La Tour Eiffel i els catalans que parlen francès

Amb el metro arribem a l'estació de Trocadero. Veiem la Torre Eiffel des de ben amunt. La veritat és que, si no l'has vista mai, impressiona.

Però avui hi ha quelcom que ens arriba més endins, més al cor. Miris on miris, amunt o avall, dreta o esquerra... tot és ple de gent amb senyeres. Impressionant!

Centenars, milers. I tots canten i riuen. Deu ser el dia de l'Orgull Català, a l'estil del de l'Alliberament Gai? Grans, joves, ni grans ni joves. Homes i dones. Milers.

El fet és que avui juga la final l'equip de rugbi perpinyanès de l'USAP... i té força possibilitats de guanyar.

Encara hi ha vida, potser, a Catalunya Nord. Ens barregem entre ells. Són dels nostres. Hi ha, però, una frontera. Són, potser, com els irlandesos que no parlen la seva llengua. Són (i estan orgullosos de ser-ho) catalans. Però parlen en francès. I canten en francès. Excepte el seu himne: l'Estaca.

Sovint veiem algú amb una senyera independentista. O algun escrit en català. I algú que encara el parla. I no és gaire gran.

Són, malgrat tot, dels nostres. Som nosaltres. I per això estem amb l'USAP.

Perquè, com deia el Capità Enciam, els petits canvis són poderosos.

Fiers d'être catalans!