Cal recollir la maleta. I au, cap a l'aeroport, que és tard i vol ploure... malgrat que avui, avui sí, ha sortit el sol!

El darrer esmorzar.

Ahir dissabte, malgrat el desmai imprevist, vam fer tanta feina que avui podrem gaudir més del paisatge quotidià. No cal córrer. És evident que no ho hem vist tot... ni de lluny! Però hem acomplert els nostres objectius.

Així que avui passejarem pel centre, pel barri del Marais, pels voltants de l'Ajuntament i del Centre Pompidou.

A l'alberg, ja hem fet les maletes i les hem guardades a la consigna. Hi tornarem, al vespre, per recollir-les i marxar cap a l'aeroport.

Però, abans de començar a voltar... cal esmorzar. I a la Place de la République fan uns àpats excel·lents a un preu mòdic: 12 euros!

Place de la République et des garçons!

I què té un rètol qualsevol com aquest de turístic? Potser que, just al costat, hi ha un Habitat, una botiga... que a determinada gent li passa desapercebuda. Potser és que és un cartell bonic de veure, potser...

O és que, tal vegada, la foto és d'aquest rètol per vergonya o timidesa? O perquè les càmeres que duem no són prou potents per fer una foto més indiscreta des de més lluny?

Per què una foto del rètol de "Place de la République" i no d'un altre carrer, avinguda o plaça?

La resposta hauria d'estar sota el rètol. No! No entre el cartell i la paret. Això seria darrera! Sota vol dir entre el rètol i el terra. Allà, curiosament, sempre que hi hem passat hi havia algú. Sempre diferent. Sol o acompanyat. Però sempre.... excel·lent!

I per què no fem una campanya i canviem el nom de la plaça? O només el rètol? I hi posem "Cantonada dels nois macos". I si cal, fem agafar número. Qui és l'últim?

Una gran ruta: Invalides, Tulleries, Louvre...

Sempre és un plaer visitar París. I encara ho és més si, pel que sigui, arribes al Louvre i la poca quantitat de gent et permet de fer fotos sense tenir al mig centenars de persones. És un plaer inexplicable. No és creïble.

Tirats per terra, de genolls, asseguts, estirats de nou, saltant... més d'una vintena de fotos diferents amb la Piràmide del Louvre de fons.

També visitem altres zones properes. Fem una bona passejada. Això és bo per a la salut... però no per a la de tothom.

De camí cap a l'alberg, per descansar una mica abans de veure París de nit, la chouchou de la maîtrese comença a fer alguna cara rara. I patapam! Estirada a terra, entre les lliteres. Aigua amunt i avall, cames sobre la cadira, finestres obertes... Per sort només és un ensurt. Anirem a sopar i ja descobrirem la nit un altre any.

Notre Dame i un curs de català per a cambreres.

Tot i que visitem la ciutat a bord del vaixell-bus, de tant en tant cal fer una parada per omplir el dipòsit. I clar, el millor és, com sempre, un bon cafè.

Voltem, a peu!, pels carrerons propers a Notre Dame, i trobem una cafeteria força bufona. Té una estufa al carrer i convida a passar-hi una estoneta. Tot i que la temperatura exterior és fresqueta, asseguts a la terrassa, amb l'estufa al clatell, comencem a suar i a treure'ns roba, que semblem una ceba, amb tantes capes!

Ens porten les begudes. Tallats i cafès amb llet.

L'addition, svp! I ben ràpid ens porten el compte. Que bons que són els cafès a París. Que... cars que són els cafès a París. Els donem els calers. I el canvi? La noia espavilada francesa ha interpretat que no calia que ens portés el canvi. Quatre euros!!! On s'és vist, això? Quatre euros de propina. I ara, que som catalans...

I amb bones paraules ens fem entendre. I ha quedat clar que de propina res de res, maca!

El "bateu bus" i algun monument francès.

Una manera senzill i econòmica de visitar París és anar amb el Bateaubus, que és una mena de bus turístic que recorre la ciutat pel riu. Clar, és un vaixell. No donen gaire explicacions dels monuments, però si que indiquen què pots veure a cada parada. Per això val només uns dotze euros. I pots pujar i baixar tantes vegades com vulguis al llarg del dia. T'estalvies unes patejades!

Hem comprat un bitllet i, durant tot el dia ens dedicarem a visitar els monuments que hi ha a les des bandes del riu. I així, sense cansar-nos gaire, visitarem el Louvre, la Cité, Notre Dame...

