Avui ha mort Galícia. Ha mort a casa meva. La llengua antiga, ancestral, de casa, dels avantpassats, dels orígens.
Qui perd els orígens, perd la identitat.
La meva àvia ha canviat de domicili. Ha anat a una residència. Té demència senil. No recorda ni la llengua, ni la terra, ni la família. Ni origen, ni identitat. Ja no hi és. Ja no és.
I ara? Quan parlem dels records d'infància, en quina llengua anomenarem la "llar de foc"? I el "bosc", "els llops" i "os trasgos"? El gallec ja és, a casa meva, una llengua morta. Plena de records i llegendes que ningú podrà explicar a l'hivern, al costat d'una estufa, tapat amb una manta. S'ha acabat.
Només quedarà un record, que ella ja no pot tenir, el de la seva joventut, corrents, lliure i feliç per les Valls del Bierzo. Per la llengua gallega.
Avoa, un bico moi grande. T'estimo!
