Plan dau pichòt sèl

Avui ens toca visita guiada pel centre històric. Anem amb el que, casualment, és el meu professor. És un noi més o menys jove, d'uns quaranta i pocs anys, amb melenes. A simple vista semblaria que no és el "profe ideal", però domina i té exemples per tots els temes. I mots per comparar el francès amb la llengua majoritària dels alumnes, l'alemany, però també de l'anglès i, ai las!, de la llengua occitana!!!!!

I comencem, amb el dinar encara a la boca, a caminar per carrerons. Què estem buscant? I hi arribem. I comença a xerrar de la República Francesa. De la igualtat, la fraternitat i la legalitat... I ho fa amb la boca petita, sense orgull "nacional". I aleshores ho entenem tot... Bé, ho entenc jo, que sóc català! Ens assenyala una placa a la paret, amb el nom del carrer en francès i occità. I ens explica la malaurada història de la seva llengua nacional. I em mira. I somriu. I aleshores parla dels germans catalans, sobretot dels que són d'e, erra, cé (ERC), que els ajuden a lluitar cada dia per la seva supervivència. I em fa dir els dies de la setmana en la meva llengua. I després ell en occità. O era al revés? Igual! Pràcticament igual. I ens descobreix el que queda d'una nació sobirana i digna. Encara hi són. Encara existeixen. I ens parla de les Calendretes, escoles occitanes en occità. I jo penso "els he trobat". I el viatge ja paga la pena. I els francesos? Que s'hi posen fulles! Occitània encara existeix!

Què hi ha avui per sopar?

Faig voltes amunt i avall. La veritat és que les sis hores d'autocar des de Barcelona fins aquí cansen una mica. I més si al costat tens un freak que decideix que la seva pausa a l'àrea de servei ha de durar més del previst per poder-se prendre una coca-cola tranquil·lament!

Doncs res, continuo fent voltes pel centre de Montpeller. Els carrerons tenen el seu encant, amb un aire medieval. Gent? Poca. Gairebé ningú. Tot tancat. Paro l'orella i no escolto res que no sigui francès. Encara recordaran aquestes parets la llengua occitana? Sabrien reconèixer algun mot en la llengua del Nobel Mistral?

I, a banda de la llengua, quedarà res del menjar autòcton? D'Occitània només en conec el típic caçolet - que vaig tastar a Carcassona. Però aquí, res, ni rastre!

Continuo buscant i, per fi, trobo un menjar conegut... McDonalds? Burger King? Kentucky?

I ara! Kebab!!! Au, a sopar, que és tard i vol ploure!

À cause des garçons!

Ja he arribat a Montpeller. Amb el tramvia "de flors" he arribat fins pràcticament la porta de la que serà casa meva durant una setmana. Un carreró sense sortida i sense asfaltar. Una gran porta, amb porter automàtic i número revolucionari, dóna lloc a una piscina perfecta i una casa amb jardí. M'instal·lo. Deixo les coses i surto a descobrir la ciutat.

Passejo amunt i avall. M'acosto fins a l'escola on demà començaré el curs, per saber quan tardaré en arribar-hi. Un quart, com a molt, a peu. No caldrà agafar tramvies. Continuo pels carrerons del centre de la ciutat. No hi ha gaire gent. No era aquesta una gran ciutat universitària? Deuen fer vacances.

Veig un carrer que em sona. Per què? Li faig una foto. Em fa gràcia un cartell que diu "A cause des garçons". El fotografio. No reconeixeu la foto? La imatge és la mateixa que vaig descarregar d'internet fa uns dies per dir que venia a Montpeller... Això sí, amb uns anyets de diferència. I el nom de la botiga? À cause des garçons! És el mateix nom d'una pàgina web de temàtica glbt. Coincidència?

Doncs au, vaig a fer un cafè.

La "documentasión".

Acabem d'arribar a la suposada frontera entre els estats espanyol i francès. Suposada, dic, perquè aquí no n'hi ha cap, de separació. Som al lloc on catalans del nord i del sud refermem la nostra voluntat de ser un sol poble. I ells, els de la "frontera", ho saben. I ens aturen, i miren qui va dins de l'autocar. Vaja, quatre sospitosos: tres marroquins... i un català! Així que a ells els demanen la documentació i a mi que digui que duc a la maleta. Sí, "en esa que tiene un burro enganchao". Total, que ens maregen a tots. Als gairebé seixanta francesos (occitans?), als tres marroquins i al català. I tot plegat, només per xulejar i deixar clar qui mana. I encara em demaneu per què vull la independència del meu país?