La llàstima és que cada cop que baixes (i tornes a pujar) ho fas en un bateau diferent... i et perds alguns dels monuments que, tot i anar al vaixell, no estan inclosos al preu. C'est la vie!

La Tour Eiffel i els catalans que parlen francès

Amb el metro arribem a l'estació de Trocadero. Veiem la Torre Eiffel des de ben amunt. La veritat és que, si no l'has vista mai, impressiona.

Però avui hi ha quelcom que ens arriba més endins, més al cor. Miris on miris, amunt o avall, dreta o esquerra... tot és ple de gent amb senyeres. Impressionant!

Centenars, milers. I tots canten i riuen. Deu ser el dia de l'Orgull Català, a l'estil del de l'Alliberament Gai? Grans, joves, ni grans ni joves. Homes i dones. Milers.

El fet és que avui juga la final l'equip de rugbi perpinyanès de l'USAP... i té força possibilitats de guanyar.

Encara hi ha vida, potser, a Catalunya Nord. Ens barregem entre ells. Són dels nostres. Hi ha, però, una frontera. Són, potser, com els irlandesos que no parlen la seva llengua. Són (i estan orgullosos de ser-ho) catalans. Però parlen en francès. I canten en francès. Excepte el seu himne: l'Estaca.

Sovint veiem algú amb una senyera independentista. O algun escrit en català. I algú que encara el parla. I no és gaire gran.

Són, malgrat tot, dels nostres. Som nosaltres. I per això estem amb l'USAP.

Perquè, com deia el Capità Enciam, els petits canvis són poderosos.

Fiers d'être catalans!

Pigalle: Le Moulin Rouge

És famós arreu. Té renom. Tothom se l'imagina lligat al "Music Hall". Festa i diversió. Xerinola i alegria.

Mirem a banda i banda del carrer, una avinguda ampla, i no el veiem pas. Això vol dir que deu ser lluny. Entrem, per variar, en una botiga de records. Com les de la Rambla de Barcelona, també regentades per "paquis". Compren i compren i compren. I ens indiquen on és el tant desitjat molí vermell. Ben a prop. Ens hi acostem i...

Què voleu que us diga? Me l'imatxinave més gran!

Pigalle, el cafè.

Baixem pels carrerons del voltant del Sagrat Cor, direcció "le Moulin Rouge". Fem unes quantes voltes de més. Cerquem una fruiteria de barri, i no pas per comprar... sinó per veure els carrers per on voltava l'Amélie. No hi ha orientació que valgui. No la trobem

Però, ai las, si que trobem un carrer ple de cafeteries franceses. Sí, sí. Franceses. Amb la decoració rústica que tots tenim a l'ideari col·lectiu. Amb fotos penjades a la paret, d'un París inexistent i transformat. Bohemi.

I què podem demanar? Café crème et croissant ou pain au chocolat. Boníssim. Però més bo encara està el cambrer!

Planifiquem una mica la resta de la ruta. Paguem i au... tassa trencada. Sort que sempre hi ha algú responsable al viatge, la maman, que s'adreça al cambrer (per educació o per veure'l de més a prop?) per demanar disculpes.

Carrer avall, propera parada, "Le Moulin Rouge".

Montmartre: la transformació.

Ens hem llevat ben aviat. I, sota una pluja prima però constant, hem anat cap a Montmartre. La veritat és que no hi ha gaire gent. Comencem a caminar per un carrer ple de botigues de records. Canvia "París" per qualsevol altre nom i tens les mateixes samarretes, bosses, clauers i paraigües que a qualsevol altra ciutat europea. Bé, exceptuant les que tenen la Torre Eiffel dibuixada. Globalització?

A les portes del Sacré Coeur pràcticament ens assalten venedors il·legals (!) amb innumerables records de la ciutat de les llums.

A l'església ni hi entrem. Qüestió de principis? Continuem caminant, aprofitant la soledat dels carrers, en comparació amb altres èpoques. Deu ser la crisi econòmica? La pluja? L'hora? O tot plegat?

Arribem a dalt de tot. Oh, sorpresa! On abans hi havia gran quantitat d'artistes pintant, ara hi ha terrasses de restaurants. L'encant ha desaparegut. Bé, no del tot. Si hi ets per primera vegada no pots comparar i encara és força bonic. Però és clar, el turisme de masses fa canviar la fesomia dels llocs. És una contradicció. Anem a buscar la París autèntica i, a força d'anar-hi, la transformem.

L'encant, però, encara hi és. Ostres, mira quina hora és... i encara no hem fet un cafè!

