Pride Mediterrani de Catalunya

Ja és estiu. I això vol dir que ja és moment de lluir cos... qui pugui, és clar!

I, aprofitant l'avinentesa, es commemora a Barcelona el 28 de juny, dia de l'Orgull Gai. I, per primera vegada s'hi fa un pride com els de la resta del món, perà amb accent català: l'Europride, el Pride de la Mediterrània, el Pride dels Països Catalans.

Durant tot el recorregut, fins arribar a la Plaça de l'Exposició, coneguda pels estrangers com a Plaça d'Espanya, es poden veure centenars de persones als balcons, mirant la desfilada. Però sobretot, milers de persones als carrers. Homes, dones, canalla... Gais, lesbianes, heteros... A ningú se li ha demanat res per venir. El Pride, en el fons, no és una festa per a un col·lectiu. És la festa d'un col·lectiu per a tothom.

Sigueu benvinguts a Catalunya, al Pride de la Mediterrània.

Le Marais, el París més gai.

En un lloc ben cèntric de París, just a tocar de l'Ajuntament i del Centre Pompidou, hi ha Le Marais.

És un barri amb molta vida, amb bars, cafeteries, locals musicals, llibreries especialitzades, botigues de roba... i multitud d'homes passejant-se amunt i avall.

Avui en dia, Le Marais és el barri gai de París. Hi ha, però, una combinació estranya, diferent. També és el barri jueu de la capital francesa. Pots veure, porta amb porta, un bar freqüentat per joves gais i una llibreria hebraica. Un forn amb pans de formes ben variades i una botiga de menjar a l'estil israelià.

Passegem pels carrerons. Entrem al Central, una cafeteria ben moderna, situada al bell mig del barri, que encara conserva l'encant autèntic, barrejat amb la modernitat. Al costat, Les mots a la bouche, una llibreria especialitzada en temàtica gai i lèsbica. Literatura, revistes, films, mapes...

I per dinar? Entrem a l'Okawa, on no sabem què està més bo: el dinar o el cambrer. Se n'adona que el mirem. El remirem. Al final ja passeja per davant per fer-se veure... encara més!

En acabat, continuem passejant. Ja s'acosta l'hora de marxar. Enfilem carrer amunt, fins a l'alberg. Cal recollir la maleta. I au, cap a l'aeroport, que és tard i vol ploure... malgrat que avui, avui sí, ha sortit el sol!

El darrer esmorzar.

Ahir dissabte, malgrat el desmai imprevist, vam fer tanta feina que avui podrem gaudir més del paisatge quotidià. No cal córrer. És evident que no ho hem vist tot... ni de lluny! Però hem acomplert els nostres objectius.

Així que avui passejarem pel centre, pel barri del Marais, pels voltants de l'Ajuntament i del Centre Pompidou.

A l'alberg, ja hem fet les maletes i les hem guardades a la consigna. Hi tornarem, al vespre, per recollir-les i marxar cap a l'aeroport.

Però, abans de començar a voltar... cal esmorzar. I a la Place de la République fan uns àpats excel·lents a un preu mòdic: 12 euros!

Place de la République et des garçons!

I què té un rètol qualsevol com aquest de turístic? Potser que, just al costat, hi ha un Habitat, una botiga... que a determinada gent li passa desapercebuda. Potser és que és un cartell bonic de veure, potser...

O és que, tal vegada, la foto és d'aquest rètol per vergonya o timidesa? O perquè les càmeres que duem no són prou potents per fer una foto més indiscreta des de més lluny?

Per què una foto del rètol de "Place de la République" i no d'un altre carrer, avinguda o plaça?

La resposta hauria d'estar sota el rètol. No! No entre el cartell i la paret. Això seria darrera! Sota vol dir entre el rètol i el terra. Allà, curiosament, sempre que hi hem passat hi havia algú. Sempre diferent. Sol o acompanyat. Però sempre.... excel·lent!

I per què no fem una campanya i canviem el nom de la plaça? O només el rètol? I hi posem "Cantonada dels nois macos". I si cal, fem agafar número. Qui és l'últim?

Una gran ruta: Invalides, Tulleries, Louvre...

Sempre és un plaer visitar París. I encara ho és més si, pel que sigui, arribes al Louvre i la poca quantitat de gent et permet de fer fotos sense tenir al mig centenars de persones. És un plaer inexplicable. No és creïble.

