Avui estic un xic deprimit pel tema nacional. Som un poble en decadència? Som un poble sotmès, ocupat, menystingut, abolit, que renuncia a les seves arrels i, fins i tot, a la seva llengua. Les ciutats, la bandegen; les viles, la marginen i els pobles l'amaguen.
Però no, no som un poble en decadència, ja que això voldria dir que encara podem resorgir. El que som és un POBLE DECADENT. Aquesta, i no la llengua o el territori, és la nostra essència pàtria. Un poble decadent sense passat, present ni futur. No hi creiem ni nosaltres.
La culpa? Dels polítics, diuen. I si deixem de donar la culpa als altres i de dir que estem decebuts de tots plegats? I si deixem el comandament de la tele, ens aixequem del sofà i sortim al carrer? Massa complicat, que no em vull perdre Ventdelplà o Herois... o Yo soy Bea o Las tardes de Patrícia.
Plantegem-nos-ho. Tornem a sortir al carrer. Però, ja que no ens ho creiem ni nosaltres això de la llengua i la cultura i el país... Canviem el lema. Passem del "Som una nació". Oblidem-ho. Matem-ho definitivament.
Sortim al carrer amb un lema clar (no cal que sigui en català!!!): SOM UN POBLE DECADENT. De ben segur que ompliríem els carrers de la ruïnosa i sense llum ciutat de Barcelona.
I als pobles... pengem esqueles, cosa típica, però enlloc de posar-hi el nom d'una persona, posem-hi "CATALUNYA". Sense missa. Sense res. Un parenostre i au, bon vent.... i barca nueva, que mañana será otro día.
