Les Dunes de Maspalomas

Al Sud de Gran Canària, ben visible des de l'avió, hi ha les famoses Dunes de Maspalomas. Són immenses i formen un parc natural amb camins senyalitzats.

En ple mes d'agost, passejar-hi és ben bé cosa de bojos. És com una excursió pel desert. Sobretot si ho fas caminant cap a la platja, on només aconseguiràs beguda en algun dels xiringuitos que, amb la música a tope, entretenen el personal assedegat.

Però tot i això, tot i la calor i la manca d'oasis pel camí, a qualsevol hora del dia (de nit encara no ho sabem!) es poden observar caravanes, com les que hem pogut veure a les pel·lícules. Però no, no hi ha camells, ni tuàregs!

Són fileres d'homes, de totes les formes, mides, llengües i colors, que van cap al xiringuito número 7, coronat per una bandera gai.

El que ningú no explica enlloc, excepte als llibres especialitzats en "safaris", és que hi ha, en el recorregut, misterioses desaparicions. Les males llengües diuen que són esperits que abdueixen els pobres caminants, astorats, esgotats pel llarg recorregut, sense esma... Però són esperits bons, que al cap d'una estona els alliberen i els tornen al camí.... el camí que condueix cap a la platja, passant pel xiringuito número 7.

Realitat o ficció?

Gran Canària: Villas Blancas.

Per acabar el mes d'agost, des de fa un cert temps, busquem relax. És a dir, algun lloc on descansar i no haver de prendre cap mena de decisió. Bé, cap mena de decisió complicada. Només discutim sobre què soparem o si avui triem platja o piscina.

I si bé és cert que és el tercer any que anem a Gran Canària, no és menys correcte dir que enguany hem pujat el llistó. Abans havíem anat a uns apartaments, molt cèntrics, a deu minuts de les dunes i cinc del Yumbo. Però l'any passat ens va picar la curiositat i al gener, que som força previsors, vam decidir "canviar una mica". I au, aquí ho tenim: VILLAS BLANCAS!

Cafe-au-lait?

El viatge a Itàlia ja ha arribat al final. Aquest matí ja hem iniciat el viatge. Fem nit en un càmping francès (occità?), per tal de descansar una mica. No cal fer de cop els més de 1000 quilòmetres que tenim fins arribar a casa.

El càmping està força bé, fins i tot si és per passar-hi només una nit. Té dues piscines i una cafeteria amb una gran terrassa. I si demanem alguna cosa fresqueta? Doncs mira, unes "orangines" i un... I un...? Mira, innovarem. Ja sabem que en francès de tota la vida un cafè amb llet és un cafe-au-lait, però la modernitat diu que s'ha de demanar "cafe crème". Doncs vinga, trois orangines et un cafe crème. La cambrera comença a preparar-ho, mentre un "client" somriu sornerament. "Cafè crème, cafè creme... les italiens!". Nous ne sommes pas italiens, responem nosaltres. "Les espagnols, les espagnols" ens etziba maleducadament. Evidentment, responem. Nosaltres no som espanyols. Amb cara de sorpresa, acompanyada d'unes quantes cervesetes, ens demana d'on som. Catalans! Amb cara de ràbia, repeteix "Catalogne, Catalogne" i marxa. Potser ell, o els seus avantpassats, també ho eren, de catalans. O d'occitans. D'aquells que, a l'Hexàgon, van renunciar a la llengua i al país. Potser per això no ha tingut resposta. Potser per això ha marxat.

Tant se val. Nosaltres tenim la nostra beguda i, tranquil·lament, ens la prenem a la terrasseta. Demà a aquestes hores ja serem a casa. A Catalogne, Catalogne.

On és Bastia Umbria?

Cap a Assís! Volem veure el conjunt històric d'aquesta ciutat. Abans, però, els del Penedès volem acostar-nos a la ciutat de Bastia Umbria, agermanada amb el nostre poble. Passejar-hi pels carrers. Tastar l'ambient. Copsar aromes i colors. Comparar les dues viles agermanades.