El primer sopar.

Arribem força cansats... i atrotinats, que l'avió ens ha tractat com si fóssim fruites fresques dins una batedora!

Tot i això, i malgrat la fresca que fa, comencem a caminar. Anem a la recerca d'un bon sopar. Algun plat típic francès. De la nova cuina francesa.

Comencem a veure restaurants... típics? Home, si n'hi ha molts, deu ser que ho són.

I entrem en un d'ells, ben a prop de la Place de la Republique. Ens entaulem. I demanem... un bon plat de kebap, a l'estil turc! Carn, que no recordo si era de pollastre o de vedella, amb amanida, patates fregides, moresc i força arròs picant. Aviam qui s'ho acaba tot!

Paris, nous sommes arrivés!

Hem arribat a París. Miracle!!! Sí, miracle. L'avió no ha parat de moure's amunt i avall, com si fos un vell tren atrotinat. Un somriure congelat ens ha acompanyat durant tot el trajecte. I gent mig marejada amunt i avall.

Per sort, ja hi som. El temps no acompanya gaire. Les temperatures són diferents aquí i al Penedès. Per sort, venim preparats: alguna roba d'abric, mocador de coll, impermeable...

No triguem gaire en arribar a l'alberg. És força cèntric. Sort que entre nosaltres algú, la maman, domina el tema orientació... i això que és la primera vegada que visita la ciutat!

A l'alberg de joventut (sí, sí, de joventut!) ens sembla que el francès i el català són llengües força semblants... Ep, si el recepcionista ens ha dit em podeu parlar en català.

Coi, doncs ara no volem, que hem vingut a practicar francès, apa!

Eivissa, illa catalana.

Mira que ja estava avisat: A Eivissa no queda ningú que parli català! Però tot i així, pagava la pena intentar-ho.De bon començament, a internet, per cercar hotel i vol, vaig triar la versió en català. Ben curiós és l'ús de les varietats de la nostra llengua a la xarxa. Els hotelers eivissencs tenen el seu web en eivissenc. Aquesta és la riquesa de la nostra llengua, que ens podem permetre el luxe d'escriure-la amb tots els nostres accents!

Però, i la realitat? Com deia abans, ja estàvem avisats. Tots els amics i amigues que han passat per l'illa (a l'estiu) havien tornat bufant. Res de res! Ni un mot! Tot anglès! Etc, etc...

Aterrem, és divendres, hivern, tot i que les temperatures són bones. A l'aeroport, escoltem la megafonia... Coi! Tots els anuncis són també en català. Passa el mateix a la capital del país? Au, a més, el català és la primera llengua dels anuncis de veu. Increïble! Lloguem un cotxe. El contracte? En castellà, anglès, alemany i francès. L'atenció? En català autòcton. Salat i dolç! Comencem a circular per l'illa, cap a Eivissa ciutat. Tota la retolació de les carreteres és exclusivament en català, tret d'algun rètol rovellat. Hi arribem. El recepcionista de l'hotel, d'una cinquantena d'anys, se'ns adreça en bon eivissenc. 2 a 0! Els escrits? Només en castellà... i anglès i francès i alemany. Sortim a passejar, a fer un cafetó. Entrem en una bona cafeteria. Tot retolat en la "lengua del imperio". Però, idò!, les cambreres parlen en català. I també ho fa una parella jove amb un nen petitet. I se senten diferents converses "salades". Fins i tot, hi ha una noia que parla en català amb una gent que es manté fidel a l'espanyol. Encara en queda algun, dels nostres! Els rètols, però, en un 90%, són en espanyol... només en espanyol (a la zona turística, només en anglès).

Durant els tres dies que hi hem estat ens han entès (i atès) en català al 90% dels establiments. Ningú, repeteixo, ningú, ens ha dit aquell "eeeeeeeehhhhhhh?????" menyspreador i ofensiu. Absolutament ningú. Al llarg i ample de l'illa hem parlat i ens han parlat en català. Només en un parell d'ocasions hi ha hagut "divergència lingüística". En un restaurant a la ciutat, on ens va atendre una noia que només parlava francès, i en un bar on van "treure pit", tot i que al final, en no veure una actitud hostil, van acabar emprant la nostra llengua. Ah, i al restaurant de l'hotel, on amb prou feines entenien res que no fos romanès.