I, finalment...

Pot semblar estrany, però tinc un lleuger pessigolleig a la panxa, com quan els nens petits marxen de colònies. I és que avui és com si el que marxés d''acampada fos jo. Increïble, però cert.
Avui marxo cap a la ciutat natal del rei en Jaume, "El Conqueridor", pare, en molts sentits, de la nació catalana.
Durant una setmaneta hi seré per estudiar francès, que s'acosta l'examen oficial de tercer i el vull aprovar.
Com deia, durant uns dies estaré en una escola i dormiré a casa d'una família més o menys benestant.
De moment, ara sóc a mig camí entre Barcelona i Girona, en un autocar ple de gent silenciosa que es pensa que va cap a França. Ai, si Maria de Montpeller, mare de rei, aixequés el cap!
Sort que ja he fet el meu talladet i un croissant per obrir boca!

Montpeller 2010.

Normalment, a aquestes alçades de l'any ja sabem, amb molta certesa, on anirem durant les vacances. On anirem o què farem.

Però enguany hi ha una data incerta. I un lloc inconcret. Bé, més o menys està decidit. Serà, si ho fos, Montpeller, a Occitània, durant una setmana del mes de maig. I, per què fer? Doncs, coses de la vida, per aprendre francès... i no pas occità!

I això és degut a dues coses. La primera és que tinc una setmaneta de vacances... de l'any passat! I no la vull pas perdre.

I la segona? Doncs que si l'agafo i em quedo a casa, que ja em conec, acabaré anant a treballar.

Així que, com que el dia 2 de juny tinc examen oficial de tercer de francès, què pot ser millor que viure una setmana fent immersió lingüística?

Ja, ja ho se! Montpeller és Occitània! I no ho dubteu pas, a l'escola faré francès... I al carrer? Doncs, d'entrada un "bon dia" en occità. Algú sap com es diu bon dia en llengua d'oc?

De festa!

Diumenge. I quina hora és? Quarts d'una! Encara em xiulen una mica les orelles. És un problema que tinc sempre l'endemà d'anar de festa, però paga la pena.

Feia dies que no anàvem de festa. Digue'm-ho més clar: feia mesos que no anàvem a ballar, ni que fos una estona. I ahir dissabte 13 (quin bon número!) ho vaig aconseguir! Ahir vam sortir amb els nois del Bages.

La tarda va començar bé, prenent alguna cosa a Two-set, un tallat del qual no en tinc cap foto. Una mica d'esport a la piscina i alguna xerrada breu.

Després a sopar a un restaurant del Gaixample del qual no recordo el nom, però que sempre que hi anem demano el mateix. Senyal que m'agrada. Unes torrades amb embotit i formatge o patès. Excel·lent! I la companyia fugaç d'uns cambrers amb els quals no m'importaria xerrar (he dit xerrar?) una estona.

I després passegem pels carrers de l'Eixample. Amunt i avall, mirant locals. Finalment entrem al "Átame", on podem ballar a ritme de música actual, combinada a estones amb música petarda.

La veritat, no hem tornat a casa gaire tard. Cap a les tres ja hi érem. Però m'ho he passat molt bé. Repetiria? I tant! Els llocs i la companyia.

Ep, el video, que no és pas meu, serveix per il·lustrar-ho millor. Mmmm!

Ja és Nadal a Catalunya!

Cascada - Last Christmas


8 de Març, dia internacional de la dona treballadora... i a partir d'ara, Nadal a Catalunya!

Feia temps que no veia nevar tant al meu poble, ni al conjunt del meu país. Des de Perpinyà fins a les terres del Penedès. De Lleida a Barcelona. A determinats llocs de Castelló. I demà, a les illes.

Si no fos perquè és encara hi ha moltes desigualtats per corregir, avui podria ser el dia de la dona... esquiadora!

Aquest vídeo m'agrada molt!

No diré res sobre aquesta cançó. Només que m'agrada molt. L'estil, la música, el paisatge...

Sobretot el paisatge... masculí!