Ens anem acostant a la ciutat dels franciscans, crec, però no hi ha cap senyal de Bastia. Ep!!!! Ara sí. Sortim de la carretera principal. Anem avançant. Ja gairebé hi som, pensem. Passem per una mena d'urbanització, seguint la carretera. Coi, només hi ha un rètol petit amb el nom del poble. Sí, és aquí. Les presses, però, males conselleres, ens fan continuar fins a Assís. Després hi passarem, per Bastia, i hi romandrem una estona. Potser hi farem el cafetó de la tarda.

A la ciutat de Sant Francesc, gentades amunt i avall. Caminem i caminem. Però cap miracle. A mitja tarda decidim marxar... a la recerca del cartell de Bastia amb el nom a sota de Sant Sadurní, indicant que estan agermanades.

Arribem. Llunyanament sembla que veiem el cartell... Ai las! La primera, paaaaaaaaaaaam, a la cara! Bastia Umbria està agermanada amb Sant Sadurní d'Anoia... ESPAÑA!!!

Saps què? El cafè ja el farem en un altre lloc.

Els italians comprem diners!

Avui ens torna a tocar cotxe. Anem cap a Assís. A mig camí, però, com és habitual, fem una aturadeta. Toca el cafè del matí. És un poble a la vora d'un llac. Apuntem el nom en un paperet, per posar-lo a les fotos.

Una cafeteria amb terrassa!!! Ens hi atancem. Demanem, en italià, el mateix de sempre. És fàcil, només cal aprendre una salutació formal i el nom dels diferents cafès (tallat, amb llet...) i unes pastes.
Curiós! Deu venir molta gent de fora, perquè pel sol fet de demanar quatre ximpleries en italià ens han preguntat si érem del país! S'han pensat que som italians!

Ens mirem un diari autòcton. Les notícies a l'estiu són força ximpletes.

Continuem passejant. Hi ha un mercat de carrer. Hi ha monedes d'euro de països diferents. Ostres! Malta? Xipre? Eslovènia? Com diríem abans... "falti"! Au, cap a la col·lecció!

Deu ser que els italians comprem diners.

El Penedès toscà... o la Toscana penedesenca.

Avui toca ruta. Anem amb el cotxe per endinsar-nos a les profunditats de la Toscana meridional. Visitem la zona de Chianti, formada per turons suaus coberts de vinyes. Amunt i avall per pobles com Greve, Montefioralle o Panzano.

Descobrim vells (bells) mercats tradicionals on sembla que el temps no passi. Visitem paisatges amb una verdor intensa. Són vistes conegudes. Camps immensos plens de vinyes per tot arreu. Hi fan un bon vi.

Aquesta Toscana és un conjunt de sensacions, les que desprenen les vinyes, ja conegudes. Colors. Aromes. La sonoritat de l'aire entre els pàmpols.

Tot plegat, amb els ulls tancats, et fa sentir com a casa. Per un moment et perds. On ets? Al Penedès o a la Toscana?

Viareggio, la Itàlia més gai.

Avui hem fet matí de turista típic: Pisa i Lucca. Però i si a la tarda fem alguna cosa diferent? Sortim de les ciutats i de la zona de vinyes i anem cap a la platja? Som-hi, doncs.

Agafem el cotxe i anem cap al mar. Visitem Viareggio, una zona força turística amb gran atractiu per al públic homosexual, tot i que principalment gai. Sembla que el temps no acompanyarà.

Hi arribem. I descobrim que realment si vols anar a la platja has de pagar. Bé, no és del tot cert. Només has de donar calers si vols un lloc net a la platja.

Al llarg dels tres o quatre quilòmetres de costa d'aquesta població, tot són platges privades. Banderes per tot arreu. Deu ser que en funció del país et toca un tros de sorra o un altre?

I els gais? Dune Beach. Tot són cossos impressionants, lubricats, brillants, que fan esport (volei), al ritme de la música. A tot volum, és clar. Déu n'hi do!

Continuem caminant cap a on ens sembla que és gratis. Hi ha una gentada caminant, sobretot homes, en grupets de tres o quatre, com nosaltres.

Travessem una zona de vegetació baixa, semblant a la de Maspalomas, en tots els aspectes. Raconets plens de misteri. Homes passejant. Sols. Entren i surten dels matolls.

Uns deu minuts després arribem a una zona més arreglada, amb una passera de fusta que condueix cap al mar. Aquí és gratis! No hi ha música. Els homes són més variats. És la platja gai.