En definitiva, potser a l'estiu l'ús del català baixa moltíssim (fins a desaparèixer enmig dels milers i milers de turistes), però a l'hivern, tot i que la cosa està malament, la situació és millor del que em pensava. Cal treballar, cal lluitar, però encara hi ha base social per a defensar "sa nostra llengua". No dependrà d'ells (dels turistes), dependrà de nosaltres, dels catalans (els d'Eivissa, de Barcelona, de València...).

Eivissa encara aguanta. Durant quant de temps? De nosaltres depèn.

La Platja des Cavallet.

Si surts de la capital, Eivissa és una illa tranquil·la, de cales amb aigües transparents, on prendre el sol i relaxar-se. Hem voltat amunt i avall i ho hem pogut comprovar. És ben cert que hi ha zones on han construït a correcuita, sense cap mena de planificació, com a gran part de la costa del País Valencià. Però no és menys cert que encara trobem moltes cales netes.

I voltant, voltant, hem arribat, i no per casualitat, a la Platja des Cavallet. Com indica el rètol és un lloc on es practica el nudisme. No hi havia gaire gent, la veritat, però és que tot i les bones temperatures, encara som al mes de març.

Es nota que encara no ha començat la temporada turística perquè no han netejat les platges.

Així que ens hem estirat a prendre el sol en un altiplà de les típiques dunes, naturals o artificials, entre matolls, que hi ha a moltes platges nudistes d'arreu d'Europa (la Mar Bella a Barcelona, Viareggio a Itàlia o Maspalomas a Espanya).

Quin plaer, prendre el sol al mes de març!

Eivissa gai...

Eivissa gai.. Això serà a l'estiu, no?

Hem fet voltes i voltes, amb un mapa a la mà, cercant els locals d'ambient de la vila d'Eivissa. Bé, hem cercat qualsevol local on fer una copa i res de res. Ja ens han avisat a l'Oficina de Turisme.

Els locals d'oci estan tancats aquests dies. Obren per Setmana Santa. Ara pinten i endrecen. I és ben cert.

A la nit, però, algun lloc obert en alguna plaça, sobretot cafès i restaurants.

Mira, ja tenim un altre motiu per tornar-hi!

Eivissa en lluita!

Alguns poden pensar que enganxar adhesius als semàfors no és cívic. Doncs fins que la terra no sigui lliure, les parets no callaran... I no he estat jo!

Bona feina, JERC d'Eivissa!

Eivissa: el primer cafè.

Tothom sap que tinc dues mànies (o més): fer cafès cada cinc minuts i parar l'orella per veure què parla la gent.

Hauria de matisar. Pel que fa al cafè, haig de dir que no m'agrada gaire. El que m'atreu és una bona conversa o una bona lectura al voltant d'un cafè... o d'un tallat molt curt de cafè amb la llet força calenta, a qualsevol moment i època de l'any. En sóc un adicte.

I pel que fa a parar l'orella... no és que sigui un tafaner, és que sóc un sociolingüista fustrat. Tinc la vocació però em va faltar l'empenta per estudiar la carrera. I sí, escolto i escolto per saber quina llengua parla la gent al meu país, els Països Catalans, o a qualsevol nació semblant a la nostra: Occitània, Euskal Herria, Galiza, Süd Tirol...

I aquí he trobat els dos ingredient necessaris: cafè i llengua. I he quedat gratament sorprès. Un tallat i una magdalena de xocolata excel·lents. I llengua catalana per tot arreu. Oral, per això. Que els escrits són en castellà i anglès.

Com senta de bé que, acabats d'arribar a Eivissa, et serveixin un bon cafè en la seva (nostra) llengua!

La calefacció no funciona!

Hem passat uns dies a Budapest, capital d'Hongria. La veritat és que ha fet molt de fred. En algun moment hem arribat als 10 graus sota zero. De roba no ens n'ha faltat. A vegades no sabíem qui era la persona que teníem al davant... per la quantitat de bufandes que teníem al damunt.

Sort que a l'apartament era diferent. Tret de la primera nit, quan algú va tenir calor i la va treure (collons!!!), la calefacció ha estat la nostra salvació. Què passaria en aquest país si no tinguessin gas? Què passaria si, per un moment, no funcionessin els aparells de calefacció? De ben segur que hi hauria greus conseqüències, no només per a l'economia, sinó també per a la salut i la vida de moltes persones.

El darrer dia, la sensació al carrer era de menys fred, però de bon matí a les nostres habitacions, era tot el contrari. La calefacció s'ha espatllat! Sort que ja marxem, que si no...