Tirats per terra, de genolls, asseguts, estirats de nou, saltant... més d'una vintena de fotos diferents amb la Piràmide del Louvre de fons.

També visitem altres zones properes. Fem una bona passejada. Això és bo per a la salut... però no per a la de tothom.

De camí cap a l'alberg, per descansar una mica abans de veure París de nit, la chouchou de la maîtrese comença a fer alguna cara rara. I patapam! Estirada a terra, entre les lliteres. Aigua amunt i avall, cames sobre la cadira, finestres obertes... Per sort només és un ensurt. Anirem a sopar i ja descobrirem la nit un altre any.

Notre Dame i un curs de català per a cambreres.

Tot i que visitem la ciutat a bord del vaixell-bus, de tant en tant cal fer una parada per omplir el dipòsit. I clar, el millor és, com sempre, un bon cafè.

Voltem, a peu!, pels carrerons propers a Notre Dame, i trobem una cafeteria força bufona. Té una estufa al carrer i convida a passar-hi una estoneta. Tot i que la temperatura exterior és fresqueta, asseguts a la terrassa, amb l'estufa al clatell, comencem a suar i a treure'ns roba, que semblem una ceba, amb tantes capes!

Ens porten les begudes. Tallats i cafès amb llet.

L'addition, svp! I ben ràpid ens porten el compte. Que bons que són els cafès a París. Que... cars que són els cafès a París. Els donem els calers. I el canvi? La noia espavilada francesa ha interpretat que no calia que ens portés el canvi. Quatre euros!!! On s'és vist, això? Quatre euros de propina. I ara, que som catalans...

I amb bones paraules ens fem entendre. I ha quedat clar que de propina res de res, maca!

El "bateu bus" i algun monument francès.

Una manera senzill i econòmica de visitar París és anar amb el Bateaubus, que és una mena de bus turístic que recorre la ciutat pel riu. Clar, és un vaixell. No donen gaire explicacions dels monuments, però si que indiquen què pots veure a cada parada. Per això val només uns dotze euros. I pots pujar i baixar tantes vegades com vulguis al llarg del dia. T'estalvies unes patejades!

Hem comprat un bitllet i, durant tot el dia ens dedicarem a visitar els monuments que hi ha a les des bandes del riu. I així, sense cansar-nos gaire, visitarem el Louvre, la Cité, Notre Dame...

La llàstima és que cada cop que baixes (i tornes a pujar) ho fas en un bateau diferent... i et perds alguns dels monuments que, tot i anar al vaixell, no estan inclosos al preu. C'est la vie!

La Tour Eiffel i els catalans que parlen francès

Amb el metro arribem a l'estació de Trocadero. Veiem la Torre Eiffel des de ben amunt. La veritat és que, si no l'has vista mai, impressiona.

Però avui hi ha quelcom que ens arriba més endins, més al cor. Miris on miris, amunt o avall, dreta o esquerra... tot és ple de gent amb senyeres. Impressionant!

Centenars, milers. I tots canten i riuen. Deu ser el dia de l'Orgull Català, a l'estil del de l'Alliberament Gai? Grans, joves, ni grans ni joves. Homes i dones. Milers.

El fet és que avui juga la final l'equip de rugbi perpinyanès de l'USAP... i té força possibilitats de guanyar.

Encara hi ha vida, potser, a Catalunya Nord. Ens barregem entre ells. Són dels nostres. Hi ha, però, una frontera. Són, potser, com els irlandesos que no parlen la seva llengua. Són (i estan orgullosos de ser-ho) catalans. Però parlen en francès. I canten en francès. Excepte el seu himne: l'Estaca.

Sovint veiem algú amb una senyera independentista. O algun escrit en català. I algú que encara el parla. I no és gaire gran.

Són, malgrat tot, dels nostres. Som nosaltres. I per això estem amb l'USAP.

Perquè, com deia el Capità Enciam, els petits canvis són poderosos.

Fiers d'être catalans!

Pigalle: Le Moulin Rouge

És famós arreu. Té renom. Tothom se l'imagina lligat al "Music Hall". Festa i diversió. Xerinola i alegria.