Però el temps no acompanya. Fa un aire impressionat i uns núvols negres com la nit s'acosten cap a nosaltres, poc amistosos. Tot i no ser gaire tard, la gent marxa. Desfilada de banyadors. De totes les marques i mides.

Ens hi estem una estoneta, però decidim anar enrere, a un dels molts bars gais que hi ha davant la platja, a l'altra banda del carrer. El preu, no cal dir-ho, està a l'alçada de qualsevol capital europea.

La música, de nou, sona per tot arreu. Diversió i festa, però sobretot llibertat.

I si ens fem un petó? És el millor moment.

L'home perfecte és... italià!

Sense cap mena de dubte, el millor que pot oferir aquest país, Itàlia, són les seves ciutats, amb grans restes romanes, i els seus paisatges, sobretot els de la Toscana.

Però hi ha grans secrets amagats...

Tothom que visita Florència va, més tard o més d'hora, a visitar el David de Michelangelo. El pot veure al carrer, una còpia, o al museu, l'original.

I sovint la gent es pot demanar si aquesta estàtua imita algun jove real de l'època o eren imaginacions de l'artista (quina imaginació!!!).

Doncs jo, la veritat, no ho sé. Però sí que puc dir que actualment, a Michelangelo Buonarroti no li caldria tenir tanta imaginació.

I si no us ho creieu, agafeu el cotxe, aneu cap a Florència; desvieu-vos una mica i gireu cap a San Gimignano. Uns quilòmetres abans d'arribar-hi, trobareu la ciutat de Colle di Val d'Elsa. Podreu fer-hi algunes fotografies.

Però el millor de tot ho trobareu als seus carrers... Travesseu la porta de la muralla; feu unes dues-centes passes, pot ser no tantes. Atureu-vos i espereu... I allà el trobareu, a l'estiu, en calça curta, sense samarreta!!!!

Això no és un model per a una estàtua... Això és una prova que la perfecció existeix! L'home perfecte viu a Itàlia!

(No penjo la foto perquè me la guardo per a mi solet, apa!).

Per cert, el dibuix que he penjat aquí l'ha fet Steve Walker, que té dissenys molt bons!

El poble sense nom.

Sortim de Siena. Ens endincem a la Toscana per carreteres que gairebé no trobem al mapa. Cerquem un bon lloc per a dinar. Aquest camí? On som? On anem? Tant fa! Tornem a veure paisatges de pel·lícula que recorden el Penedès. Per les olors, pels colors, per les imatges.

En un obrir i tancar d'ulls, la nostra ruta, el camí que estem fent, no surt al mapa. I ara? Endavant? Dreta? Esquerra? Sempre endavant i sempre a l'esquerra! Arribem a un poble. És bufó, oi? A l'entrada mateix, un restaurant. Sembla adequat. Hi aparquem. Hi ha turistes, joves. Sembla que també tenen habitacions. També hi ha gent del poble.

Ens asseiem a la terrassa. Fa sol i una temperatura agradable. Demanem plats de pasta i aigua fresca. És un bon àpat. Un plat de bona pasta feta per ells, suposadament. Sigui com sigui, està bo.

Treiem el mapa... Ni la gent del poble ens hi sap situar. Quin poble és? Bé, el nom el saben. Riem, tots plegats. Això és realment un poble tranquil. Existeix, tenen bon menjar, són agradables... i no tenen cap necessitat de situar-se al mapa del món! Qui els vulgui trobar, que els vingui a buscar.

Siena.

Esmorzen d'hora, com cada dia, i agafem el cotxe. Siena està de festa. Només arribar, per no perdre la tradició, fem un cafetó. Deu ser típic? El preu? De capital europea, si fa no fa.

Ens endinsem a la ciutat, tota plena de banderes. Sabem si canviem o no de barri pels colors dels estendards que pengen de les finestres. Turistes amunt i avall barrejats amb els autòctons, que estan de festa. Visitem la gran església (catedral?). Uns anem més ràpids que altres. Escoltem timbals de lluny. Sortim i continuem caminant pels carrers empedrats. Arribem a la gran plaça. No hi cap una agulla! Cada minut que passa són centenars de persones més que hi arriben. Fem les fotos de rigor, per no oblidar cap detall, i tornem cap a la via principal. De cop, timbals i més timbals... i més gent, molt abillada amb vestits tradicionals i mocadors al coll. És una mena de competició entre barris. Llueixen cavalls, que demà "s'emfrontaran" en una cursa.