La tristor la tens, però, quan arribes a casa, amb una temperatura més agradable i llegeixes als diaris que un conflicte d'interessos entre les potències de l'Europa Oriental ha fet que... tallessin el subministrament del gas!

Ridícul! No té un altre nom, això. D'idiotes. Perquè segur que ells, els que han donar l'ordre de tancar el subministrament, no passen fred a casa. Però i els milers de ciutadans dels diferents països afectats? Qui pensa en ells? I l'Elvira?

Els banys turcs.

Avui anem a descobrir els banys turcs. D'entrada sabem que un mateix bany és uns dies per a homes i uns altres per a dones. Així que fem dos grups. A nosaltres ens ha tocat el Rudas, un antic bany otomà recentment reformat, amb forta reminiscència turca.

Hem de fer molta cua. Gairebé ens entren ganes de marxar, però aguantem. Hi ha molta gent, sobretot turistes.

És ben cert que sembla reformat. Hi ha una estructura central (a la foto) molt autèntica. A cada racó hi ha una piscina petita amb diferents temperatures. Des d'aigua molt freda a molt calenta.

Les saunes, però, són ben diferents. No conserven gaire l'estil tradicional. Tenen portes de vidres i seients més moderns. Tot plegat per evitar que hi hagi "moviments estranys" entre els usuaris dels banys.

És clar, com no, tots anem tapats amb... amb... no sabria com definir-ho, una tela d'uns 20 centímetres quadrats, amb un cordill que serveix per tapar... què? tapar?

Tot plegat és com una sauna gai, amb una olor forta de sofre que ho impregna tot i una tovalloleta de 20 cm que no tapa res de res, però sense rotllo evident.

I qui vulgui entendre que entengui.

Raïm? Que va, salsitxes bullides.

Quan viatges pel món, te n'adones de com és de diferent la gent. Les llengües, la manera de vestir, els costums, els àpats... Sí, els àpats.

Alguns estan força fonamentats en temes de clima o per la situació econòmica. Però, com es justifica que la nit de Cap d'Any, quan falten uns minuts per a les dotze campanades... en un pub irlandès de Budapest et serveixin unes salsitxes bullides calents i toves amb salsa de tomàquet???

Jo prefereixo el raïm. Potser és una qüestió nacional, vés que hi farem!

Elvira i la festa de Cap d'Any.

Elvira és una noia molt simpàtica i eixerida. És hongaresa de dalt a baix i bona coneixedora de Budapest, la ciutat on viu i que la va veure néixer. Ho sap tot, tot i tot. Podria fer un anunci de la companyia d'assegurances "Hongaresa Occident". És una font de saviesa inesgotable.

Així doncs, li demanem on podem dinar. Vinga va, que per una cosa que no sap, no passa res. La resposta, carregada de simbolisme, és clara i hongaresa: no conec cap lloc. Aneu més amunt a veure si trobeu algun lloc. Bé, per sort, alguna cosa trobarem.



Provem sort amb una segona pregunta, oh font d'inspiració. I per comprar queviures? Ah, veu inspiradora i sàvia! Uf, no en tinc ni idea. I si aneu al súper que hi ha a l'estació de metro. Potser està obert. Potser, potser, potser...



Vinga va, que a la tercera, segur que l'encerta! I avui, nit de Cap d'Any, festa de festes, què fa la gent del país? "Ni flowers".



Res, que finalment comprem a l'estació de metro, dinem a uns metres de l'apartament i anem de festa de cap d'any... al Becketts, el pub on treballa l'Elvireta del nostre cor, un local tradicional irlandès de Budapest. Segur que cobra comissió!

El primer àpat.

El fred pica. Diferent, però pica. Anem pels carrers, a la recerca d'un lloc on entaular-nos i fer un plat calent, i anem tapats de dalt a baix. Barret, bufandes, guants, samarretes gruixudes, jerseis, jaquetes, pantalons, calçotets i calces de coll alt, mitjons... Però, és clar, com podem trobar un lloc per dinar... si aquí ja és gairebé l'hora de sopar!

Doncs amb paciència trobem un lloc a prop de l'apartament. Sembla interessant. Hauran canviat els preus? I els menús?

I què podem demanar que ens escalfi i ens faci notar que realment ja som aquí, a Budapest? Gulaix. El serveixen calent, en un plat gran i fondo... i ben carregat d'espècies picants. De seguida comencem a entrar en calor. Uf, és veritat que el fred aquí, amb un plat d'aquests al davant, es passa ràpid.

Realment, el fred i el menjar, a Budapest, piquen. Ep, i el preu també, que això comença a semblar París!