El càmping està força bé, fins i tot si és per passar-hi només una nit. Té dues piscines i una cafeteria amb una gran terrassa. I si demanem alguna cosa fresqueta? Doncs mira, unes "orangines" i un... I un...? Mira, innovarem. Ja sabem que en francès de tota la vida un cafè amb llet és un cafe-au-lait, però la modernitat diu que s'ha de demanar "cafe crème". Doncs vinga, trois orangines et un cafe crème. La cambrera comença a preparar-ho, mentre un "client" somriu sornerament. "Cafè crème, cafè creme... les italiens!". Nous ne sommes pas italiens, responem nosaltres. "Les espagnols, les espagnols" ens etziba maleducadament. Evidentment, responem. Nosaltres no som espanyols. Amb cara de sorpresa, acompanyada d'unes quantes cervesetes, ens demana d'on som. Catalans! Amb cara de ràbia, repeteix "Catalogne, Catalogne" i marxa. Potser ell, o els seus avantpassats, també ho eren, de catalans. O d'occitans. D'aquells que, a l'Hexàgon, van renunciar a la llengua i al país. Potser per això no ha tingut resposta. Potser per això ha marxat.
Tant se val. Nosaltres tenim la nostra beguda i, tranquil·lament, ens la prenem a la terrasseta. Demà a aquestes hores ja serem a casa. A Catalogne, Catalogne.