Ja és l'hora de dinar. Aquí o a fora? Els preus són, en alguns llocs, força raonables, però no s'hi cap. Saps què? Afagem el cotxe i anem cap als poblets a veure paisatges verds, plens de vinyes.

Florència.

Baixem del càmping, xino-xano, i anem fins la parada de bus. No tarda gaire en arribar-hi. Com tants d'altres turistes, hem comprat el bitllet al càmping. Ens anirà de conya, això! En ben poca estona, som a les portes de la ciutat. Baixem abans del que ho fan molts altres. El motiu? Tastar el primer cafetó italià del nostre viatge. Bé, ja n'hem fet algun altre... però els cafès de benzinera compten? El preu ja és una altra història.

Ben aviat arribem al Ponte Veccio, un dels símbols de la capital toscana. És tot com ho recordava. Increïble. Està ple de turistes, però potser no tants com altres estius. La crisi?

Amunt i avall, fotos i més fotos. Caminar i més caminar.

Florència paga la pena!

El Càmping Internacional de Florència.

Ja estem arribat al nostre destí principal, Florència. Som ben bé a les portes de la ciutat, en un càmping situat a un parell de quilòmetres, amb una parada de bus al costat que ens hi durà demà al matí. Ja tenim força ganes d'anar-hi.

El nostre càmping, el que serà el nostre "campament base" durant uns dies, està força bé. Hi ha un munt de gent d'arreu, sobretot gent jove en cabanes de fusta i viatges organitzats.

Hi ha un gran bar restaurant on, de ben segur, aprendrem a dir algunes paraules en italià: cafè, cafè amb llet, gelat, sopar...

Avui, però, farem un àpat ràpid a la rulot i passejarem una mica pels voltants, que estem una mica cansats.

Ciao, Firenze!

El camping francès.

Som 10 d'agost. Iniciem el nostre viatge cap a Florència i la Toscana. Ho tenim tot previst. Tot? No, només ens resta un petit detall. Ens manca el càmping per dormir a mig camí, a l'alçada de Niça. Però no en trobem. A mida que ens hi anem acostant, ho anem veient més pelut. Portem una llista de telèfons de càmpings de la zona. Res. Enlloc. Només despenjar ja ens diuen, en anglès, que està ple. Coi. I ara què fem? Però, ai las, en el darrer intent, una veu angelical ens diu que sí, que tenen places i que no hi ha cap problema per anar-hi tan sols una nit.
Doncs cap allà! Ens haurem de desviar uns setanta quilòmetres de la nostra ruta, però anem bé de temps. Estem de vacances! El poble es diu Puget-Théniers, i està situat als Alps Marítims.

Ui, ara la cosa comença a pintar no gaire bé. La carretera és cada cop més estreta... i els 70 quilòmetres són plens de revolts i balmes. Ja hi caben, aquí, els camions?
Arribem al poble en qüestió i hem de començar a practicar la llengua de la "Grandeur", tot i que em penso que són occitans. Ens hi ajuden, en l'única llengua oficial.
Hem d'anar amunt i amunt i amunt. La carretera s'estreteix encara més. No passa res. Ja està dominat. Ja veiem les indicacions... Càmping naturista, diu?
Arribem a les portes. Un gran mur, amb una porta enorme n'impedeixen l'entrada. Hi ha un interfon. Amb un contestador. Ens obren les portes. Amunt i més amunt. Doncs sí, ara entenem per què hi havia lloc. És un càmping nudista al bell mig dels Alps. Però, ves, no haurem de desfer l'equipatge. Encara ens dóna temps d'anar a la piscina? No cal banyador.

Ja marxem cap a Florència!

Avui iniciarem el nostre viatge cap a Florència. Haig de dir que jo ja hi he estat. Sí. Però fa força temps. Devia tenir uns 18 o 19 anys. No ho recordo bé. I em va agradar molt. Va se el meu primer viatge lluny de casa.

Ara marxem, com cada estiu, nosaltres dos i els "nens de Cabrils".

Florència, que venim!