Plan dau pichòt sèl

Avui ens toca visita guiada pel centre històric. Anem amb el que, casualment, és el meu professor. És un noi més o menys jove, d'uns quaranta i pocs anys, amb melenes. A simple vista semblaria que no és el "profe ideal", però domina i té exemples per tots els temes. I mots per comparar el francès amb la llengua majoritària dels alumnes, l'alemany, però també de l'anglès i, ai las!, de la llengua occitana!!!!!

I comencem, amb el dinar encara a la boca, a caminar per carrerons. Què estem buscant? I hi arribem. I comença a xerrar de la República Francesa. De la igualtat, la fraternitat i la legalitat... I ho fa amb la boca petita, sense orgull "nacional". I aleshores ho entenem tot... Bé, ho entenc jo, que sóc català! Ens assenyala una placa a la paret, amb el nom del carrer en francès i occità. I ens explica la malaurada història de la seva llengua nacional. I em mira. I somriu. I aleshores parla dels germans catalans, sobretot dels que són d'e, erra, cé (ERC), que els ajuden a lluitar cada dia per la seva supervivència. I em fa dir els dies de la setmana en la meva llengua. I després ell en occità. O era al revés? Igual! Pràcticament igual. I ens descobreix el que queda d'una nació sobirana i digna. Encara hi són. Encara existeixen. I ens parla de les Calendretes, escoles occitanes en occità. I jo penso "els he trobat". I el viatge ja paga la pena. I els francesos? Que s'hi posen fulles! Occitània encara existeix!