Ja hem arribat al final del viatge per terres occitanes. Hem passat uns dies al ben mig de la natura, envoltats de muntanyes, boscos i rierols, amb la companyia de gent de diferents llocs, tot i que bàsicament francesos (en un sentit "ampli" de la paraula!).
Cal destacar, però, una persona que ens ha frapat força: el boulanger.
No, no el vam descobrir al forn del càmping, sinó al restaurant, durant la primera nit. Estava allà, dalt del petit escenari, ballant... com una "loca", amb un vestit de dona. S'ho estava passant d'allò més bé. Era la reina de la festa. Formava part de l'animació del restaurant. Ell i una noia rossa que l'acompanyava en tot moment. Tots dos, personal del càmping.
Des d'un primer moment es va fixar en nosaltres, quatre homes sols. Sols, vull dir, sense dones. I ballava i ballava. I tothom s'ho passava teta.
A la piscina mirava de reüll. Crec que mai ens va adreçar una sola paraula. Amb prou feines un "bonjour" i poca cosa més. Devia pensar que érem, que som, dels seus, del ram de l'aigua. Un somriure creuat, potser de complicitat, potser de soledat. La veritat és que ha de ser molt trist ser "l'únic" allà al mig del no res.
De dia, al matí, venia el pa al forn del càmping. Al migdia, passava l'estona a la piscina, amb la seva amiga. I al vespre, de veritat, era qui més animava la festa. Destacava.
I quan vam marxar, va saber greu no saber-ne ni el nom. "Le boulanger", serà el nom per al record.
Cal destacar, però, una persona que ens ha frapat força: el boulanger.
No, no el vam descobrir al forn del càmping, sinó al restaurant, durant la primera nit. Estava allà, dalt del petit escenari, ballant... com una "loca", amb un vestit de dona. S'ho estava passant d'allò més bé. Era la reina de la festa. Formava part de l'animació del restaurant. Ell i una noia rossa que l'acompanyava en tot moment. Tots dos, personal del càmping.
Des d'un primer moment es va fixar en nosaltres, quatre homes sols. Sols, vull dir, sense dones. I ballava i ballava. I tothom s'ho passava teta.
A la piscina mirava de reüll. Crec que mai ens va adreçar una sola paraula. Amb prou feines un "bonjour" i poca cosa més. Devia pensar que érem, que som, dels seus, del ram de l'aigua. Un somriure creuat, potser de complicitat, potser de soledat. La veritat és que ha de ser molt trist ser "l'únic" allà al mig del no res.
De dia, al matí, venia el pa al forn del càmping. Al migdia, passava l'estona a la piscina, amb la seva amiga. I al vespre, de veritat, era qui més animava la festa. Destacava.
I quan vam marxar, va saber greu no saber-ne ni el nom. "Le boulanger", serà el nom per al record.