Mirem a banda i banda del carrer, una avinguda ampla, i no el veiem pas. Això vol dir que deu ser lluny. Entrem, per variar, en una botiga de records. Com les de la Rambla de Barcelona, també regentades per "paquis". Compren i compren i compren. I ens indiquen on és el tant desitjat molí vermell. Ben a prop. Ens hi acostem i...

Què voleu que us diga? Me l'imatxinave més gran!

Pigalle, el cafè.

Baixem pels carrerons del voltant del Sagrat Cor, direcció "le Moulin Rouge". Fem unes quantes voltes de més. Cerquem una fruiteria de barri, i no pas per comprar... sinó per veure els carrers per on voltava l'Amélie. No hi ha orientació que valgui. No la trobem

Però, ai las, si que trobem un carrer ple de cafeteries franceses. Sí, sí. Franceses. Amb la decoració rústica que tots tenim a l'ideari col·lectiu. Amb fotos penjades a la paret, d'un París inexistent i transformat. Bohemi.

I què podem demanar? Café crème et croissant ou pain au chocolat. Boníssim. Però més bo encara està el cambrer!

Planifiquem una mica la resta de la ruta. Paguem i au... tassa trencada. Sort que sempre hi ha algú responsable al viatge, la maman, que s'adreça al cambrer (per educació o per veure'l de més a prop?) per demanar disculpes.

Carrer avall, propera parada, "Le Moulin Rouge".

Montmartre: la transformació.

Ens hem llevat ben aviat. I, sota una pluja prima però constant, hem anat cap a Montmartre. La veritat és que no hi ha gaire gent. Comencem a caminar per un carrer ple de botigues de records. Canvia "París" per qualsevol altre nom i tens les mateixes samarretes, bosses, clauers i paraigües que a qualsevol altra ciutat europea. Bé, exceptuant les que tenen la Torre Eiffel dibuixada. Globalització?

A les portes del Sacré Coeur pràcticament ens assalten venedors il·legals (!) amb innumerables records de la ciutat de les llums.

A l'església ni hi entrem. Qüestió de principis? Continuem caminant, aprofitant la soledat dels carrers, en comparació amb altres èpoques. Deu ser la crisi econòmica? La pluja? L'hora? O tot plegat?

Arribem a dalt de tot. Oh, sorpresa! On abans hi havia gran quantitat d'artistes pintant, ara hi ha terrasses de restaurants. L'encant ha desaparegut. Bé, no del tot. Si hi ets per primera vegada no pots comparar i encara és força bonic. Però és clar, el turisme de masses fa canviar la fesomia dels llocs. És una contradicció. Anem a buscar la París autèntica i, a força d'anar-hi, la transformem.

L'encant, però, encara hi és. Ostres, mira quina hora és... i encara no hem fet un cafè!

El primer sopar.

Arribem força cansats... i atrotinats, que l'avió ens ha tractat com si fóssim fruites fresques dins una batedora!

Tot i això, i malgrat la fresca que fa, comencem a caminar. Anem a la recerca d'un bon sopar. Algun plat típic francès. De la nova cuina francesa.

Comencem a veure restaurants... típics? Home, si n'hi ha molts, deu ser que ho són.

I entrem en un d'ells, ben a prop de la Place de la Republique. Ens entaulem. I demanem... un bon plat de kebap, a l'estil turc! Carn, que no recordo si era de pollastre o de vedella, amb amanida, patates fregides, moresc i força arròs picant. Aviam qui s'ho acaba tot!

Paris, nous sommes arrivés!

Hem arribat a París. Miracle!!! Sí, miracle. L'avió no ha parat de moure's amunt i avall, com si fos un vell tren atrotinat. Un somriure congelat ens ha acompanyat durant tot el trajecte. I gent mig marejada amunt i avall.

Per sort, ja hi som. El temps no acompanya gaire. Les temperatures són diferents aquí i al Penedès. Per sort, venim preparats: alguna roba d'abric, mocador de coll, impermeable...

No triguem gaire en arribar a l'alberg. És força cèntric. Sort que entre nosaltres algú, la maman, domina el tema orientació... i això que és la primera vegada que visita la ciutat!

A l'alberg de joventut (sí, sí, de joventut!) ens sembla que el francès i el català són llengües força semblants... Ep, si el recepcionista ens ha dit em podeu parlar en català.

Coi, doncs ara no volem, que hem vingut a practicar francès, apa!