Pugem a l'avió que ens durà a Viena: l'inici de les nostres vacances!!! Hi ha gent variada. Molts catalans. Famílies amb nens. Sense nens. Homes, dones. Al nostre costat, un home, que té la dona a l'altra costat del passadís. A radera, el nostres amics, llegint. Al danvant, dos nois. Joves, rossos. Austríacs, potser? Xerren en alemany. I... ai les! Es fan caricietes mig d'amagat!!! M'hi fixo. S'acosten molt l'un a l'altre. Trenquen els espais vitals. Es miren. Els brillen els ulls. S'adonen que els miro. Els he vist!!! Deixaran de jugar? Els faig un somriure... d'aprovació. L'amor no fa mai mal. Somriuem, es miren. És això pecat?
L'avió continua el seu vol. Gairebé hi som. Ho diuen en espanyol i anglès. En alemany, gravació. I en català? Res, no cal, deuen suposar.
Els dos joves miren per la finestra, molt juntets. Aterrem. Baixen junts. Són parella? Recullen les maletes i, ara sí, junts, de la mà, surten de l'aeroport.
Son austríacs, joves, gais i parella. Per tant, són família, peti qui peti!!!
I si això és pecat? Més val "pecar" i ser feliç que no fer-ho i amargar-se l'existència a un mateix i als altres.
Si tingués una copa de cava brindaria per ells, en català i alemany: Salut! Prost! I torno a enrecordar-me que em vull esborrar de l'església catòlica, sí, la que predica i no fa. La que ataca, la que insulta.
M'estimo més l'amor dels dos nois de l'avió que el de Ratzinger o Rouco Varela. I de pet a l'infern que segur que hi ha més festa!!!
