El noi amb ulleres de sol.

(Evidentment no eren aquest model d'ulleres, però eren de sol!).

El viatge ha anat molt bé. Hem caminat força i podem dir que ens hem patejat mitja ciutat. Hem visitat, ni que sigui per fora, tots els llocs més o menys importants, sobretot des del punt de vista turístic.

No hem fet visites a centres culturals gais de la capital londinenca, per la qual cosa haurem de tornar.

Però sobretot, nosaltres dos, haurem de tornar perquè un de nosaltres, i no sóc jo, ho ha vist tot de color més aviat fosc. Això és el que té haver de dur ulleres fosques a causa d'una conjuntivitis...

Bye London!

Fish and chips...

Hem voltat per Londres, sota la pluja, durant tres dies. Demà, dia 12, tornem cap a casa. I fins avui, darrera nit, no hem tastat el menjar típic anglès: el fish and chips. Bé, suposo que s'escriu així, perquè jo no parlo la seva llengua, i escriure-la, encara menys!

Doncs es veu que el seu plat més típic és el peix arrebossat amb patates fregides. La veritat és que podem dir que ha estat un bon àpat, molt més saludable que algunes de les hamburgueses que ens hem fotut.

Llàstima de la companyia... i no parlo per la gent amb qui hem viatjat. M'explico.

Hem voltat pels carrers, sota una pluja fina, fins que, per sort, hem trobat taula per tanta gent. Ens hem assegut i, a mida que passava l'estona, hem anat notant una certa olor... com... sí, com a merda. Hem començat a fer cares rares, pel tuf que ens arribava, fins que hem descobert que hi havia un senyor que no feia precisament olor a colònia. I era evident. És ell. I la senyora que l'acompanya no sembla gaire preocupada. O no té olfacte o tant li fa.

Ens hem vist forçats a canviar de taula. D'una per tots nosaltres, a dues a l'altra banda. Nosaltres i la resta de gent del restaurant. Però l'olor encara és intensa.

És una llàstima. El nostre primer plat típic anglès... fa olor de merda!

Ai, el cafè!

Aquesta entrada al bloc només és per dir que al restaurant dels nois macos i simpàtics fan uns cafès boníssims.

Paga la pena tornar-hi!


.

One gay guy... or not!

Aquest restaurant té bona pinta. Hi entrem? Taules amples, de fusta. Menú complet, amb força varietat. Decoració interessant. Música bona. Ambient relaxat. Cambrers... uf! Cambrers!

El detector s'ha posat en marxa. Pi, pi, pi, piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii. Alarma general! Dos de tres, com a mínim! Caldria entrar a la cuina per veure què tal. Però fora, dels que ens serveixen, dos de tres... o ple al quinze?

I a més, simpàtics. No puc evitar, perquè el detector gairebé m'hi obliga, de seguir-los amb la vista.

El de la pissarra, està força bé, tot i la foto moguda. Quantes fotos he fet? Ni ho se. Però aquesta m'agrada.

El cambrer, jove, maco, simpàtic i eixerit en plena acció. Treballant, vull dir. I aquí, perquè ningú ens ho demana? Ara no caldria que diguessin they are, they are. Seria jo mateix, nosaltres dos, els que ràpid i corrents diríem I am, yes, i am.

Musical

Londres és una ciutat de musicals. I per això, tots plegats, comencem a caminar amunt i avall a la recerca d'un que ens pugui motivar.

En una plaça cèntrica de Londres, trobem una multitud de "botigues" d'entrades per als teatres. Uf, i la tira de representacions musicals.

L'oferta és molt variada, en títols i preus. Però primer haurem de consensuar. Sembla que Priscilla, Queen of the desert o Billy Elliot seran les guanyadores.

La llàstima de tot plegat és que no hem arribat a temps. I no hi ha entrades per a cap musical, per dissabte, a un preu mòdic, per a tanta gent.

La propera vegada, reservarem abans de venir!

Un cafè del facebook...

Als Països Catalans, de moment, no hi ha gaire tradició d'anar pel carrer amb un cafè a la mà. Però a Europa, i a Anglaterra es veu que també, sí que és habitual.

Entres a un Starbucks, o un altre lloc, compres el cafè al teu gust i, au, cap al carrer. Cap a la feina, cap a casa o cap a fer una volta. Tant fa. Suposo que deu ser la temperatura, que no és gaire alta.

Així que, com a bons ciutadans, ens veiem abocats a fer complir els costums del país que ens ha acollit, ni que sigui per quatre dies. I entrem al primer Facebook que trobem i ens preparem uns cafetons. Facebook? Has dit Facebook? Coi, dos dies sense i ja no sabem diferenciar Starbucks de Facebook. Serà perquè és en anglès?

Benvinguts a Londres.

Ja hem arribat a Londres. Fa més fred que al nostre país. Des de l'aeroport hem fet un llarg recorregut. Una hora i mitja més o menys entre tren, metro i caminada, però ja hi som.

L'alberg està força bé. Tot i ser onze, tenim força espai. Són unes instal·lacions al mig d'un parc, ple d'esquirols i bolets. Estan ben condicionades. La nostra llar londinenca té dues plantes. La primera, amb els lavabos i les dutxes. I la segona, amb una gran habitació amb quatre lliteres de tres llits cada una. Hi haurà caliu...

Però ara marxem, que la capital anglesa ens espera. Welcome!

Això no és un avió... és un festival!

Per fi ha arribat el dia. Ens llevem ben d'hora. Fa fresca. Quin temps farà a Londres? Duem roba d'estiu, de tardor i d'hivern. Tot hi cap, a la maleta.

Agafem carretera avall, que anem a Reus, i no tardem gaire a arribar. L'avió va amb retard. Si més no, això és el que diuen les pantalles informatives.

Facturem. Ens fan treure les botes i els cinturons. Quina llàstima que el segurata no ens hagi de regirar, aviam si duem alguna cosa perillosa...

Ens entaulem una estona. Fem un entrepà i un cafè. Per fi anuncien el vol. Puntual. Hi anem. Quan som a dalt... comença la festa!

Els de ryanair ens anuncien, en català (quina sort!), que hem de seguir les normes de seguretat. Fins aquí tot correcte. I ara? Primer tenen un menú excel·lent, això diuen, a la nostra disposició. Després no podem oblidar els perfums de grans marques internacionals. I la loteria? No podem passar per alt els "rasca rasca" de ryanair! Fins a 40.000 euros en premis. I ens ho anuncia tot plegat una noia valenciana, que de tant en tant parla la llengua del país, que indica que Maria, que és molt guapa, això diu, ens vendrà les butlletes.

Uf, sort que ja arribem. Au, i aquesta música? I els aplaudiments? És que hem arribat a Londres 30 minuts abans de l'horari previst. Ryanair no és una companyia aèria... és un festival!

Propera estació: Londres.

Ja s'acosta el dia. Divendres dia 9 d'octubre, coincidint amb la Festa del Bolet de Seva (Osona) i amb la Diada Nacional del País Valencià, marxem cap a la capital d'Anglaterra.

Som ni més ni menys... onze persones! Alguns parlen anglès i altres no. Uns quants volen visitar museus i uns altres, ni parlar-ne. Un parell visitaran algun cementiri victorià. Uns altres faran visites a les cafeteries per tastar els cafès i els tes anglesos. Hi haurà varietat.

I què farem en comú? Doncs dormirem junts. Molt junts... perquè ho farem tots a la mateixa habitació!