Hi ha moments del dia, sobretot quan anem a pobles petits, en què sembla que jo viatgi sol i, a més, sigui sord. I això? Doncs perquè sóc un projecte inacabat de sociolingüista, si és que ho he començat a ser en algun moment.
Quan veig gent que xerra al mercat, m'aturo a veure què diuen. Millor dit, què parlen, en quina llengua. Tant me fa si a la paradeta es compren naps o es venen cols. M'aturo i escolto, amb esperança. Però res.
També aminoro el pas quan veig pintades en alguna paret, a veure si identifico alguna cosa de la llengua nacional dels occitans, de l'antiga llengua nacional.
Però sembla que res. Res? És cert que l'esperança és el darrer que es perd, però només he vist els noms dels pobles bilingües, i sempre en francès primer i més gran, o algun nom "més o menys folclòric": el nom d'un cafè, una plaça, una font, un camí. I algun llibre vell, intent de diccionari, de poca utilitat, que serveix per dividir més la ja dividida llengua del país. I poca cosa més.
Ep, i un símbol, el de la foto de dalt, potser molt antic, que parla de néixer, viure i morir, de fer cadascú el seu camí. I sí, en occità.
Però per mi, tot plegat, el resum, aprofitat aquesta roca antigua que les ha vistes de tots colors, seria: néixer en occità, viure com es pot, morir en francès.
Quan veig gent que xerra al mercat, m'aturo a veure què diuen. Millor dit, què parlen, en quina llengua. Tant me fa si a la paradeta es compren naps o es venen cols. M'aturo i escolto, amb esperança. Però res.
També aminoro el pas quan veig pintades en alguna paret, a veure si identifico alguna cosa de la llengua nacional dels occitans, de l'antiga llengua nacional.
Però sembla que res. Res? És cert que l'esperança és el darrer que es perd, però només he vist els noms dels pobles bilingües, i sempre en francès primer i més gran, o algun nom "més o menys folclòric": el nom d'un cafè, una plaça, una font, un camí. I algun llibre vell, intent de diccionari, de poca utilitat, que serveix per dividir més la ja dividida llengua del país. I poca cosa més.
Ep, i un símbol, el de la foto de dalt, potser molt antic, que parla de néixer, viure i morir, de fer cadascú el seu camí. I sí, en occità.
Però per mi, tot plegat, el resum, aprofitat aquesta roca antigua que les ha vistes de tots colors, seria: néixer en occità, viure com es pot, morir en francès.
