No som espanyols.

Sovint, quan viatges pel món, la gent et demana d'on ets. Sovint, per evitar conflictes, contestes "de Barcelona", tot i no ser ben bé cert. Segurament, hom afegeix "ahhh, espanyols" i ja la tenim liada.

Jo ja fa temps que tiro pel dret i dic que sóc català. I si pregunten, que preguntin. Però com a mínim que ho sàpiguen. Dir que ets de Barcelona (o de prop) no vol dir que siguis espanyol.

L'altre dia, llegint un diari, vaig trobar una "possible solució". En un estira i arronsa al parlament espanyol, aquell en el qual ara hi som, però d'aquí a uns anyets (pocs) ja no hi haurem d'anar, van tractar aquest tema. Un socialista parlava de la presència dels catalans en aquell parlament, afegint que això es deu al fet de ser espanyols. I un diputat d'Esquerra el va contestar, fent al·lusió a la riquesa de la nostra llengua, que no som espanyols... estem espanyols! Aquesta és la diferència entre l'essència del verb ésser i la transitorietat del verb estar.

D'on sou, doncs? Catalans, però estem espanyols... per ara.

P.D. Ep, que, malgrat el que digui el Butlletí Oficial del PSOE-Catalunya, els de Perpinyà són catalans i... estan francesos.

Osona i els cargols

Avui hem passat el dia a Osona. Sovint ho fem. Vull dir que, de tant en tant, quedem uns quants per anar a Vic a passar el dia. És una mena de compromís d'amistat. Tot i que ens veiem sovint, allà és diferent. No parlem de feina, no parlem del dia a dia. Parlem de projectes, de vacances, de futur...

I avui hem anat a dinar a Can Pantano. I, vés per on, he tastat dues coses "noves". Carn de cérvol i... caragols!!! I, mira que us dic, eren bons. Que n'eren de bons! I crec que el proper cop que hi anem, tornaré a menjar-ne. No està gens malament això de tastar coses noves. Quanta raó tenen les mares quan diuen "com ho saps que no t'agraden, si no els has tastat mai!"

I és que, de mare, no n'hi ha més que una!

Salut i caragols, que són bons!

Galícia és morta!

Avui ha mort Galícia. Ha mort a casa meva. La llengua antiga, ancestral, de casa, dels avantpassats, dels orígens.

Qui perd els orígens, perd la identitat.

La meva àvia ha canviat de domicili. Ha anat a una residència. Té demència senil. No recorda ni la llengua, ni la terra, ni la família. Ni origen, ni identitat. Ja no hi és. Ja no és.

I ara? Quan parlem dels records d'infància, en quina llengua anomenarem la "llar de foc"? I el "bosc", "els llops" i "os trasgos"? El gallec ja és, a casa meva, una llengua morta. Plena de records i llegendes que ningú podrà explicar a l'hivern, al costat d'una estufa, tapat amb una manta. S'ha acabat.

Només quedarà un record, que ella ja no pot tenir, el de la seva joventut, corrents, lliure i feliç per les Valls del Bierzo. Per la llengua gallega.

Avoa, un bico moi grande. T'estimo!

Berlín: no obliden per no repetir!

És temps de castanyes a casa nostra... I no, no em refereixo al tema de la Renfe, l'aeroport, les balances fiscals... I per aprofitar aquest llarg pont, hem anat a Berlín, capital d'Alemanya. Allà, com aquí, hi ha gent, cada dia més, que s'oblida de les seves tradicions i s'estan més per les americanes tipus Halloween (s'escriu així?).

La plugeta, que no pas pluja, ha enterbolit una mica el viatge. Plovia sense ploure, però mullava. El fred no era d'allò més fort, però es feia sentir.

Hem passejat amunt i avall i hem pogut observar com allà si que van fer una llei de la memòria. No hi ha carrers o instituts, places o avingudes amb el nom del gran dictador ni cap dels seus col·laboradors. Els camps de concentració són museus en record de les víctimes i contra l'oblit. Vaja, a anys llum de l'Espanya que ens ofega.

A Berlín, les víctimes són víctimes i els botxins són botxins.