Sortim de Siena. Ens endincem a la Toscana per carreteres que gairebé no trobem al mapa. Cerquem un bon lloc per a dinar. Aquest camí? On som? On anem? Tant fa! Tornem a veure paisatges de pel·lícula que recorden el Penedès. Per les olors, pels colors, per les imatges.
En un obrir i tancar d'ulls, la nostra ruta, el camí que estem fent, no surt al mapa. I ara? Endavant? Dreta? Esquerra? Sempre endavant i sempre a l'esquerra! Arribem a un poble. És bufó, oi? A l'entrada mateix, un restaurant. Sembla adequat. Hi aparquem. Hi ha turistes, joves. Sembla que també tenen habitacions. També hi ha gent del poble.
Ens asseiem a la terrassa. Fa sol i una temperatura agradable. Demanem plats de pasta i aigua fresca. És un bon àpat. Un plat de bona pasta feta per ells, suposadament. Sigui com sigui, està bo.
Treiem el mapa... Ni la gent del poble ens hi sap situar. Quin poble és? Bé, el nom el saben. Riem, tots plegats. Això és realment un poble tranquil. Existeix, tenen bon menjar, són agradables... i no tenen cap necessitat de situar-se al mapa del món! Qui els vulgui trobar, que els vingui a buscar.